From Wikipedia, the free encyclopedia
Poeta en Nueva York és el títol d'un poemari escrit per Federico García Lorca entre 1929 i 1930 durant la seva estança a la Universitat de Colúmbia (Nova York), així com al seu següent viatge a Cuba, i publicat per primer cop el 1940, quatre anys després de la mort del poeta.
Autoretrat de Federico García Lorca per a Poeta en Nueva York | |
Tipus | versió, edició o traducció i poemari |
---|---|
Fitxa | |
Autor | Federico García Lorca |
Llengua | castellà |
Publicació | Espanya i Colòmbia , Espanya, 1936 |
Format per | Poemas de la soledad en Columbia University (en) Introducción a la muerte (en) Vuelta a la ciudad (en) Dos odas (en) Huída de Nueva York (en) En la cabaña del Farmer (en) Calles y sueños (en) Poemas del lago Eden Mills (en) Los Negros (en) El poeta llega a la Habana (en) |
Dades i xifres | |
Gènere | poesia |
García Lorca deixà Espanya el 1929 per impartir unes conferències a Cuba i Nova York. Tot i així, el motiu del viatge fou potser un pretext per a canviar d'aires i fugir de l'ambient que el rodejava i que l'oprimia: a causa d'un fracàs sentimental i al dilema interior que sentia per la seva sexualitat, Lorca patí en aquesta època una profunda depressió. Visqué a Nova York del 25 de juny del 1929 fins al 4 de març del 1930, viatjant llavors cap a Cuba, on residí per un espai de tres mesos.[1]
A Lorca l'impactà profundament la societat nord-americana, sentint des de l'inici de la seva estança una profunda aversió cap al capitalisme i la industrialització de la societat moderna, al mateix temps que rebutjava el tracte dispensat a la minoria de color. Poeta en Nueva York fou per a Lorca un crit d'horror, de denúncia contra la injustícia i la discriminació, contra la deshumanització de la societat moderna i l'alienació de l'ésser humà, al mateix temps que reclamava una nova dimensió humana on predominés la llibertat i la justícia, l'amor i la bellesa.[2] Per això pot ser considerada una de les obres poètiques més importants i rellevants de la història d'aquest art, donat el seu transcendentalisme. Una crítica poètica en un moment de canvis econòmics i socials d'una magnitud única en tota la història de la humanitat, que converteix aquesta obra en una profunda reflexió pessimista i fa que sigui un nexe d'unió entre el modernisme i la nova era tecnològica.
García Lorca sortí el 1929 per a impartir una sèrie de conferències a Cuba i Nova York. L'ambient previ a la seva partida fou d'un gran desassossec per al poeta: havia trencat la seva relació amb l'escultor Emilio Aladrén, al mateix temps que s'evidencià el seu distanciament amb Salvador Dalí, qui el 1929 realitzà junt a Luis Buñuel la pel·lícula surrealista Un chien andalou, clara al·lusió a l'autor granadí.[3] Lorca rebé el gener de 1929 una invitació per a donar una sèrie de conferències a Cuba i a diverses universitats nord-americanes, just en un moment de certa penúria econòmica –segons sembla, els seus pares li havien retret el fet que no es guanyés bé la vida–. Federico va escriure als seus pares:
« | “Jo no vull de cap mena que esteu indignats amb mi. Això m'apena. Jo no tinc culpa de moltes coses meves. La culpa és de la vida i de les lluites, crisis i conflictes d'ordre moral que jo tinc”.[4] | » |
En aquestes paraules es mostra inusualment sincer i conscient dels seus sentiments, al mateix temps que reflecteixen un clar pessimisme enfront a la seva situació vital. Tanmateix, Lorca se sentia afeixugat per la situació política, mantenint una postura cada cop més crítica amb la dictadura de Primo de Rivera: a mitjans de 1929 signà junt a vint-i-quatre joves escriptors un manifest expressant el seu malestar per la situació del país, i demanant un canvi de direcció.[5] Tots aquests factors propiciaren un estat anímic propens a la depressió en el poeta andalús, fet que no passà desapercebut per a la seva família: el seu pare, Federico García Rodríguez, li comentà el febrer de 1929 que li sentaria bé un canvi d'aires.[6]
