Amparo Soler Leal

Amparo Soler Leal (Madrid, 23 d'agost de 1933 − Barcelona, 25 d'octubre de 2013) va ser una actriu espanyola. Era catalanoparlant, donat que el seu pare era valencià i ocasionalment ella va actuar en llengua catalana.^[1]

Amparo Soler Leal

Biografia
Naixement	23 agost 1933 Madrid
Mort	25 octubre 2013 (80 anys) Barcelona
Causa de mort	insuficiència cardíaca
Activitat
Camp de treball	Interpretació
Ocupació	actriu
Activitat	1948 -
Família
Cònjuge	Alfredo Matas (1969–1996) Adolfo Marsillach i Soriano (1954–1956)
Premis
(1995)  Medalla d'Or al Mèrit en les Belles Arts

Biografia

Teatre

Nascuda dins una família d'artistes, era filla dels actors Salvador Soler Marí i Milagros Leal. Debutà a l'escena l'any 1948 amb l'obra No me mientas tanto, d'Alfonso Paso. Més tard s'incorporà a la companyia del Teatro María Guerrero i sota la direcció de Luis Escobar va recollir èxits com Historias de una casa, de Joaquín Calvo Sotelo.

Va mantenir durant els anys següents una intensa activitat teatral, amb èxits com Prision de soledad. Després va passar per les companyies de Catalina Bárcena i Ernesto Vilches, finalment, entrada la dècada dels seixanta, va formar la seva pròpia companyia amb la qual va interpretar obres de Luigi Pirandello i de Jean Paul Sartre.

Tanmateix, i des que el 1975 protagonitzà l'obra La señorita Julia, s'apartà una llarga temporada dels escenaris teatrals per a centrar-se en la seva carrera cinematogràfica. No va tornar a fer teatre fins a l'any 1994, per interpretar El zoo de cristal, a les ordres de Mario Gas.

Cinema

En cinema havia debutat el 1952 amb la pel·lícula Puebla de las mujeres, d'Antonio del Amo. Però la seva popularitat es va incrementar amb el film Usted puede ser un asesino (1952), de José María Forqué. A la dècada de 1960 participà en diversos films d'èxit popular, com La gran familia (com a esposa del protagonista Alberto Closas) i la comèdia Las que tienen que servir (al costat de Concha Velasco).

Treballà tant en papers còmics com en els dramàtics a les ordres de directors prestigiosos com: Luis Buñuel (El discreto encanto de la burguesía), Pedro Olea (El bosque del lobo), Jaime de Armiñán, Fernando Fernán Gómez (Las bicicletas son para el verano), Pilar Miró (El crimen de Cuenca) i Pedro Almodóvar (¿Qué he hecho yo para merecer esto?).

Especialment es recorda la seva col·laboració amb Luis García Berlanga amb títols com Plácido, Tamaño natural, La vaquilla i la trilogia iniciada amb L'escopeta nacional. També va intervenir en el darrer film de Berlanga: París-Tombuctú.

Malgrat això mai va ser nominada als Premis Goya, potser perquè la major part de la seva carrera es va desenvolupar abans de la creació d'aquests premis cinematogràfics (1986).

Televisió

En la televisió protagonitzà la comèdia Tres eran tres (1972-1973) i va fer col·laboracions en altres sèries com El olivar de Atocha (1988), per a TVE; Querido Maestro (1996-1998), per a Telecinco, i Condenadas a entenderse (1999), per a Antena 3, així com la presentació del programa Juego de niños (1989).

Vida personal

Va estar casada amb Adolfo Marsillach, de qui va obtenir la nul·litat matrimonial el 1965, quatre anys després es casà amb el productor Alfredo Matas, el qual morí el 1996. No tenia fills. Ella morí a Barcelona el 2013 per una insuficiència cardíaca.^[2]

Filmografia (selecció)

• Puebla de las mujeres (1952)
• Usted puede ser un asesino (1961)
• Plácido (1961)
• El grano de Mostaza (1962)
• Vuelve San Valentín (1962)
• La gran familia (1962)
• La barca sin pescador (1964)
• Las que tienen que servir (1967)
• El bosque del lobo (1971)
• El discreto encanto de la burguesía (1972)
• Tamaño natural (1973)
• El amor del Capitán Brando (1973)
• Jo, Papá (1975)
• La adúltera (1975)
• Retrato de familia (1976)
• L'escopeta nacional (1977)
• El crimen de Cuenca (1980)
• El divorcio que viene (1980)
• Gary Cooper, que estás en los cielos (1980)
• Patrimonio Nacional (1980)
• Las aventuras de Enrique y Ana (1981)
• Martes y trece...ni te cases ni te embarques (1982)
• Nacional III (1982)
• Bearn o la sala de les nines (1982)
• Las bicicletas son para el verano (1983)
• ¿Qué he hecho yo para merecer esto? (1984)
• La vaquilla (1985)
• La teranyina (1990)^[3]
• Todos a la cárcel (1993)
• París-Tombuctú (1999)
• Janis y John (2003)

Premis i nominacions

Fotogramas de Plata

Any	Categoria	Pel·lícula	Resultat
2003	Fotogramas de Plata a Tota una vida		Guanyadora
1983	Fotogramas de Plata a la millor actriu de cinema	Bearn o la sala de les nines	Guanyadora
1963	Fotogramas de Plata al millor intèrpret del cinema espanyol	La gran familia	Guanyadora

Círculo de Escritores Cinematográficos

Any	Categoria	Pel·lícula	Resultat
1983	Millor actriu principal	Bearn o la sala de les nines	Guanyadora
1975	Milor actriu de repartiment	Jo, papá	Guanyadora
1962	Millor actriu principal	La gran familia	Guanyadora

Premis ACE (Nova York)

Any	Categoria	Pel·lícula	Resultat
1980	Millor actriu	El crimen de Cuenca	Guanyadora

Altres

• Medalla de Oro al Mérito en las Bellas Artes (1995)
• Premi del Sindicat Nacional de l'Espectacle per Usted puede ser un asesino (1961)

Referències

1. «Empar Soler i Leal | enciclopèdia.cat». [Consulta: 30 juny 2020].
2. «Muere la actriz Amparo Soler Leal a los 80 años». Arxivat de l'original el 2014-02-28. [Consulta: 20 agost 2014].
3. «"Sala 33" emet "La teranyina", en el 25è aniversari del rodatge de la pel·lícula». Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, 12-05-2015. [Consulta: 15 maig 2015].