Urbanisme de Barcelona
urbanisme de Barcelona / From Wikipedia, the free encyclopedia
L'urbanisme de Barcelona s'ha desenvolupat conforme a l'evolució històrica i territorial de la ciutat, i d'acord amb altres factors definitoris de l'espai públic, com l'arquitectura, les infraestructures urbanes i l'adequació i manteniment d'espais naturals, parcs i jardins.
L'evolució urbanística de la Ciutat Comtal ha estat constant des de la seva fundació en l'època romana fins a l'actualitat, si bé ha estat des del segle xix que s'ha accentuat gràcies al pla d'Eixample i l'agregació de municipis limítrofs. Cal remarcar que fins al segle xix la ciutat estava encotillada per les seves muralles d'origen medieval, en tenir la consideració de plaça militar, per la qual cosa el seu creixement estava limitat. La situació va canviar amb l'enderrocament de les muralles i la donació a la ciutat de la fortalesa de la Ciutadella, la qual cosa va propiciar l'expansió de la ciutat pel pla adjacent, fet que es va plasmar en el projecte d'Eixample elaborat per Ildefons Cerdà, que va suposar la major ampliació territorial de Barcelona. Un altre augment significatiu de la superfície de la capital catalana va ser l'annexió de diversos municipis adjacents amb Barcelona, entre finals del segle xix i començaments del segle xx, la qual cosa va motivar un Pla d'Enllaços elaborat el 1903. Posteriorment, el desenvolupament urbanístic va estar marcat per l'augment de la població a causa de la immigració, fet que va comportar diversos projectes urbanístics com el Pla Comarcal de 1953 o el Pla General Metropolità de 1976. Igualment, l'adequació de l'espai urbà de la ciutat s'ha vist afavorida entre els segles segle xix i segle xxi per diversos esdeveniments celebrats a la ciutat, com l'Exposició Universal de 1888, la Internacional de 1929, el XXXV Congrés Eucarístic Internacional de 1952, els Jocs Olímpics de 1992 i el Fòrum Universal de les Cultures de 2004.
El desenvolupament urbà en aquests últims anys i l'aposta pel disseny i la innovació, així com la vinculació de l'urbanisme amb els valors ecològics i la sostenibilitat, han convertit la capital catalana en una de les ciutats europees més capdavanteres en el terreny urbanístic, fet que ha estat reconegut amb nombrosos premis i distincions, com el Premi Príncep de Gal·les d'Urbanisme de la Universitat Harvard (1990) i la Medalla d'Or del Reial Institut d'Arquitectes Britànics (RIBA) el 1999. El treball realitzat i els reconeixements rebuts han portat a parlar d'un «Model Barcelona» d'urbanisme, que ha servit de guia per a nombroses ciutats que han emprès camins semblants.[1]