![cover image](https://wikiwandv2-19431.kxcdn.com/_next/image?url=https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/thumb/5/53/Telomerase_illustration.jpg/640px-Telomerase_illustration.jpg&w=640&q=50)
Telomerasa
From Wikipedia, the free encyclopedia
La telomerasa és un enzim que afegeix una seqüència específica d'ADN que es repeteix ("TTAGGG" en tots els vertebrats) a l'extrem 3' de les cadenes d'ADN en les regions dels telòmers, presents als extrems dels cromosomes eucariotes. Els telòmers contenen material d'ADN condensat, proporcionant així estabilitat als cromosomes. Com a enzim, la telomerasa és una transcriptasa inversa que porta la seva pròpia molècula d'ARN, ja que aquesta serà utilitzada com a plantilla a l'hora d'allargar els telòmers, que són més curts després de cada cicle de replicació.
![]() | |||||||||
Identificadors | |||||||||
---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
Número EC | 2.7.7.49 ![]() | ||||||||
Bases de dades | |||||||||
IntEnz | IntEnz view ![]() | ||||||||
BRENDA | BRENDA entry ![]() | ||||||||
ExPASy | NiceZyme view ![]() | ||||||||
KEGG | KEGG entry ![]() | ||||||||
MetaCyc | metabolic pathway ![]() | ||||||||
PRIAM | profile ![]() | ||||||||
Estructures PDB | RCSB PDB PDBj PDBe PDBsum ![]() | ||||||||
|
L'existència d'un mecanisme de compensació de l'escurçament de telòmers va ser enunciada pel biòleg soviètic Aleksei Olovnikov el 1973;[1] l'investigador també va suggerir la hipòtesi de l'envelliment cel·lular basada en l'escurçament dels telòmers i les relacions del telòmer amb el càncer. La telomerasa va ésser descoberta per Carol W. Greider i Elizabeth Blackburn el 1985 en el ciliat Tetrahymena.[2] Juntament amb Jack W. Szostak, Greider i Blackburn van ser guardonats amb el Premi Nobel de Medicina o Fisiologia el 2009 pel seu descobriment.[3]
En els darrers anys s'ha proposat la possibilitat que la telomerasa sigui una resta evolutiva d'un ribozim que va servir anteriorment per a catalitzar la síntesi d'ADN; és a dir, podria haver estat un intermediari en la transició evolutiva des de les ARN replicases fins a les transcriptases inverses proteiques.[4] També se n'ha proposat un possible origen retrovíric.[5]