instrument que llança projectils a distància gràcies a la pressió originada per una explosió From Wikipedia, the free encyclopedia
Una arma de foc és qualsevol arma que llança projectils a distància gràcies a la pressió originada per una explosió.[1] S'utilitza per atacar o per defensar-se, tot i que també és corrent el seu ús en la caça o simplement de manera lúdica. El seu desenvolupament ha anat lligat als usos bèl·lics, però també l'utilitzen les forces de seguretat, per a la cacera d'animals salvatges i en tir olímpic o esportiu.
 | |
| Tipus | arma de foc i arma |
|---|---|
La llarga història de les antigues armes de foc va lligada a les innovacions tant per millorar-ne la portabilitat, per millorar la seguretat del mateix tirador[2] i per fer-la més mortífera.
Des del segle xi es coneixien a la Xina barreges pirotècniques de salnitre, carbó i sofre que van ser emprades com a explosius d'escassa potència. Existeixen també testimonis del seu ús militar a la Xina del segle xiii, amb l'ús de les anomenades fletxes de foc que projectaven fletxes gràcies a una càrrega de pólvora i emprant un canya de bambú a mode de canó.[3]
La pólvora i el coneixement del seu ús explosiu o propulsiu va arribar a Europa de la mà dels científics àrabs entre finals del segle xiii a començaments del segle xiv, on la referència més antiga apareix al tractat de Marc Greco, que descriu la composició de la pólvora negra, encara que hi ha referències més fidedignes en els manuscrits De Nobilitatibus Sapientiis et Prudentiis Regum i De secretis secretorum Aristotelis de Walter de Milimete, capellà d'Eduard III d'Anglaterra, que es remunten a 1326 i que descriuen el que actualment es considera els models europeus més antics d'armes de foc.[4]
També es conserva un document florentí datat l'11 de febrer de 1326 en el qual es tracta de l'adquisició de projectils i canons metàl·lics. D'un registre comptable del castell de Gassino, prop de Torí, sabem que el castell ja estava equipat amb canons en 1327.[5]
Tanmateix, és a partir de la segona meitat del segle xiv que es van registrar majors i freqüents referències sobre l'ús bèl·lic de les primeres armes de foc europees: les portàtils individuals foren les primeres a aparèixer. Al principi les armes de foc eren poc fiables i insegures, però han anat evolucionant fins a assolir un nivell d'utilitat i practicatge que les han convertit en un dels mitjans per ferir o assassinar més eficaços que a més pot utilitzar-se en un altre tipus d'activitats humanes com per exemple l'esport.
Pel que fa als fabricants que les elaboraven es té notícia del primer taller francès el 1516 a Saint-Étienne.[2]
Als Països Catalans un document de Ripoll sembla indicar que ja abans del 1568 havia nascut la indústria armera de la ciutat.[2] N'hi devia haver més en altres ciutats perquè el virrei de Catalunya Fernando Álvarez de Toledo en algun moment entre el 1571 i el 1580 va limitar la fabricació d'armes de foc en 44 poblacions del principat.[2] El cas de Ripoll és fonamental perquè durant els segles xvii i xviii la seva producció superava amb escreix la de ciutats més importants com ara Barcelona, Igualada o Vic, i presentava una complexitat tècnica i un gust artístic molt valorat a l'època (eren corrents les decoracions florals, geomètriques i fins i tot els gravats).[2] Els pedrenyals i escopetes ripolleses han arribat fins avui en diversos museus militars.[2] La importància assolida per aquesta indústria a Ripoll es devia a la tradicional presència de les fargues que treballaven el ferro extret d'una regió prou rica en aquest metall. Aquí es produïren algunes innovacions tècniques com ara el tornall d'esmolar i barrinar canons, que ja existia el 1632 accionat amb la força hidràulica, i fou un gran avenç per tal de mantenir el canó ben soldat i evitar que esclatés amb la ignició continuada de la pólvora.[2] De fet la potència era tal que a Ripoll no hi havia simples armers sinó que els oficis estaven especialitzats: els canoners feien el canó, els panyetaires elaboraven el mecanisme per a disparar o pany, i els encepadors feien els acabats i els ornaments.[2] Però tota la indústria armera ripollesa va ser clausurada el 1794 per tal d'allunyar-la de la frontera amb l'estat francès[2]
