Telòmer
seqüència repetitiva de nucleòtids situada als extrems dels cromosomes lineals de la major part dels organismes eucariòtics / From Wikipedia, the free encyclopedia
Un telòmer és una seqüència repetitiva de nucleòtids situada als extrems dels cromosomes lineals de la major part dels organismes eucariòtics, que serveix per a protegir aquests extrems de ser destruïts. El seu nom deriva dels mots grecs τἐλος telos ("final") i μέρος meros ("part").
![Thumb image](http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/thumb/6/6a/Telomere.png/220px-Telomere.png)
Durant la divisió cel·lular, els enzims que dupliquen el cromosoma i el seu ADN no poden efectuar aquesta duplicació fins a la punta del cromosoma. Si les cèl·lules es dividissin sense telòmers, perdrien l'extrem dels cromosomes, juntament amb la informació necessària que conté (el 1972, James Watson donà a aquest fenomen el nom de "problema de replicació dels extrems"). El telòmer és un topall disposable, que és consumit durant la divisió cel·lular i que és recreat per un enzim, la telomerasa transcriptasa inversa,[1] codificat pel gen hTERT.[2]
Entre el 1975 i el 1977, Elizabeth Blackburn, que treballava després del seu doctorat a la Universitat Yale amb Joseph Gall,[3] descobrí estudiant l'estructura genètica del protozou Tetrahymena thermophila[4] la naturalesa inusual dels cromosomes, i el fet que les seves senzilles seqüències repetides d'ADN componien els extrems dels cromosomes. El seu treball fou publicat el 1978.[5] Blackburn, Greider i Szostak obtingueren conjuntament el Premi Nobel de Medicina o Fisiologia de 2009 per les seves investigacions sobre les característiques i funció dels telòmers i la telomerasa.[6]
L'acció fisiològica dels telòmers sol limitar les cèl·lules a un nombre determinat de divisions.[7] Estudis en animals i experiments emprant material de cultiu suggereixen que això és la causa de l'envelliment a nivell cel·lular i que afecta la longevitat.[8][9] La velocitat a la qual s'escurcen els seus telòmers és la que determina l'esperança de vida de cada espècie.[10] Cal tenir present, però, que en l'espècie humana els telòmers curts no són sempre perjudicials i que els telòmers llargs no comporten invariablement un avantatge biològic.[11][12]
S'ha observat que, tant en els humans[13] com en les aus, les diferències individuals en la longitud dels telòmers s'associen amb diferències individuals en el comportament. Hi ha experts que opinen que aquesta singular característica forma part del procés de selecció natural.[14]