Choquequirao
restes arqueològiques d'una ciutat inca From Wikipedia, the free encyclopedia
Choquequirao (del quítxua chuqi, 'or', i de k'iraw, 'bressol', és a dir: 'bressol d'or'), són les restes arqueològiques d'una ciutat inca situada entre els contraforts del Salcantay, al districte de Mollepata, província d'Anta, Departament de Cusco, al sud del Perú.[1][2]
 | ||||
|---|---|---|---|---|
| ||||
| Nom en la llengua original | (es) Choquequirao  | |||
| Dades | ||||
| Tipus | Jaciment arqueològic | |||
| Construcció | 1536 | |||
| Data de dissolució o abolició | 1572 | |||
| Localització geogràfica | ||||
| Entitat territorial administrativa | Santa Teresa District (Perú) (en)  , Departament de Cusco (Perú) i La Convención (Perú) | |||
| Localització | Santa Teresa District (en) | |||
| ||||
| Patrimoni cultural del Perú | ||||
Els monuments arqueològics de Choquequirao són edificis i terrasses distribuïts en diferents nivells, des del més baix, Sunch'o Pata, fins al cim truncat més alt, que fou anivellat i voltat de pedres per a formar una plataforma amb una àrea aproximada de 150 metres quadrats.
Choquequirao (a vegades també Choqequirau o Choqekiraw) es coneix com la "germana sagrada" de Machu Picchu per la semblança estructural i arquitectònica.[3] Recentment, encara parcialment excavada, ha despertat l'interés del govern peruà per recuperar més el conjunt inca.[4]
Emplaçament
Es troba a 13°32′ latitud sud i 72°44′ longitud oest. És a 3.033 metres sobre el nivell de la mar als contraforts del Salcantay, al nord de la vall de l'Apurímac.
El districte de Mollepata i la província d'Anta, en els darrers anys, desitgen portar gairebé un 40% del districte de Santa Teresa, inclòs Choquequirao i moltes comunitats d'aquest districte, cap a les seues jurisdiccions, i això ho rebutja la població de Choquequirao, Marampata, Maizal, Yanama i altres pobles més.[5]
L'entorn de Choquequirao és un dels més rics en biodiversitat. La fauna del lloc la componen sobretot còndors, cérvols andins septentrionals, vizcatxes, guineus, mofetes, pumes, colibrís, ossos i el gallet de roca andí, ocell nacional del Perú. En la seua flora destaquen les falgueres gegants, l'ichu i una gran varietat d'orquídies, entre les quals destaca la de la varietat wakanki.[6]
Època inca (1438-1534)
Fou un centre tant cultural com religiós de la zona. Aquesta ciutadella degué ser utilitzada com una garita de control per a assegurar l'accés a les àrees de Vilcabamba, que connectava la selva amb altres centres importants, com ara Písac i Machu Picchu. També jugaria un rol important com a nexe entre la selva amazònica i la ciutat imperial del Cusco.
Època de transició (1534-1572)
Choquequirao és un dels últims bastions de resistència i refugi dels inques, que per ordre de Manco Inca van abandonar la ciutat de Cusco per a resguardar-se a les ciutats de la regió de Vilcabamba, quan al voltant de l'any 1535 Cusco estava assetjat pels espanyols. Fou en aquest indret (i en general en tota la vall de Vilcabamba) on Manco i els altres inques de Vilcabamba resistiren l'embat dels espanyols, fins a la captura i execució de Túpac Amaru I el 1572.
Referències en l'època colonial
El primer explorador que dona notícies d'una ciutadella anomenada "Chuquiquirau" fou l'explorador espanyol Juan Arias Díaz Topete l'any 1710. La primera referència escrita de Choquequirao data del 1768 i l'autor n'era Cosme Bueno; la documentació, però, fou bandejada i obliterada per les autoritats i el públic en general. El 1790, Pablo José Origain esmenta en el seu Compendi de notícies geogràfiques del Cuzco una ciutat despoblada des de l'antiguitat amb el nom de Choqequirau.[7]
Redescobriment i restauració
El 1834, José María Tejada (prefecte de Cusco) viatja a la ciutadella atret per les llegendes sobre tresors de Vilcabamba; així mateix, el 1837, Leonce Angrand cartografià el jaciment per primera vegada, però els seus mapes també es van oblidar. No va ser fins al 1909, quan l'arqueòleg Hiram Bingham i el topògraf Clarence Hay (nord-americans) van visitar Choquequirao i en feren una descripció minuciosa, que la ciutadella va adquirir més atenció per part dels arqueòlegs i el govern.[8] Les primeres excavacions començaren al voltant del 1970; i al 1986 es fan estudis intensius i un pla de restauració del jaciment. Actualment, es calcula que només un 30% del conjunt, que comprén unes 1.810 hectàrees, ha estat desenterrat.