El propulsor de les armes de foc més antigues era la pólvora negra; però en les armes de foc modernes es fa servir pólvora blanca (sense fum), o bé altres propel·lents. Les armes de foc poden ser portades a mà com en el cas dels fusells, carrabines i pistoles; aleshores els projectils s'anomenen bales, les quals no solen contenir explosius a l'interior. En el cas d'armament més pesant o d'artilleria, com és el cas de canons, llançagranades, etc. els projectils porten càrrega explosiva. Per efecte de la combustió les armes de foc es dilaten i desgasten i han de tenir un manteniment acurat. Als segles XV i xvi, en les primeres armes de foc portàtils, la munició era una bala esfèrica de plom massís,[6] i a principis del segle xix van adoptar forma cilíndrico-ogival o cilíndrico-ovalada, acoblada a una beina, ajustada per ella mateixa en passar de la recambra al canó, que conté tots els elements necessaris per a disparar.[7]
_01.jpg)
El desenvolupament del pany de metxa i dels canons de petit calibre de ferro, més barat i comú que el bronze, va revolucionar els exèrcits, amb la implantació massiva de les armes de foc durant el segle xvi.[8] Més endavant es desenvolupà el pany català, emprant una pedra de sílex posada al cap d'una peça anomenada ca que es feia percudir prop del fogó; i també una pedra de pirita que es fregava amb una roda dentada.2019
Una novetat va ser l'aplicació de la tecnologia de les impressores 3D en la fabricació de pistoles, amb la impressió el 2013 d'una pistola.[9]
Les armes de foc es divideixen en les següents categories generals:
Per determinar si una arma és llarga o curta s'empren, comunament, dos sistemes: el primes és una derivació militar. aquest considera una constant de valor 20. Aquest multiplica el calibre de l'arma, expressat en mil·límetres, per la constant. Si el resultat és major que la llargària del canó es tracta d'una arma curta, si és a la inversa es parla d'arma llarga. Per exemple, la metralladora Beretta mod. 12, té un canó de 20 cm de longitud (200 mm) i un calibre de 9 mm. Així 9x20 = 180, el resultat és menor que la longitud del canó i, d'acord amb aquest sistema, l'arma seria llarga.
El segon sistema ve definit per l'article 78 de l'Acord de Schengen de 14 de juny de 1985 que considera armes curtes aquelles armes en les quals el canó té una longitud no superior a 30 cm o la longitud total no excedeixi de 60 cm. Per contra es consideren llargues les que superen aquests valors. Aquest sistema és el que recull actualment la legislació espanyola en el seu Reglament d'Armes[10]
Sens dubte, quan es parla de revòlvers llegendaris resulta inevitable fer una menció especial per referir-se al Colt Peacemaker. Conegut també com a Single Action Army (SAA), el Peacemaker és el revòlver per excel·lència. Samuel Colt va ser el pare d'aquesta revolucionària arma que el 1873 va ser adoptada oficialment per l'exèrcit nord-americà. En pocs anys, la majoria dels ciutadans nord-americans es van fer amb una de les milers d'unitats fabricades per Colt. Aquest revòlver també va comptar amb un notable protagonisme en la conquesta de l'anomenat Llunyà i Salvatge Oest. En aquest sentit, el fet que utilitzés munició del mateix calibre que el rifle Winchester M1873 va ajudar a la seva popularització com a arma curta. Aquest protagonisme en les lluites contra els indis es va veure augmentat gràcies als westerns dels anys 40 i 50. La indústria cinematogràfica va servir per elevar al Peacemaker a la categoria de mite, en ser un revòlver associat a grans estrelles de la pantalla com John Wayne o Gary Cooper.
