Biblioteca Nacional del Regne Unit From Wikipedia, the free encyclopedia
La Biblioteca Britànica, oficialment i en anglès British Library, és la Biblioteca Nacional del Regne Unit i una de les més grans del món.[1] L'edifici principal es troba al número 9 d'Euston Road, districte de Central London. El seu patrimoni té aproximadament 150 milions d'articles i cada any se li incorpora una col·lecció d'aproximadament tres milions d'objectes nous.
La Biblioteca Britànica conté llibres,[2] mapes, diaris, partitures, patents, manuscrits, segells, entre altres objectes. Estan disposats en 625 km de prestatgeries que creixen 12 quilòmetres cada any. L'espai de lectura té capacitat per a 1.200 lectors.
La Biblioteca Britànica conté llibres,[3] mapes, diaris, partitures, patents, manuscrits, segells, entre altres objectes. Aquests estan disposats en 625 km de prestatgeries que creixen 12 quilòmetres cada any. L'espai de lectura té capacitat per a 1.200 lectors.
La Biblioteca Britànica posa informació a disposició d'estudiants i investigadors del Regne Unit i de tot el món. Cada any, sis milions de cerques es generen amb el seu catàleg en línia i més de 100 milions d'objectes s'ofereixen a lectors de tot el món.
Entre les peces més destacables de la Biblioteca Britànica, consten un quadern de notes de Leonardo da Vinci, una Carta Magna, un enregistrament del discurs experimental de Nelson Mandela, prop de 50 milions de patents, 310 mil volums de manuscrits, des de Jane Austen a James Joyce, partitures de Händel als Beatles, així com més de 260.000 títols de diaris i més de quatre milions de mapes. Aquest fons s'ha anat conformant al llarg dels més de 250 anys de la biblioteca a través d'adquisicions o donacions.
L'any 2019 decidí pujar a internet 2.500 obres prohibides en el seu moment, que les mantingué custodiades en una col·lecció titulada "Private case" per por a que les acabessin cremant. Dins d'aquesta col·lecció predominen obres considerades obscenes com ara l'obra anònima atribuïda a Oscar Wilde Teleny, la sèrie de llibres publicada el 1740 Merryland, la primera novel·la pornogràfica en anglès de 1748 Fanny Hill, o el manual per a prostitutes londinenques de 1757-1795 Harris's List of Covent Garden Ladies.[4]
La Biblioteca es va crear l'1 de juliol de 1973 com a resultat de l'entrada en vigor de la Llei de Biblioteques Britàniques de 1972.[5] Abans d'això, la biblioteca formava part del Museu Britànic, el qual proporcionava la major part dels fons de la nova biblioteca, juntament amb organitzacions més petites que s'hi anaren incorporant (com la National Central Library,[6] la National Lending Library for Science and Technology i la British National Bibliography).[5] L'any 1974 s'hi van afegir funcions que abans exercia l'Oficina d'Informació Científica i Tècnica. El 1982, la Biblioteca i els Registres de l'Oficina de l'Índia i les enquadernacions de l'Office of Public Sector Information es van convertir en responsabilitats de la Biblioteca Britànica.[7] L'any 1983, va absorbir l'Arxiu Nacional de So, que conté més d'un milió de discos i milers de cintes.[8]
El nucli dels fons històrics de la Biblioteca es basa en una sèrie de donacions i adquisicions del segle XVIII. Aquestes es coneixen asmb el nom de les "col·leccions de la fundació"[9], i inclouen llibres i manuscrits de sir Robert Bruce Cotton a principis del segle XVII (ara anomenada Biblioteca Cotton); de sir Hans Sloane[10]; de Robert Harley[11]; de l'Antiga Biblioteca Reial donada pel rei Jordi II del Regne Unit i de la Biblioteca del Rei del rei Jordi III del Regne Unit.[12]
Durant molts anys, les col·leccions es van dispersar per diversos edificis del Central London, a Bloomsbury (dins del Museu Britànic), Chancery Lane, Bayswater i Holborn, amb un centre de préstec interbibliotecari a Boston Spa, a 4 km a l'est de Wetherby a West Yorkshire, i a l'hemeroteca de Colindale, al nord-oest de Londres.[5]