En el viatge al nou continent acompanyà a Lorca el polític socialista Fernando de los Ríos, que donaria una conferència a la Universitat de Colúmbia, així com la seva neboda Rita María Troyano de los Ríos, que anava a donar classes d'espanyol a una escola de Herefordshire. El 10 de juny de 1929 sortiren en tren cap a París, on van fer escala d'un dia, aprofitant per a visitar el Louvre. Viatjaren en vaixell de Calais a Dover, allotjant-se posteriorment a Londres dos dies. Després de deixar a Rita a Hereford, visitaren Oxford, per a embarcar-se finalment al RMS Olympic –bessó del Titanic–, que sortí de Southampton el 19 de juny de 1929 camí a Amèrica. Abans de sortir Lorca escriví al seu amic Carlos Morla Lynch que se sentia deprimit i «ple d'enyorances», i que es penedia d'haver fet el viatge.[7]
Lorca arribà a Nova York el 25 de juny de 1929. A la ciutat dels gratacels trobà un nodrit grup d'intel·lectuals espanyols que residien allí: Federico de Onís, professor d'espanyol a la Universitat de Colúmbia i director de la revista Estudios Hispánicos; Ángel del Río, professor de literatura espanyola a la mateixa universitat; León Felipe, professor de la Universitat Cornell; i el pintor Gabriel García Maroto.[1]
Fou a instàncies de Federico de Onís que Lorca s'instal·là a la residència estudiantil Furnald Hall –per això hagué de matricular-se en un curs d'anglès per a estrangers–. La seva primera impressió fou favorable, mostrant-se entusiasmat davant el prodigiós espectacle novaiorquès, els seus gratacels, la seva vida bulliciosa, les avingudes de Manhattan, les llums de Broadway.[8] Lorca assistí assíduament a les seves classes d'anglès, encara que no aconseguí molts avenços, assolint a penes un domini mínim de l'idioma. S'interessà més a conèixer la ciutat i fer vida social, assistint a nombrosos esdeveniments i espectacles amb els seus amics i coneguts. Passava la major part del temps a l'Spanish Institute de la Universitat de Colúmbia, on s'impartien conferències i se celebraven vetllades literàries i musicals, y on se sentia més proper al seu enyorat país.[9]
Al cap d'unes setmanes Lorca visità Harlem –on junt als seus amics freqüentaven el club de jazz Small's Paradise–, prenent contacte amb la realitat de les minories ètniques nord-americanes i veient el costat fosc, amarg, de la societat estatunidenca. Gran simpatitzant de les minories socials –gitanos, negres, jueus–, i de les gents oprimides i excloses de la societat del benestar, Lorca s'erigí en portaveu dels humils, els desfavorits, als que reivindicava a través dels seus poemes, que denunciaven una situació d'opressió de l'home per l'home. Començà així a veure l'aspecte negatiu de la metròpoli americana, la seva deshumanització, la seva excessiva mecanització, la seva fredor, el seu materialisme, tot el contrari a l'actitud vital i natural que sempre havia sentit el poeta.[10]
També cal remarcar que Lorca arribà als Estats Units poc abans de produir-se el crack de 1929, que submergí al país en un ambient de crisi econòmica i de misèria social. En unes declaracions a Luis Méndez Domínguez el 1933 expressà així la seva impressió de la ciutat:
« | “Impressionant per fred i cruel... Espectacle de suïcides, de gents histèriques i grups desmaiats. Espectacle terrible, però sense grandesa. Ningú pot fer-se idea de la soledat que sent allí un espanyol, i més encara un home del sud”.[11] | » |