D'altra banda, el SAA no només és una de les armes curtes més famoses de la història, sinó que a més és una de les que durant més temps s'han fabricat. En aquest sentit, fins i tot avui dia encara se segueixen construint diferents models del Peacemaker per al seu ús civil i per a col·leccionistes. Curiosament, el revòlver de Colt també ha rebut nombrosos sobrenoms. A part d'aquest Peacemaker (en referència a l'època en què va aparèixer, amb escassos reductes indígenes), entre els més populars es troben Frontier i Widowmaker, aquest últim en referència a la facilitat amb què aquest revòlver deixava vídues a les esposes de l'època.
Tres coses caracteritzen l'agent 007: el seu Aston Martin, el seu gust pel Martini agitat i no remenat, i la seva pistola, l'elegant Walther PPK. Aquesta arma, creada a Alemanya el 1931, es va tornar famosa a tot el món gràcies a James Bond. El 007 la dispara en 18 de les seves 23 pel·lícules, incloent la primera, Dr No (1962), i l'última, Quantum of Solace (2008). La Walther també va passar a la història per ser l'arma amb la qual el dictador Adolf Hitler es va suïcidar. Encara avui se segueix fabricant als Estats Units. El significat de les tres lletres en alemany -PPK- no necessita traducció: Polizei Pistole Kriminale.
L'inspector Callahan, més conegut com a Harry el brut, carregava sota el braç el «Revòlver més potent del món»: Smith & Wesson M29, un revòlver calibre 44 magnum. Protagonitzada per Clint Eastwood, Harry el brut (1972) es va convertir en una pel·lícula fundacional i de culte que va inaugurar un nou tipus d'heroi: conflictiu, fred i insolent, i capaç de matar sense objeccions. Dies després de l'estrena de la pel·lícula, Smith & Wesson, fabricant de l'arma, tenia una llista d'espera de 25.000 revòlvers.[13] En el moment de la seva introducció (1955), el Model 29 era el revòlver més poderós produït en sèrie, amb tot, i malgrat l'afirmació de la pel·lícula, hi va haver una sèrie de pistoles i revòlvers artesanals, wildcat, amb calibres que eren més poderosos, com és el cas de les velles pistoles howdah del segle xix.
Possiblement, gràcies al seu estilitzat disseny i als seus famosos rodets del tancament articulat, la Luger Parabellum Pistole Model 08 s'hagi convertit en la pistola més carismàtica de la història. George Luger es va encarregar de construir aquesta mítica arma a finals del segle xix, que van esdevenir la pistola d'ordenança suïssa, inicialment van ser dissenyats per al calibre 7,65 Parabellum. Diversos anys després de la seva primera creació, Luger construí una versió més avançada de la seva arma adaptada al calibre 9mm Parabellum i amb un canó de 10,2 cm. El 1908 l'exèrcit alemany la va adoptar com la seva pistola reglamentària i va passar a denominar-se Luger P08. Durant la Gran Guerra aquesta arma va tenir un gran protagonisme en les files alemanyes. A partir de 1930 la fàbrica d'armes Mauser es va encarregar de la seva producció, per això l'arma també rep el nom de Mauser P08. Els armers alemanys van fabricar nombroses versions de la Luger P08 que avui dia tenen un gran valor entre els col·leccionistes.
