From Wikipedia, the free encyclopedia
Christiane Desroches Noblecourt (París, 1913 - Sézanne, 23 de juny de 2011) fou una egiptòloga francesa. Autora de nombroses obres sobre art i història de l'antic Egipte, va contribuir a la salvació dels temples nubis de la inundació causada per la construcció de la presa d'Assuan el 1960, i que van ser declarats Patrimoni de la Humanitat el 1979.
.jpg)  | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | (fr) Clémence Christiane Desroches 17 novembre 1913 16è districte de París (França) |
| Mort | 23 juny 2011 (97 anys) Épernay (França) |
| Sepultura | Cemetery of Mondement-Montgivroux (en)  |
| Formació | Escola del Louvre (–1934) École pratique des hautes études Lycée Molière (en) Universitat de París |
| Activitat | |
| Camp de treball | Egiptologia |
| Ocupació | catedràtica (1937–1982), historiadora de l'art, conservadora, militant de la resistència, arqueòloga, egiptòloga, investigadora |
| Ocupador | Escola del Louvre, catedràtica (1937–1982) Museu del Louvre, Chargé de mission, conservadora |
| Membre de | |
| Premis | |
Christiane Desroches va néixer el 1913, a París.[1] El descobriment de la tomba de Tutankhamon per Howard Carter el 1922 la va fascinar, i animada per Étienne Drioton es va unir al departament d'antiguitats egípcies del Louvre. Va ser la primera dona membre de l'Institut francès d'arqueologia oriental (IFAO), i també la primera a dirigir una excavació arqueològica, el 1938.
Durant la Segona Guerra Mundial es va unir a la resistència i va ocultar els tresors egipcis del Louvre en àrees lliures de França.
La construcció de la presa va portar a la major realització de Noblecourt: la preservació dels antics temples nubis de la inundació causada per l'embassament. La primera presa, acabada el 1902 amb una capacitat de mil milions de m³, havia estat jutjada escassa i ampliada el 1912, i de nou el 1934. La capacitat assolida encara no podia cobrir les necessitats de la població cada vegada més gran d'Egipte, i el 1954 el govern de Gamal Abdel Nasser va decidir construir una presa nova amb una capacitat de 157.000.000.000 m³, amb 500 quilòmetres de llarg que s'estendrien per Sudan. El projecte es va descriure com a digne dels faraons.
Els monuments de Núbia, entre ells els temples d'Abu Simbel, haurien quedat submergits i perduts per sempre si el projecte s'hagués realitzat tal com estava previst. En paraules de l'escriptor Pierre Loti, que va visitar l'àrea poc després que la primera presa fos acabada:
| « | La major part dels antics temples de Núbia seran subaquàtics ... Però els camps de cotó seran tan productius! | » |
| — Pierre Loti | ||
La UNESCO va demanar a Noblecourt, que era llavors conservadora del departament d'antiguitats egípcies del Louvre, de crear un inventari de tots els llocs històrics amenaçats. Llavors va emprendre la tasca de trobar el finançament necessari per salvar-los.[2]
el 8 de març de 1960, Noblecourt, en col·laboració amb el ministre egipci de Cultura Sarwat Okasha, va fer una súplica formal on sol·licitava ajuda internacional. No només més de catorze temples haurien de ser moguts, sinó que era urgent fer excavacions en llocs que aviat estarien sota molts metres d'aigua.
André Malraux, llavors ministre francès d'Afers culturals, va afegir la seva veu a la súplica:
| « | El poder que va crear els monuments colossals està amenaçat avui ... ens parla una veu tan important com la dels arquitectes de Chartres, com la de Rembrandt... La seva súplica és històrica, no perquè proposi salvar els temples de Núbia, sinó perquè amb ella la civilització global demanda per primer cop i públicament l'art del món com la seva herència indivisible. Només hi ha una acció sobre la qual la indiferència de les estrelles i l'etern murmuri dels rius no tenen cap domini, és l'acte pel qual l'home arrabassa alguna cosa a la mort. | » |
| — André Malraux | ||
En plena guerra freda, cinquanta països van aportar fons per salvar monuments ara considerats patrimoni de tota la humanitat. Files, Kalabsha, Wadi al-Sabua, Dakka, Derr, Debod i altres van ser traslladats, i els temples d'Abu Simbel reberen la majoria de l'atenció dels mitjans. El temple d'Amada era un cas difícil, a causa dels seus baixos relleus meravellosament pintats. Separar els seus blocs, com es va fer amb altres temples, no era possible, atès que les pintures no haurien sobreviscut. Veient que tots semblaven haver-se resignat a veure el temple sota les aigües del llac Nasser, Noblecourt va anunciar que França el salvaria. Va demanar a dos arquitectes que proposessin un mètode per moure el temple en una sola peça: li van suggerir posar-lo en carrils i transportar-lo hidràulicament a alguns quilòmetres de distància, a un lloc situat a uns 60 metres més alt.
Aquest ambiciós projecte requeria més fons; amb aquesta finalitat Noblecourt va sol·licitar una entrevista amb Charles de Gaulle, que no coneixia la promesa que ella havia fet en nom de la nació. Quan va ser informat, li va requerir: "senyora, com s'atreveix vostè a dir que França salvarà el temple sense l'autorització del meu govern?" Noblecourt va contestar: "general, com es va atrevir vostè a fer una crida per ràdio sense l'autorització de Pétain?" De Gaulle va convenir a fer honor a la promesa de Noblecourt.
El projecte de rescat, incloent el transport i la reconstrucció dels temples en els seus nous emplaçaments, va durar vint anys.[3]
La protecció dels monuments nubis va tenir conseqüències inesperades. El primer lloc, una millora de les relacions franco-egípcies que havien estat tibants des de la crisi del canal de Suez el 1956. També va propiciar l'organització d'una exposició sobre Tutankhamon al Louvre el 1967, que va atreure un gran nombre de visitants, seguida per altres exhibicions sobre Ramsès II el 1976,[4] i Amenofis III el 1993. Com a reconeixement a la contribució de França a la salvació dels temples, el govern de Anwar el-Sadat va donar al Louvre el bust d'Amenhotep IV, conegut habitualment com a Akhenaton.
Com a escriptora, Noblecourt escriu amb un estil senzill i directe, i acosta la vida, costums i creences egípcies al lector, d'una forma amena, didàctica i divulgativa. Posseïdora d'un complet arxiu, les seves obres estan molt documentades. Pretén, segons les seves paraules,
| « | ... animar els lectors, sense estendre's en explicacions erudites ni fatigar-los amb paraules altisonants, a descobrir els fonaments sobre els quals es va construir la nostra civilització occidental. | » |
| — Christiane Desroches Noblecourt[5] | ||
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Every time you click a link to Wikipedia, Wiktionary or Wikiquote in your browser's search results, it will show the modern Wikiwand interface.
Wikiwand extension is a five stars, simple, with minimum permission required to keep your browsing private, safe and transparent.