Amb totes aquestes impressions, García Lorca inicià la redacció de Poeta en Nueva York, en el que reflectí de forma intimista el seu estat anímic, la seva malenconia, les seves pulsions sexuals, l'amargor dels amors perduts, l'enyorança de la infància passada i dels records oblidats. Ho feu en un estil surrealista, amb influència de Walt Whitman i T. S. Eliot.[12] En una carta als seus pares descriví així la gènesi del poemari novaiorquès:
« | “Escric un llibre de poemes d'interpretació de Nova York que produeix enorme impressió a aquests amics per la seva força. Jo crec que tot allò meu resulta pàl·lid al costat d'aquestes coses que són en certa manera simfòniques com el soroll i la complexitat novaiorquesa”.[11] | » |
Lorca finalitzà el seu curs d'anglès el 16 d'agost de 1929, si bé no es presentà als exàmens. Sortí llavors cap a una estança a l'estat de Vermont, invitat pel seu amic Philip Cummings, jove poeta estatunidenc que havia passat una temporada a Granada, on conegué a Federico. Allí passà una temporada gaudint de la naturalesa muntanyenca de Vermont, dels seus boscs i llacs. Cummings havia llogat una cabanya a la vorera del llac Eden, on realitzaven llargs passejos i on escometeren la traducció a l'anglès de Canciones, el llibre de poemes que Federico realitzà el 1927. Malgrat tot, la incipient tardor i la freqüent pluja provocaren de nou en el poeta un estat d'ànim malenconiós. Així, el 29 d'agost tornà a Nova York, per a sortir tot seguit a una estança de vint dies amb Ángel del Río i la seva esposa Amelia a una cabanya a Bushnellsville, prop de Shandaken. En darrer lloc, el 18 de setembre viatjà a Newburg, localitat on tenia una casa de camp Federico de Onís, amb qui passà uns dies més.[13]
El 21 de setembre de 1929 tornà a Nova York, instal·lant-se a la residència John Jay Hall, pertanyent igualment al campus de Colúmbia. Continuava estant deprimit, fet que es demostra en un comentari a Rafael Martínez Nadal en enviar-li el seu poema Infancia y muerte, del 7 d'octubre: «perquè t'adonis del meu estat d'ànim».[14] Coincidí llavors amb el crack de la borsa, essent testimoni de nombroses escenes de pànic i histèria a Wall Street, presenciant segons sembla inclús un suïcidi, i reforçant-se des de llavors el seu anticapitalisme.[15]
A Nova York, a més del poemari inspirat per la ciutat, Lorca escriví un guió de cinema (Viaje a la luna), que hauria sigut d'estil surrealista, emulant a Un chien andalou de Buñuel i Dalí, essent la història d'un amor impossible i la lluna un símbol de la mort.[16] Passat el Nadal, abandonà John Jay Hall i s'instal·là a la residència International House. El 21 de gener de 1930 donà la seva primera conferència al Vassar College, donant una xerrada sobre les cançons de bressol que havia donat anteriorment el 1928 a la Residencia de Estudiantes de Madrid.[17] En vespres del seu viatge a Cuba, el 10 de febrer, Lorca rebé un homenatge a l'Spanish Institute, on donà la seva conferència Imaginación, inspiración, evasión, parlant de la poesia en termes propers al surrealisme, com fenomen poètic pur: «ja no hi ha termes, ja no hi ha límits, ja no hi ha lleis explicables. Admirable llibertat!».[18]
García Lorca deixà Nova York el 4 de març de 1930, viatjant amb tren per la costa est nord-americana fins a Miami, on s'embarcà cap a Cuba, invitat per a donar una sèrie de conferències per la Institución Hispano-Cubana de Cultura, que dirigia el sociòleg Fernando Ortiz.[19] Al país caribeny passà Lorca tres mesos, essent sense dubte per al poeta andalús una estança més agradable que a la ciutat dels gratacels, tant pel clima com per l'idioma i el caràcter de la gent. Escriví als seus pares:
« | “Però Havana és una meravella, tant la vella com la moderna. És una barreja de Màlaga i Cadis, però molt més animada i relaxada pel tròpic. El ritme de la ciutat és amanyagador, suau, sensualíssim, i ple d'un encant que és absolutament espanyol, millor dit, andalús”.[20] | » |