El conjunt de Choquequirao el formen nou sectors, entre els quals destaquen el centre politicoreligiós, les fonts i canals amb aqüeductes, i el grup de les portades.
Els 9 sectors de Choquequirao són:
- Sector I: plaça principal superior, edificis i fonts annexos (Hanan)
- Sector II: magatzems i dipòsits (Qolqas) i “escales gegants” de Bingham.
- Sector III: plaça principal (Haucaypata) i edificis annexos (cases dels governants i kallankas).
- Sector IV: Temple del Mur triomfal i corrals sagrats.
- Sector V: Ushnu cerimonial.
- Sector VI: Temple dels Sacerdots.
Terrasses a l'entrada de Choquequirao - Sector VII: andanes monumentals o andanes sagrades.
- Sector VIII: Andanes de les Flames del Sol.
Topografia
Des d'una vista aèria o a certa distància, es poden distingir les típiques terrasses inques que formen les més grans construccions de Choquequirao. Un temple, unes edificacions administratives i cambres per als administradors i assessors principals, que es disposaven al voltant de la plaça central.
Cap als afores del centre de la ciutadella destaquen les cambres usades per la resta de la població, agrupades formant un llogaret. A Choquequirao hi ha molts canals de rec, i aqüeductes per al subministrament d'aigua potable. Malgrat el temps i les inclemències climàtiques, la majoria de les edificacions de la "germana sagrada" de Machu Picchu estan ben preservades.
Posició estratègica
.JPG)
Des de la perspectiva andina la ubicació és indubtablement estratègica, i això li va permetre a aquest singular assentament abastar i dominar el que podria considerar-se un dels trajectes altitudinals més extraordinaris del país.
Arquitectura
Tot i que només el 30 per cent, de 1.810 hectàrees del conjunt, ha estat rescatat, es pot suposar que Choquequirao, més que no una fortalesa, era un lloc religiós. Per la localització és probable que haja sigut el centre religiós més important de la zona. S'han trobat pintures i cementeris que ho confirmarien. Choquequirao està ordenat en nou zones construïdes com llogarets al voltant d'una gran plaça, on es troben totes les calçades provinents de cada zona. S'ha aconseguit situar la plaça superior (Hanan), els dipòsits (Qolqa), la plaça principal (Huaqaypata), la plaça inferior (Hurin), el sistema d'andanes de conreu junt a la plaça principal (Chaqra Andana), la plataforma cerimonial (Ushno) i l'habitatge dels sacerdots a la part baixa del turó. Per això sembla que Choquequirao fou un gran centre politicoeconòmic, que va servir com a enclavament comercial i cultural entre la costa, la serra i la selva.(7) Choquequirao presenta múltiples edificacions de dos pisos amb fornícules a dins, a més d'algunes portes i nínxols fets amb doble brancal i canals de rec. El material que s'hi feu servir són carreus amb morters de fang. Hi ha 22 enregistraments en aquestes pedres amb figures conegudes com a “Flames del Sol”, disposades en 15 bancals amb direcció al Quory Hauyrachina. Choquequirao té un gran sistema de bancals, una característica dels poblats inques, que ajudaven en l'ús agrícola dels vessants dels pujols, i que actualment semblen pisos encatifats per la vegetació de la zona. Segons l'arqueòleg Luis Guillermo Lumbreras, Choquequirao fa l'efecte d'haver estat un centre urbà en creixement, part d'un gran projecte molt major que restà inconclús.(8)
Canó de l'Apurímac vist des de Choquequirao
San Pedro de Cachora
Wikiwand in your browser!
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Every time you click a link to Wikipedia, Wiktionary or Wikiquote in your browser's search results, it will show the modern Wikiwand interface.
Wikiwand extension is a five stars, simple, with minimum permission required to keep your browsing private, safe and transparent.
