subdialecte del català balear parlat a Mallorca From Wikipedia, the free encyclopedia
El mallorquí és el subdialecte del balear parlat a l'illa de Mallorca, que fa part del dialecte balear i del bloc oriental del català. El balear en el seu conjunt és un dialecte consecutiu format per colonització de l'àrea del català central. Com el menorquí, l'eivissenc i l'alguerès, la seva condició d'isolament el converteix en una àrea lateral, fet que ha comportat que no s'hagi vist afectat per moltes d'innovacions del continent i, en canvi, contengui un bon grapat de dialectalismes actius desconeguts fora de l'illa.
 |
Aquest article tracta sobre el parlar mallorquí. Si cerqueu el gentilici, vegeu «mallorquins». |
| Tipus | dialecte  |
|---|---|
| Dialecte de | català |
| Ús | |
| Autòcton de | Mallorca |
| Estat | Espanya |
 | |
Varietats del català de Mallorca | |
| Classificació lingüística | |
| llengua humana llengües indoeuropees llengües itàliques llengües romàniques llengües romàniques occidentals llengües gal·loibèriques llengües gal·loromàniques llengües occitanoromàniques català català oriental català balear | |
| Característiques | |
| Dialectes | Solleric, pollencí, felanitxer, sineuer, parlar tradicional de Palma, Mallorquí de l'Argentina |
| Codis | |
| ISO 639-6 | mlrq |
| Glottolog | mall1248 |
| Linguist List | cat-mal |
El substrat del català de Mallorca és diferent del del català continental pel que fa al material preromà, atès que prové de la cultura talaiòtica, però n'han romàs restes limitades a la toponímia. No se sap amb seguretat si, d'entre la toponímia, hi ha res de germànic (vàndal) i grec (de la dominació bizantina). De l'element aràbic en resten molts més topònims que dels substrats preromans, però possiblement no hi hagué gaire influència de l'àrab insular en l'actual català de Mallorca pel fet que, possiblement, la major part dels arabismes del mallorquí sigui importat durant el repoblament. Al costat dels arabismes hi ha l'element amazic, cada vegada més conegut, procedent de la primera colonització musulmana i de les dominacions almoràvit i almohade posteriors. Pel que fa a les restes del llatí, l'estadi darrer del qual desaparegué amb l'arabització, són abundants també en la toponímia, sota el nom cada cop més criticat de mossarabismes; darrerament han estat revisats i el nombre ha minvat, així com en el lèxic comú, on no sempre és segura llur identificació.[1] Tot plegat fa que es puguin identificar tres estrats en la toponímia mallorquina d'abans de la Conquesta: un darrer estrat àrab (al qual s'hi pot afegir qualque element amazic), un estrat anterior pertanyent als topònims llatins d'abans de la conquesta islàmica, i un primer estrat al qual pertanyen els topònims preromans.
El repoblament català de Mallorca a partir de 1229 comportà un canvi de la població que arraconà la població autòctona capaç de transmetre les restes de les llengües anteriors, no sols del lèxic comú sinó també de la toponímia: molts de topònims s'oblidaren o foren substituïts per topònims catalans, i en altres casos s'errà en la localització o foren mal transmesos a través de transcripcions en formes llatinitzades. Els trets dialectals del mallorquí són, doncs, la majoria passius, procedents sobretot del català empordanès salat i, una minoria, de les relacions amb els comtats catalans nord-pirinencs, que eren dins la Corona de Mallorca. L'origen d'alguns d'aquests dialectalismes, però, podrien ser les relacions amb les propietats occitanes de la mateixa Corona de Mallorca, sobretot amb Montpeller. Pel que fa als dialectalismes actius, llur estudi n'haurà de determinar l'origen (no s'ha avaluat encara la influència de les colònies italianes medievals a la ciutat de Mallorca).
El coneixement de la formació del dialecte mallorquí depèn, doncs, dels estudis històrics, sobretot a partir de les fonts que informen dels registres orals informals, i en especial llibres de cort reial i de dades i rebudes. Aquestes fonts, i algunes de formals, ens donen notícia de l'existència de trets dialectals que avui en dia han desaparegut. L'objecte d'estudi més interessant és l'origen i la cronologia dels dialectalismes actius en el sistema fonètic, cap dels quals té una difusió general a l'illa, però.
Del punt de vista cronològic, alguns dialectalismes passius representen estadis medievals de la llengua general o del català oriental, identificats, doncs, amb la llengua clàssica.
