Diòcesi de Zamora

La diòcesi o bisbat de Zamora (en llatí diocesis zamorensis), també anomenat antigament de bisbat de Numància,^{[Nota 1][1]} és una divisió administrativa eclesiàstica de l'Església Catòlica a Espanya. Radicada a la ciutat de Zamora, la diòcesi va ser fundada al segle x i restituïda al segle xi després de la destrucció de la ciutat. Actualment és un bisbat sufragani de l'arquebisbat de Valladolid i comprèn gran part de la província de Zamora; limita dintre d'Espanya amb les diòcesis de Lleó, Valladolid, Salamanca i Ourense, i d'altra banda, limita amb la frontera amb Portugal.

Per veure l'article del bisbat mexicà homònim, veure "Bisbat de Zamora (Mèxic)"

Diòcesi de Zamora

Diocesis Zamorensis
Zamora amb la catedral de fons.
Tipus	bisbat catòlic i diòcesi sufragània
Localització
41° 29′ 56″ N, 5° 45′ 17″ O
Espanya
Castella i Lleó
Parròquies	303
Població humana
Població	153.689 (2017) (22,01 hab./km²)
Llengua utilitzada	castellà
Religió	Romà
Geografia
Part de	Zamora, arquebisbat de Valladolid
Superfície	6.984 km²
Limita amb	bisbat de Braganza-Miranda, oest arquebisbat de Valladolid, est bisbat de Lleó, nord bisbat d'Astorga, nord-oest bisbat de Salamanca, sud
Creació	ss. x i xi
Patrocini	Atilà de Zamora
Catedral	Catedral de Zamora
Organització política
• Bisbe	Gregorio Martínez Sacristán
Lloc web	http://diocesisdezamora.es/

L'actual titular de la diòcesi és Gregorio Martínez Sacristán.

Història

El bisbat és d'origen medieval, va ser fundat l'any 905 per Alfons III d'Astúries. Malgrat que la ciutat té els seus orígens en una fundació vaccea,^[1] no serà fins a la seva conquesta per part dels asturlleonesos que es fundarà a la ciutat un primer bisbat. El regne de Lleó es va expandir de nord a sud bàsicament, i vertebrà el territori a través dels centres urbans. A inicis del segle x, la ciutat comença a aparèixer documentada com el centre d'un gran territori, similar a una segona capital del regne, a causa de l'expansió territorial lleonesa, que va donar a un reialme allargat vertical de nord a sud, que deixava la capital oficial massa lluny de la frontera. En aquest moment, es documenta un primer bisbe, Atilà. Totes les edicions del Cartulari o Tumbo de Celanova, donen per vàlida el 907 la presència del bisbe Atilà o Àtila en el bisbat de Zamora, però els autors no es posen d'acord en donar-li una cronologia concreta.^[2]

El 986 es produeix una interrupció en la continuïtat, en produir-se la destrucció i presa de la ciutat per part d'Al-Mansur, que si bé no la deixa despoblada, no hi ha notícies fins a començament de segle xi,^[3] quan la ciutat és reconquerida i repoblada definitivament per Ferran I de Lleó, malgrat que la ciutat no adquirirà la mateixa importància que en el període anterior. La diòcesi és restaurada l'any 1062, restablerta tanmateix pel papa Calixt II, donant l'administració a Jeroni de Perigord, antic bisbe de València en temps de Rodrigo Díaz de Vivar. A causa de la restauració de la diòcesi, l'arquebisbe de Braga i el de Toledo van disputar-se la seva jurisdicció, de fet, també l'arquebisbe de Santiago va reclamar jurisdicció sobre Zamora, però es va mantenir a Braga, que era de fet on havien pertangut antigament els territoris de la diòcesi de Zamora, per decisió del papa Eugeni III, després confirmat per Adrià IV i Alexandre III. No seria fins a la separació independència del regne de Portugal, que es va reconèixer la jurisdicció de Santiago de Compostel·la.^[1]

Fruit del naixement de noves entitats administratives i d'una reorganització de les velles demarcacions, des del concordat de 1851, la diòcesi de Zamora està adscrita a l'Arxidiòcesi de Valladolid.^[1]

Organització territorial

La diòcesi s'organitza en set arxiprestats, subdividits en diverses parròquies:^[4]