El Mauser Karabiner 98 és considerat com el millor rifle de la història, fonamentalment per dos motius: el seu extraordinari disseny i la seva enorme precisió. Durant molts anys es va convertir en l'arma referent de la infanteria alemanya, amb la que va desenvolupar un paper primordial durant la Segona Guerra Mundial. En realitat, el Mauser Kar 98 suposa una evolució del Gewehr 98, el rifle utilitzat pels soldats alemanys a la Gran Guerra. El nou Mauser, que va veure la llum el 1935, presentava unes dimensions i un pes més reduïts, el que afavoria l'estratègia de guerra "llampec" dissenyada pel Tercer Reich. Tot i que el seu sistema manual de forrellat convertia al Mauser Kar 98 en una arma més lenta que la M1 Garand nord-americana, el rifle alemany sempre va gaudir d'una major popularitat en el camp de batalla. Els franctiradors van ajudar a incrementar la fama d'aquesta carabina alemanya a la qual se li podien incorporar diverses mires telescòpiques. Pocs anys després del seu naixement, la Mauser Kar 98 traspassar les fronteres germàniques i va arribar fins a Espanya. Aquí va ser utilitzada per les forces del Bàndol Nacional durant la Guerra Civil, fruit de la col·laboració entre les tropes del general Franco i el Reich alemany. Aquest llegendari rifle de forrellat es caracteritza per la seva fiabilitat, la seva notable resistència i la seva efectivitat.
Tal com s'assegura des de la mateixa marca Remington, la 870 possiblement és l'escopeta més famosa en tota la història de les armes. Si més no, sí que és una de les que més versions s'han fabricat. El model original de la Remington 870 va sorgir el 1950 amb l'àlies de Wingmaster. Es tractava d'una escopeta de corredissa (Pump-Action) concebuda al principi per a la caça menor. No obstant això, la 870 va aconseguir la seva major popularitat a principis de la dècada dels anys 70, quan l'exèrcit nord-americà la va adoptar com a arma oficial. A poc a poc, la fama d'aquesta escopeta va ser estenent gràcies sobretot a la seva versió policial. Dels més de 15 models de Remington 870 existents, en destaca el 870 MCS (Modular Combat Shotgun). Aquesta arma admet nombroses modificacions: amb culata o sense, amb canó curt o més llarg, amb mira telescòpica ... encara que la versió més coneguda potser és la que posseeix empunyadura de pistola i que va popularitzar Arnold Schwarzenegger a "Terminator".
Uziel Gal, tinent de l'exèrcit israelià, es va encarregar de la creació del subfusell oficial de l'armada del seu país. Basant-se en el model txec CZ23 Uziel va aconseguir construir una arma eficaç, tremendament senzilla i de reduïdes dimensions. Així va néixer la Uzi submachinegun, un subfusell que ràpidament es va convertir en tot un símbol nacional per a Israel. No obstant això, la seva fama no es va reduir únicament al seu país, ja que gràcies a la indústria cinematogràfica la Uzi va aconseguir una gran popularitat a nivell internacional. Tristament, la Uzi també s'ha guanyat certa "mala fama" en convertir en l'arma de nombroses bandes nord-americans i dels principals traficants de droga, fonamentalment per la seva reduïda grandària i la seva alta capacitat de foc. Aquest subfusell presenta un disseny innovador respecte a la resta d'armes existents en l'època. En primer lloc, té una mida reduïda gràcies al seu sistema d'accionament (funciona mitjançant la inèrcia de masses, el que permet plegar el tancament de la recambra sobre el canó), compta amb una culata plegable de vorera estampat que, un cop recollida, deixa l'arma en uns escassos 44 cm de longitud. Un altre element destacable de la Uzi és el seu carregador. El model estàndard dona cabuda a 32 cartutxos 9mm i s'introdueix pel forat de l'empunyadura, d'una forma similar a les pistoles. El subfusell Uzi és una de les armes més venudes a tot el món, encara que on històricament ha gaudit de més protagonisme ha estat a la zona d'Orient Mitjà.
L'AK-47 (Abreviació d'Avtomat Kalàixnikov, model 1947) és una arma desenvolupada per Mikhaïl Kalàixnikov, que va desenvolupar un nou tipus d'arma: el fusell de repetició, també conegut com a rifle d'assalt. Kalàixnikov va aprofitar plànols i projectes secrets desenvolupats per investigadors alemanys durant la Segona Guerra Mundial, els perfeccionà fins a trobar la fórmula per construir aquesta arma l'any 1947. Dos anys després, el 1949, aquesta arma va entrar en servei permanent en l'exèrcit de la Unió Soviètica.