De l'existència d'alguns mallorquinismes ja en dona testimoni les Regles d'esquivar vocables o mots grossers o pagesívols (c. 1492), al costat de l'existència de formes pròpies d'altres regions, característiques del llenguatge vulgar. Al costat d'aquesta identificació, hi ha, però, testimonis de la consideració de la puresa de la llengua catalana a les Illes Balears, en la Crònica de l'empordanès Ramon Muntaner, i en l'obra del tortosí Cristòfor Despuig Los Col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa (1557), el qual l'atribueix a l'aïllament geogràfic.
L'existència de trets dialectals no es reflectí en l'aparició d'un nom específic per a la varietat dialectal. La primera denominació de la llengua catalana amb el gentilici mallorquí apareix en el pròleg de la traducció de les Paradoxes de Ciceró feta per Ferran Valentí. Valentí hi oposa a la universalitat de la llengua llatina el caràcter popular, local i familiar del català, que anomena "vulgar materno e mallorquí segons la ciutat on só nat e criat e nodrit" (1450). "Mallorquí" s'hi refereix, doncs, al català de la ciutat de Mallorca, après per Valentí de sa mare i dels carrers i places. Endemés, a la mateixa obra, Valentí fa una afirmació explícita de la catalanitat del mallorquí Ramon Llull, del valencià Nicolau Quilis, i del barceloní Bernat Metge, els quals considera d'una mateixa nacionalitat. Els texts posteriors en els quals apareix la denominació mallorquí i llengua mallorquina no presenten trets dialectals; aquestes denominacions són un reflex, doncs, de l'organització administrativa, del títol de Regne de Mallorca. Es tracta d'un cas paral·lel al de l'ús de la denominació valencià i llengua valenciana al Regne de València.
El mallorquí compta amb vuit vocals tòniques. El vocalisme tònic del mallorquí és el sistema originari del bloc oriental, que ha romàs inalterat. Així doncs, Ē i Ĭ del llatí (la e tancada /e/ del proto-romanç) són /ə/ en mallorquí (PLĒNUM > pl[ə], PĬRA > p[ə]ra), mentre que, com en la resta del català, una part de Ĕ del llatí (la e oberta /ɛ/ del proto-romanç) és /ɛ/ (TĔRRA > t[ɛ]rra) i l'altra és /e/ (TĔMPUS > t[e]mps). La conservació d'aquest sistema vocàlic la comparteix amb l'eivissenc oriental i el menorquí occidental. Al seu torn, les viles d'Alaró, Binissalem i Lloseta han fet com el català central i la meitat oriental de Menorca i l'occidental d'Eivissa i han evolucionat el sistema, de manera que la neutra ha esdevingut e oberta /ɛ/ en posició tònica[2].
En general, la e oberta /ɛ/ i la o oberta /ɔ/, com en valencià, són lleugerament més obertes que en català central[3][4].
Pel que fa al vocalisme àton:
Comparteix amb tot el català balear:
El mallorquí té diversos trets que comparteix amb tot el català balear:
Altres fenòmens consonàntics que caracteritzen el mallorquí són:
El mallorquí comparteix amb tot el baleàric una sèrie de conservacions (possiblement degudes a llur insularitat) del català antic pel que fa a la morfologia.
Sovint, l'orde dels pronoms febles és complement directe + complement indirecte: el te duc, les se menjaran, la te'n duràs[46]. Aquest sistema era propi del català clàssic.
En general, el mallorquí té preferència pel clitic climbing: es prefereix el vol comprar que vol comprar-lo, fins al punt que, sovint, un parlant mallorquí podria considerar la segona variant com a agramatical. Això contrasta amb el valencià, que s'estima l'altra forma.
Fins al segle xx, es conservava l'ús de l'auxiliar ser, pròpia del català clàssic, en comptes d'haver per a crear temps compostos amb el participi de passat en verbs de moviment, en verbs transitius en versió reflexiva i en els verbs copulatius: Som arribat (per He arribat), Ses nines se són vestides (per Ses nines s'han vestit)[47]. Actualment només es pot sentir en parlants d'edat avançada.