Els plans inicials per a la creació de la Biblioteca Britànica requerien la demolició d'una part integral de Bloomsbury: una franja de set acres de carrers immediatament davant del Museu Britànic, de manera que la Biblioteca es pogués situar just davant seu. Després d'una llarga campanya liderada pel Dr George Wagner, aquesta decisió va ser anul·lada i la biblioteca va ser construïda per John Laing Group[13] en un lloc a Euston Road al costat de l'estació de ferrocarril de Saint Pancras.[14]
Després del tancament de la Sala de Lectura Rodona el 25 d'octubre de 1997, el fons de la biblioteca va començar a traslladar-se a l'edifici de Saint Pancras. Abans d'acabar l'any s'havia obert la primera d'un seguit d'onze noves sales de lectura mentre continuava el moviment del fons. Del 1997 a 2009, la col·lecció principal es va allotjar en aquest nou edifici i la col·lecció de diaris britànics i estrangers es va allotjar a Colindale. El juliol de 2008, la Biblioteca va anunciar que traslladaria els articles de baix ús a una nova instal·lació d'emmagatzematge a Boston Spa i que planejava tancar l'hemeroteca de Colindale, abans de traslladar-se posteriorment a una instal·lació similar al mateix lloc.[15] Des de gener del 2009 fins a l'abril de 2012, més de 200 km de material es van traslladar a l'edifici d'emmagatzematge addicional i ara es distribueix a les sales de lectura de la Biblioteca de Londres a petició mitjançant un servei de transport diari.[16] Les obres de construcció de l'edifici d'emmagatzematge addicional es van completar el 2013 i l'hemeroteca de Colindale es va tancar el 8 de novembre de 2013. La col·lecció ara s'ha dividit entre els edificis de Saint Pancras i Boston Spa.[17] El servei de subministrament de documents de la Biblioteca britànica (BLDSS) i la col·lecció de subministrament de documents tenen la seu a Boston Spa. Les col·leccions allotjades a Yorkshire, que inclouen material de baix ús i les col·leccions de diaris i de documentació, representen al voltant del 70% del material total de la biblioteca.[18] La Biblioteca tenia anteriorment un dipòsit d'emmagatzematge de llibres a Woolwich, al sud-est de Londres, que ja no s'utilitza.
La nova Biblioteca va ser dissenyada especialment per a aquest propòsit per l'arquitecte Colin St John Wilson[5] en col·laboració amb la seva dona MJ Long, que va idear el pla de desenvolupament i construcció posterior.[19] Davant d'Euston Road hi ha una gran plaça que inclou peces d'art públic, com ara grans escultures d'Eduardo Paolozzi (una estàtua de bronze basada en l'estudi de William Blake sobre Isaac Newton) i Antony Gormley. És l'edifici públic més gran construït al Regne Unit al segle XX.[20]
Al mig de l'edifici hi ha una torre de vidre de sis pisos inspirada en una estructura similar a la Biblioteca Beinecke, que conté la Biblioteca del Rei amb 65.000 volums impresos juntament amb altres pamflets, manuscrits i mapes recollits pel rei Jordi III del Regne Unit entre 1763 i 1820.[21] El desembre de 2009, Rosie Winterton va obrir un nou edifici d'emmagatzematge a Boston Spa. La nova instal·lació, amb un cost de 26 milions de lliures, té capacitat per a set milions d'articles, emmagatzemats en més de 140.000 contenidors amb codi de barres i que són recuperats per robots[22] de l'espai d'emmagatzematge amb control de temperatura i humitat.[23]
El divendres, 5 d'abril de 2013, la Biblioteca va anunciar que començaria a desar tots els llocs web amb el domini .uk en un intent de preservar la "memòria digital" del país (que a partir de llavors ascendia a uns 4,8 milions de llocs que contenien 1.000 milions de pàgines web) . La Biblioteca posaria a disposició dels usuaris tot el material a finals de 2013 i vetllaria perquè, a través dels avenços tecnològics, tot el material es preservi per a les generacions futures, malgrat la fluïdesa d'internet.[24]
