Parcs i jardins de Barcelona
From Wikipedia, the free encyclopedia
El conjunt de parcs i jardins de Barcelona té una extensió de 2.784 hectàrees.[nota 1] La seva gestió depèn de l'Institut Municipal de Parcs i Jardins de Barcelona, un organisme depenent de l'Ajuntament de Barcelona. Des del segle xix —i especialment al XX— Barcelona ha apostat per l'adequació de zones verdes a la ciutat, i actualment és una de les ciutats europees amb més arbrat viari (150.000 unitats).[1] L'any 2001 l'Institut de Parcs i Jardins va rebre la certificació ISO 14001 en la conservació i la gestió dels espais verds i de l'arbrat viari públic.[2]
La jardineria a Barcelona ha tingut una evolució dispar en el temps: la primera realització de certa rellevància, el Parc del Laberint d'Horta, és ja del segle XVIII; al segle xix s'obrí el primer gran parc públic de Barcelona, el de la Ciutadella; però la major part de zones verdes de la ciutat comtal són del segle xx, època en què s'ha donat un gran impuls a la jardineria pública a la capital catalana. En aquest darrer segle la jardineria s'ha desenvolupat principalment en quatre fases: les primeres planificacions efectuades per Léon Jaussely al seu pla d'enllaços i per Nicolau Maria Rubió i Tudurí, autor d'un ambiciós pla de zones verdes concèntriques a tot el llarg de la ciutat, des de Montjuïc fins al Besòs; l'època de la postguerra suposà un retrocés en la creació d'espais verds, degut principalment a l'especulació immobiliària que comportà l'augment de la població degut a la immigració, així com a la prioritat atorgada al trànsit rodat per l'increment del parc automobilístic; amb l'arribada de la democràcia hi va haver un nou impuls a la creació d'espais enjardinats, amb predomini del disseny arquitectònic i un sentit polivalent de l'espai, que a l'element vegetal afegia zones de serveis i equipaments lúdics i recreatius per a la població; en darrer lloc, cap a finals de segle sorgí una tendència més naturalista, més acord a les noves idees d'ecologisme i sostenibilitat mediambiental, amb preocupació no tan sols pels parcs i grans extensions verdes sinó també per la col·locació d'arbrats als carrers i passejos de la ciutat.[3]
En funció de les seves característiques, els parcs i jardins de Barcelona es divideixen en diverses tipologies: «històrics», els creats abans del 1950, com el Parc del Laberint d'Horta, el de la Ciutadella, el Parc Güell, els jardins de la Universitat de Barcelona, els de Laribal i els del Palau Reial de Pedralbes; «temàtics», que estan dedicats a un determinat tipus d'espècies vegetals, com el Parc de Cervantes, dedicat a les roses, els Jardins de Mossèn Costa i Llobera, especialitzats en cactàcies i suculentes, i els Jardins de Mossèn Cinto Verdaguer, dedicats a les plantes aquàtiques, bulboses i rizomatoses; «urbans», són els de tipus més corrent, parcs i jardins ubicats a plena ciutat i oberts a tots els públics, amb serveis i espais polivalents per al gaudi de tota la ciutadania; i «forestals», espais verds d'ampla extensió ubicats generalment en les zones limítrofes de la ciutat, com la serra de Collserola i la muntanya de Montjuïc.[4]