La seua superfície està solcada pels barrancs d'En Seguer, de la Teuleria i de la Frescor i per la Rambla Carbonera. Les principals altures són la serra de Foies, el Tossal Redó i el Maxorral. El paratge més freqüentat és el brollador de La Font del Mas del Senyor. Els vilarins viuen molts dispersos, al poble i als masos: La Segarreta, La Segarra, L'Hostal de l'Esquerrera, el mas d'en Romeu, el mas del Senyor, el Solar, el mas de les Cogullades, la Pallissa, el Cap del Moro, etc.
Històricament formava part de la tinença de Culla, senyoriu que des del 1235 va pertànyer a Balasc d'Alagon i després a Guillem d'Anglesola; son fill, del mateix nom, va donar el lloc el 13 de desembre del 1273 a Bernat de Montpalau i a sa dona, Guillema, i va ser ella i son fill Pere de Montpalau els que donaren una carta pobla a Doménec Matamoros, Bernat de Sagarra, Berengari Vilamanya, Bernat Vilamanya, Berengari Gomar, Arnau Igualada, Miquel Rovira, Pere Segarra, Arnau Querol i Gita, muller de Gil Girona i a altres habitants, amb jurisdicció civil i criminal amb el mer i mixt imperi, el 19 de desembre del 1316. Del 1294 al 1312 fou senyoriu de l'orde del Temple, i des del 1319 hom emmarcà en el senyoriu de l'orde de Montesa, però mantenia el domini directe la família Montpalau.
La improductivitat del seu terreny ha propiciat durant el segle XX una forta emigració vers nuclis industrials, la qual cosa ha produït un important descens demogràfic.
Panorámica rural (Vilar de Canes)Panorámica des de Vilar de Canes amb neu
La ramaderia intensiva i el conreu de l'ametler i l'olivera hi són les úniques activitats econòmiques.
Ajuntament de Vilar de CanesAntiga almàssera.
Església de la Purificació de la Verge. Del seglexviii. Va ser realitzada segons traces de Francesc Monfort sobre ruïnes de l'antiga capella, i respon al tipus d'església de saló amb tres naus.
Església parroquial de Sant Llorenç (Vilar de Canes)Vilar de Canes
.JPG)
.JPG)