L'edifici de Saint Pancras va ser inaugurat oficialment per la reina Elisabet II el 25 de juny de 1998, i va ser catalogat de nivell 1 ("d'interès excepcinal") el primer d'agost de 2015 per la seva arquitectura i història.[25] La Biblioteca té plans per obrir en un futur una tercera ubicació a Temple Works, Leeds,[26] també de nivell 1.[27]
A Anglaterra, la normativa jurídica del dipòsit legal es pot remuntar fins al 1610.[28] La Llei de drets d'autor de 1911 va establir el principi del dipòsit legal, assegurant que la Biblioteca britànica i cinc biblioteques més de la Gran Bretanya i Irlanda tinguessin dret a rebre una còpia gratuïta de cada document publicat o distribuït a l'estat. Les altres cinc biblioteques són: la Biblioteca Bodleiana d'Oxford; la Biblioteca Universitària de Cambridge; la Biblioteca del Trinity College de Dublín; la Biblioteca Nacional d'Escòcia a Edimburg i la Biblioteca Nacional de Gal·les a Aberystwyth. La Biblioteca britànica és l'única que ha de rebre automàticament una còpia de cada document publicat al Regne Unit; les altres tenen dret a aquestes publicacions, però han de sol·licitar-les expressament a l'editor després de saber que han estat o estan a punt de publicar-se, una normativa clarament centralitzadora feta per l'Agència de Biblioteques de Dipòsit Legal.
A més, segons els termes de la llei irlandesa de drets d'autor (la més recent, Llei de drets d'autor i drets relacionats de 2000), la Biblioteca britànica té dret a rebre automàticament una còpia gratuïta de cada llibre publicat a Irlanda, juntament amb la Biblioteca Nacional d'Irlanda, la biblioteca del Trinity College a Dublín, la biblioteca de la Universitat de Limerick, la biblioteca de la Dublin City University i les biblioteques de les quatre universitats constituents de la Universitat Nacional d'Irlanda. La Biblioteca Bodleiana, la Biblioteca de la Universitat de Cambridge i les Biblioteques Nacionals d'Escòcia i Gal·les també tenen dret a còpies del material publicat a Irlanda, però de nou han de fer la sol·licitud formal.
La Llei de Biblioteques de Dipòsit Legal (Legal Deposit Libraries Act 2003) de 2003 va ampliar els requisits de dipòsit legal del Regne Unit als documents electrònics, com ara CD-ROM i llocs web seleccionats.[29]
La Biblioteca també conté col·leccions d'Àsia, Pacífic i Àfrica (APAC) que inclouen els Registres de l'Oficina de l'Índia, documentació relacionada amb l'administració de l'Índia des de 1600 fins a 1947 sota domini britànic.[30]
El 2012, les biblioteques de dipòsit legal del Regne Unit van signar un memoràndum d'entesa per crear una infraestructura tècnica compartida que implementés el Sistema de Biblioteques Digitals (DSL, per les seves sigles en anglès) desenvolupat per la Biblioteca britànica.[31] El DLS s'anticipava al Reglament de les biblioteques de dipòsit legal (obres no impreses) de 2013, una extensió de la Llei de biblioteques de dipòsit legal de 2003 per incloure publicacions electròniques no impreses a partir del 6 d'abril de 2013.[32] Quatre nodes d'emmagatzematge, situats a Londres, Boston Spa, Aberystwyth i Edimburg, enllaçats a través d'una xarxa segura en comunicació constant, repliquen, s'autoverifiquen i reparen les dades de manera automàtica.[33] Un rastreig complet de tots els dominis .uk s'ha afegit anualment al DLS des del 2013, que també conté tota la col·lecció .uk d'Internet Archive de 1996 a 2013. La política i el sistema es basa en el de la Biblioteca Nacional de França, que ha rastrejat (via IA fins al 2010) el domini .fr anualment des del 2006.