Aliste-Alba (84 parròquies i 8 sacerdots) Benavente-Tierra de Campos (41 parròquies i 16 sacerdots) El Pan (40 parròquies i 11 sacerdots) El Vino (32 parròquies i 9 sacerdots)

Sayago (56 parròquies i 6 sacerdots) Toro-La Guareña (32 parròquies i 7 sacerdots) Zamora-Ciudad (19 parròquies i 22 sacerdots)

Episcopologi

Llistat de bisbes de Zamora des de la seva creació:^[5][6][7][8]

• Atilà (905-916)
• Juan I (c.916-c.924)
• Dulcidio (c.924-c.950)
• Domingo (c.959-c.968)
• Juan II (c.970-c.979)
• Salomón (c.985-c.986)

Interrupció per la conquesta musulmana.

• Jeroni de Perigord (c.1102-1120, administrador)
• Bernat de Perigord (1121-1149)
• Esteban (1149-1174)
• Guillermo (1174/1175-1191)
• Martín Arias (1191-1210)
• Martín Rodríguez (1212-1237)
• Segundo Segúndez (1238)
• Pedro I (1239-1254)
• Suero Pérez de Velasco (1254-1286)
• Pedro II (1287-1302)
• Gonzalo Rodríguez Osorio (1303-1310)^[9]
• Rodrigo I (1321-1339)
• Pedro Gómez Barroso (1339-1351)
• Alonso Fernández de Valencia (1355-1365)
• Martín Acosta (1365-1371)
• Álvaro I (1372-1383)
• Alonso de Egea (1383-1395)
• Juan de Illescas (1396-1403)
• Alonso de Illescas (1405-1413)
• Diego Gómez de Fuensalida (1413-1424)
• Martín de Rojas (1424-1428)
• Pedro Martínez (1428-1438)
• Juan de Mella (1440-1465)
• Rodrigo Sánchez de Arévalo (1465-1468)
• Juan de Meneses y Orellana (1468-1494)^[10]
• Diego de Deza (1494)
• Diego Meléndez de Valdés (1494-1506)
• Antonio de Acuña (1507-1526)
• Francisco de Mendoza (1527-1534)
• Pedro Manuel (1534-1546)
• Antonio del Águila Vela y Paz (1546-1560)
• Álvaro Moscoso (1561-1564)
• Juan Manuel de la Cerda (1565-1474)
• Rodrigo de Castro Osorio (1574-1578)
• Diego de Simancas (1578-1583)
• Juan Ruiz Agüero (1584-1595)
• Fernando Suárez de Figueroa (1597-1608)
• Pedro Ponce de León (1610-1615)
• Juan Zapata Osorio (1615-1621)
• Juan Martínez de Peralta (1622-1624)
• Plácido Tosantos Medina (1624)
• Juan Roco Campofrío (1625-1627)
• Juan Pérez de la Serna (1627-1631)
• Diego de Zúñiga y Sotomayor (1633-1637)
• Juan de la Torre y Ayala (1638, no pren possessió)
• Juan Coello de Rivera (1638-1649)
• Martín de León y Cárdenas (1649)
• Antonio Payno Osorio (1653-1658)
• Alonso de Liaño (1658, no pren possessió)
• Alonso de Sanvítores (1659-1660)
• Diego García de Trasmiera (1660-1661, no consagrat)
• Pedro Gálvez (1661-1662)
• Lorenzo de Zúñiga y Sotomayor (1663-1664)
• Antonio Castañón (1666-1668)
• Dionisio Pérez Escobosa (1668-1671)
• Juan de Astorga Rivero (1671-1679)
• Alonso Balmaseda (1679-1684)
• Antonio de Vergara (1684-1693)
• Fernando Manuel de Mejía (1693-1702)