El més innovador del sistema introduït per Kalàixnikov és el de la càrrega de la munició. Gràcies a un sistema de reutilització dels gasos que emet l'arma al disparar un tret, l'arma permet un ritme de foc molt més elevat que qualsevol fusell convencional, alhora que presenta un retrocés menor cada vegada que s'obre foc. A més era una arma relativament fàcil de construir, a un cost raonable i amb unes característiques i unes prestacions excepcionals: l'AK-47 és capaç de fer blanc a un objectiu a més de 400 metres, i no pateix les inclemències meteorològiques.
Fabricat i utilitzat a una pila de països del Pacte de Varsòvia o de l'òrbita comunista, és una de les armes més fabricades de tots els temps. Al llarg de la segona meitat del segle xx, el subfusell AK-47 ha estat utilitzat per guerrilles o grups de milicians en molts conflictes. L'AK-47 ha servit a la Guerra del Vietnam, esdevenint clau per la victòria vietnamita sobre les tropes dels Estats Units, i ha estat l'arma preferida dels revolucionaris cubans, dels militants de l'IRA o dels membres de resistència armada a Palestina. Fins i tot a Moçambic hi ha una silueta d'un Kalàixnikov a la seva bandera nacional, com a símbol de la lluita i la victòria contra la potència colonial (en aquest cas, Portugal).
En l'actualitat, l'AK-47 i els seus derivats tenen el dubtós honor de ser l'arma de la història que més morts ha provocat, i de ser una de les armes més fàcils d'aconseguir en el mercat negre.[14]
El rifle d'assalt Stoner AR-15/M16 és una de les armes de major pes en la nostra història recent. Identificada amb Occident, durant la Guerra Freda el M16 venia a representar la principal antítesi del AK-47 comunista. Així, aquest rifle d'assalt va tenir un protagonisme transcendental en la guerra del Vietnam, on els soldats nord-americans van mesurar l'eficàcia del M16 amb les prestacions del Kalàixnikov dels vietnamites. I és que, essencialment, el M16 va ser concebut per a equipar a l'exèrcit nord-americà d'una arma lleugera, capaç de disparar un gran nombre de bales amb una notable precisió.
Eugene Stoner va ser el pare d'aquest llegendari rifle, derivat de l'original AR-15 i que molt aviat es va convertir en el model de referència per a la resta de rifles d'assalt moderns. En aquest sentit, des del moment del seu naixement el M16 va revolucionar el panorama armamentístic de l'època. El seu innovador disseny, elaborat amb plàstics, aliatges metàl·lics i alumini, van dotar a aquesta arma d'una lleugeresa fora del comú. A més, el M16 també va ser el primer subfusell que va incorporar el calibre 5,56 mm x 45, també conegut com a 223 Remington. Aquest tipus de munició es caracteritzava pel seu baix cost, el seu escàs pes i la seva eficàcia en distàncies mitjanes.
Davant de totes aquestes aparents avantatges l'exèrcit nord-americà va adoptar oficialment el M16 com rifle d'assalt per a les seves tropes el 1964. No obstant això, els començaments no van resultar fàcils. En els primers anys de la guerra del Vietnam, el M16 es va mostrar com una arma poc fiable, amb problemes al carregador i poc precisa enmig de la jungla asiàtica. Aquests inconvenients es van solucionar en poc temps i va néixer així la primera versió d'aquesta llegendària arma, denominada M16A1. Des d'aleshores, han sorgit nombrosos models posteriors fins a arribar a l'actual A4. Els cossos policials dels Estats Units utilitzen el AR15 (Asault Rifle) com a arma d'assalt semiautomàtica.
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