Una gran col·lecció de llibres i manuscrits s'exposen al públic a la Galeria Sir John Ritblat, que està oberta els set dies de la setmana sense cap cost. Alguns dels originals exposats són el poema èpic Beowulf, els Evangelis de Lindisfarne i l'Evangeli de Sant Cuthbert, una Bíblia de Gutenberg, els Contes de Canterbury de Geoffrey Chaucer, Le morte Darthur de Thomas Malory, el diari del capità James Cook, la Història d'Anglaterra de Jane Austen, Jane Eyre de Charlotte Brontë, Alícia en terra de meravelles de Lewis Carroll, Just So Stories de Rudyard Kipling, Nicholas Nickleby de Charles Dickens, Mrs. Dalloway de Virginia Woolf i una sala dedicada exclusivament a la Carta Magna, així com diversos alcorans i articles asiàtics.[34][35]
A més a més de l'exposició permanent, també hi ha exposicions temàtiques temporals sobre mapes,[36] textos sagrats[37] història de la llengua anglesa[38] i dret, o l'exposició dedicada a la celebració del 800 aniversari de la Carta Magna.[39]
La Biblioteca té una col·lecció gairebé completa de diaris britànics i irlandesos des del 1840. Això es deu en part gràcies a la legislació de dipòsit legal de 1869, que obligava als diaris a subministrar una còpia de cada edició d'un diari a la Biblioteca. Les edicions londinenques de diaris nacionals i dominicals es completen fins al 1801. En total, la col·lecció consta de 660.000 volums enquadernats i 370.000 bobines de microfilm que contenen desenes de milions de diaris amb 52.000 títols col·locats en 45 km de prestatgeries. Des de dates anteriors, inclouen la Col·lecció Thomason de Tractats de la Guerra Civil, que comprenen 7.200 diaris del segle XVII,[40] i la Col·lecció Burney de Diaris, amb prop d'un milió de pàgines de diaris de finals del segle XVIII i principis del segle XIX.[41]
La col·lecció de diaris va tenir la seu al districte de Colindale, al nord de Londres, fins al 2013, quan els edificis, que es considerava que oferien condicions d'emmagatzematge inadequades, es van tancar i foren venuts per a la reurbanització.[42] Actualment els fons físics es divideixen entre l'edifici de Saint Pancras (on hi ha les col·leccions Thomason i Burney) i l'edifici de Boston Spa (la major part de les col·leccions, emmagatzemades en una nova instal·lació construïda expressament).[43]
Una proporció important i creixent de la col·lecció es posa ara a disposició dels lectors com a facsímils substituts, ja sigui en format de microfilm o, més recentment, en format digital. El 2010 va començar un programa de deu anys de digitalització de les hemeroteques amb l'empresa editorial DC Thomson,[44][45] i el novembre de 2011 es va posar en marxa el British Newspaper Archive.[46] L'abril de 2014 es va obrir una sala exclusiva per a la lectura de diaris a Saint Pancras, que inclou instal·lacions per consultar materials microfilmats i digitals i, on no existeix cap substitut, material en paper recuperat del fons de Boston Spa.[43][47]
Les col·leccions filatèliques de la Biblioteca es troben a l'edifici de Saint Pancras. Aquestes es van establir el 1891 amb la donació de la col·lecció Tapling.[48] Actualment comprenen més de 25 col·leccions principals i una sèrie de més petites, que inclouen segells postals i fiscals, targetes postals, assaigs, proves, portades i anotacions, emissions d'exemplars, correus aeris, materials d'història postal, correus oficials i privats, etc., per a gairebé tots els països i períodes. Es poden veure aproximadament 80.000 articles en 6.000 fulls en 1.000 marcs de visualització; 2.400 fulls corresponen a la col·lecció Tapling. La resta de material, que cobreix tot el món, està disponible per als estudiants i investigadors.[49]
Les principals col·leccions són:[50]
A més de totes aquestes col·leccions, la biblioteca adquireix de manera activa literatura sobre el tema. Això fa de la Biblioteca britànica un dels principals centres d'investigació filatèlica del món.[64]
Les peces més destacables, d'entre moltes altres, inclouen:[77][78]
Els empleats de la Biblioteca assumeixen una gran varietat de funcions, des de la conservació fins les tecnològiques. Les tasques de conservació inclouen o han inclòs bibliotecaris, [[conservació i restauració|conservadors-restauradors, conservadors digitals i arxivers.[141]
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Every time you click a link to Wikipedia, Wiktionary or Wikiquote in your browser's search results, it will show the modern Wikiwand interface.
Wikiwand extension is a five stars, simple, with minimum permission required to keep your browsing private, safe and transparent.