• Francisco Zapata Vera y Morales (1703-1720)
• José Gabriel Zapata Illescas (1720-1727)
• Jacinto Arana y Cuesta (1728-1739)
• Cayetano Benítez de Lugo (1739)
• Onésimo de Salamanca y Zaldívar (1739-1752)
• Jaume de Cortada i de Bru (1752-1753)
• José Gómez (1753-1754)
• Isidro Alfonso de Cavanillas (1755-1766)
• Antonio Jorge y Galván (1767-1776)
• Manuel Ferrer y Figueredo (1777-1785)
• Ángel de Molinos (1785-1786)
• Antonio Piñuela Alonso (1787-1793)
• Ramón Falcón de Salcedo (1794-1803)
• Joaquín Carrillo Mayoral (1804-1810)
• Pedro Inguanzo Rivero (1814-1824)
• Tomás de la Iglesia y España (1824-1834)
• Seu vacant
• Miguel José Irigoyen (1847-1850)
• Rafael Manso (1851-1862)
• Bernardo Conde y Corral (1863-1880)
• Tomás Belestá y Cambeses (1880-1892)
• Luis Felipe Ortiz y Gutiérrez (1893-1914)
• Antonio Álvaro Ballano (1914-1927), conegut per oposar-se contra la quarantena durant la pandèmia de grip de 1918 i per organitzar ans al contrari una missa multitudinària i una novena per perdonar «els pecats i la ingratitud» que considerava ésser-ne la veritable causa. La mortalitat hi va ser cinc vegades superior a la mitjana de la resta de la península.^[11]
• Manuel Arce Ochoterena (1929-1938)
• Jaume Font i Andreu (1944-1950)
• Eduardo Martínez González (1950-1970)
• Ramon Buxarrais i Ventura (1971-1973)
• Eduardo Poveda Rodríguez (1976-1991)
• Juan María Uriarte Goiricelaya (1991-2000)
• Casimiro López Llorente (2001-2006)
• Gregorio Martínez Sacristán (2006)

Notes

1. Anomenada així en alguns documents antics, per referir-se indistintament a la mateixa diòcesi. La confusió rau probablement per la idea que es tenia a l'edat mitjana que Zamora era l'hereva directa de l'antiga Numància.

Referències

1. Ruiz Amado, 1913.
2. AADD i Monsalvo Antón, 2012, p. 773.
3. AADD i Monsalvo Antón, 2012, p. 775.
4. «Organización territorial» (en castellà). Diòcesi de Zamora. [Consulta: 1r febrer 2015].
5. Fernández Duro, 1882, p. 230-239.
6. Calvo Madroño, 1914, p. 171-174.
7. Fulgosio, 1869, p. 73.
8. Cheney, David M. «Diocese of Zamora» (en anglès). Catholic Hierarchy. [Consulta: 1r febrer 2015].
9. Castro, Manuel de «Monasterio de Santa Clara, de Astorga» (en castellà). Boletín de la Real Academia de la Historia, Tom 185, Quadern 2, 1988, pàg. 245. ISSN: 0034-0626.
10. Nieto Soria, 1993, p. 449.
11. Mulet, J.M. «El obispo de Zamora que desafió a la gripe en nombre de la fe» (en castellà). El País, 24-11-2019.

Bibliografia

• AADD; Monsalvo Antón, José María. «Zamora y Salamanca en la Alta Edad Media según la cronística cristiana (de Sampiro a la Estoria de España)». A: Mundos medievales: espacios, sociedades y poder (en castellà). Santander: Ediciones Universidad de Cantabria, 2012.
• Calvo Madroño, Ismael. Descripción geográfica, histórica y estadística de la provincia de Zamora (en castellà). Madrid: Brería General de V. Suárez, 1914.
• Fernández Duro, Cesáreo. Memorias históricas de la ciudad de Zamora, su provincia y obispado (en castellà). Tom I. Madrid: Establecimiento tipográfico de los sucesores de Rivadeneyra, 1882.
• Flórez, Enrique. España Sagrada: theatro geographico-historico de la Iglesia de España. (en castellà). Tom XXII. Madrid: Oficina de viuda é hijo de Marín, 1798.^{[Enllaç no actiu]}
• Fulgosio, Fernando. Crónica de la provincia de Zamora (en castellà). Madrid: Editores Rubio, Grilo y Vitturi, 1869.
• González Dávila, Gil. Teatro eclesiastico de las iglesias metropolitanas y catedrales de los reynos de las dos Castillas (en castellà). Tom II. Madrid: Imprenta de Pedro Horna y Villanueva, 1647.
• Nieto Soria, José Manuel. Iglesia y génesis del estado moderno en Castilla (1369-1480) (en castellà). Madrid: Editorial Complutense, 1993. ISBN 978-7491-485-X.
• Ruiz Amado, Ramón. «Diocese of Zamora». A: Catholic Encyclopedia (en anglès). Nova York: Robert Appleton Company, 1913.