Els mots que caracteritzen el lèxic mallorquí es poden agrupar en tres blocs[48][49]:
A les viles mallorquines de Binissalem, Alaró i Lloseta el vocalisme tònic típic del mallorquí, amb vuit vocals, ha evolucionat cap a un sistema de solament set vocals tòniques, de manera que la vocal neutra /ə/ ha convergit en /ɛ/, de la mateixa manera que es va esdevenir en eivissenc occidental, en maonès i en central. A Mallorca, el fenomen és de data prou recent, car hom pensa que va aparèixer cap a principis del segle xix, possiblement com a innovació alaronera. D'Alaró s'hauria propagat cap a Binissalem (d'on hi ha notícies que, a principi de segle xix, encara no es feia) i Lloseta (que fins a 1842 depenia de Binissalem). D'altra banda, hi ha notícia que a les viles de Porreres i Ariany també es donava aquest tret; és possible que fos un fenomen generacional adoptat pels jornalers porrerencs i arianyers que es llogassin per treballar a les possessions alaroneres i binissalemeres, i que a llurs viles d'origen es percebés com un tret forà i sense prestigi i per això s'abandonàs. Al llogaret de Biniamar, vora Lloseta, també es feia, però avui en dia no s'hi sent mai[50].
Actualment, el tret es manté viu a les tres viles, però sembla que perd força per causa de la immigració, tant de catalanoparlants de la resta de Mallorca (que no presenten aquest vocalisme) com d'estrangers que no parlen català. Actualment, Alaró i, especialment, Lloseta i Binissalem estan en vies d'esdevenir una ciutat dormitori per a molta de gent de Palma, cosa que provoca que els autòctons no siguin prous per exercir una pressió que faria que els nouvinguts s'adaptassin a la parla local[51].
L'existència d'aquesta característica és ben present a la consciència de tots els mallorquins; així, els alaroners, binissalemers i llosetins ho prenen com a element que els identifica com a poble,[52] mentre que la resta de mallorquins són ben conscients d'aquesta particularitat i identifiquen ràpidament els qui parlen amb sa è. Existeix una dita que diu que A Binissalem, de s[ɛ]t se'n moriren vuit; aquesta dita, a la resta de Mallorca només es pot interpretar 'de 7 se'n moriren 8' (atès que el substantiu set es pronuncia amb [ə], mentre que la xifra es pronuncia amb [ɛ]), mentre que, en binissalemer, pel canvi fonètic esmentat, es pot interpretar 'hi hagué vuit persones que es moriren per falta d'hidratació'.
El parlar de Sóller es caracteritza fonamentalment perquè, a diferència de la resta de Mallorca i igual que les altres tres illes i tot el català central, neutralitza /ɔ/, /o/ i /u/ àtones en /u/. A més, té tot un seguit d'elements lèxics particulars, bona part dels quals són mots manllevats del francès en l'època en què molt de sollerics emigraven a l'estat francès per a cercar fortuna.
El parlar de Pollença es caracteritza pel fet que és el sol parlar balear que no té l'article salat, ans fa servir l'article derivat del demostratiu llatí ille, que en pollencí pren la forma masculina u per al singular i u i us per al plural.
El parlar de Felanitx es caracteritza pel fet que ha reduït el nombre de vocals tòniques a set, després de fer convergir la e oberta /ɛ/ i la e tancada /e/ en e tancada /e/ i reestructurar el triangle vocàlic, de manera que a la part baixa hi ha dos elements, una /a/ un poc més avançada i un poc més alta i una /ɔ/ un poc més central i un poc més baixa.
El parlar de Sineu es caracteritza pel fet que tanca la /a/ en /ɛ/ i avança la [ə] en [e] després de consonant palatal o vocal tancada.
El parlar tradicional de Palma és una varietat del mallorquí parlada a la ciutat de Mallorca, força heterogeni, associat a les classes urbanes i que està en vies de desaparèixer en detriment d'un mallorquí més neutre i, en molts de casos, més castellanitzat.
La noblesa mallorquina (anomenats sovint botifarres) parlava un sociolecte que li era propi, el qual, a causa de la castellanització i de l'enfonsament de la noblesa com a classe social, avui en dia ha desaparegut. Es tractava d'un parlar que servia com a element d'identitat del grup i que els seus parlants l'utilitzaven per a distingir-se de la resta de classes socials urbanes, en especial dels mossons.
El mallorquí de l'Argentina és una variant que es va parlar a San Pedro, a l'Argentina, de final del segle xix i durant el segle xx, portat per una colònia de gent provinent de Manacor i Felanitx. L'any 2014 hi havia habitants que encara conservaven la llengua.[53]
Entre els trets fonètics dels catalanoparlants a San Pedro, el més important és el de l'aspiració vacil·lant de la /s/ en posició final de síl·laba o mot, de la mateixa manera que ho fa el castellà riuplatenc (ca nostra > ca nohtra). També s'utilitzen molts préstecs del castellà riuplatenc.
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Every time you click a link to Wikipedia, Wiktionary or Wikiquote in your browser's search results, it will show the modern Wikiwand interface.
Wikiwand extension is a five stars, simple, with minimum permission required to keep your browsing private, safe and transparent.