Allotjat a l'Hotel La Unión, Lorca visqué una estança més despreocupada i lliure que a Nova York o inclús a Espanya, mostrant amb més llibertat la seva condició d'homosexual.[21] A Cuba se sentia gran admiració per Lorca, on el Romancero gitano havia aconseguit un gran èxit. El poeta donà cinc conferències al Teatro Principal de la Comedia de l'Havana: La mecánica de la poesía (9 de març); Paraíso cerrado per a muchos, jardines abiertos per a pocos. Un poeta gongorino del siglo XVII (sobre Pedro Soto de Rojas, 12 de març); Canciones de cuna españolas (16 de març); La imagen poética en don Luis de Góngora (19 de març); i La arquitectura del cante jondo (6 d'abril). Les conferències foren un gran èxit, i Lorca guanyà per primer cop a la seva vida una important suma de diner.[22]
A final d'abril de 1930 passà uns dies a Santiago de Cuba, repetint la seva conferència La mecánica de la poesía a l'Escuela Normal per a Maestros. Allí escriví el seu únic poema durant la seva estança a l'illa, Son de negros en Cuba, incorporat a Poeta en Nueva York. Tanmateix, a Cuba escriví Lorca la seva obra de teatre El público, on pretenia trencar les barreres entre escenari i realitat, entre actors i espectadors, i que pel seu to angoixat contrasta amb l'aparent felicitat de la seva estança a l'illa.[23] El 12 de juny de 1930 Lorca abandonà Cuba de tornada a Espanya.
El primer i únic esborrany de Poeta en Nueva York, compost per 96 pàgines mecanografiades i 26 manuscrites, fou entregat per Lorca a José Bergamín poc abans de la seva mort, el 1936, amb abundants tatxons, afegits i correccions. Bergamín es dugué amb si el manuscrit a l'exili, primer a França i després a Mèxic, i a partir d'ell realitzà la primera edició de 1940, que aparegué simultàniament a Mèxic (Ed. Séneca) i Estats Units (Ed. Norton, traduït per Rolfe Humphries), encara que amb importants diferències degudes, segons sembla, a lleugeres modificacions introduïdes per Bergamín, qui malgrat tot fou molt respetuós amb les indicacions del seu amic.[24] Tanmateix, anys més tard el també poeta Agustín Millares publicà a la revista Planas de poesía un poema inèdit i desconegut, titulat Crucifixión, ausent de les primeres edicions del llibre, que fou adquirit el 2007 pel Ministeri de Cultura d'Espanya.[25]
Durant quasi tota la segona meitat del segle xx, l'original del llibre restà en un lloc desconegut, passant de mà en mà, fins que fou redescobert el 1999 en possessió de l'actriu Manuela Saavedra Moreno de Aldama, i adquirit per la Fundación García Lorca el 2003.[26] En aquests moments s'està preper ant una edició basada en tots aquests materials originals recentment recuperats, que es considera que serà l'edició «definitiva» de l'obra.[27]
Poeta en Nueva York fou considerat pel mateix autor com una de les seves millors realitzacions en el terreny de la poesia, fet que ho demostra l'especial atenció que posà en la seva elaboració i estructuració, cuidant el més mínim detall, des de l'estructura interna del poemari fins a les il·lustracions que devien acompanyar-lo. Entre 1930 i 1936 remenà diverses possibilitats de publicació, circumstància que es veié truncada amb la seva prematura mort. També cal remarcar que durant aquests anys oferí nombroses conferències sobre el poemari novaiorquès.[28]
L'estructura de Poeta en Nueva York mai ha sigut del tot aclarada degut a la indefinició de l'autor abans de la seva mort, existint certa discrepància en l'adjudicació i distribució dels poemes. Enfront a la tradicional llista donada per Lorca a Bergamín existeix una segona llista trobada el 1972 per Eutimio Martín al revers del manuscrit d’El niño Stanton, sobre un possible projecte de Lorca d'un poemari titulat Tierra y luna, contenint disset poemes: deu del corpus novaiorquès (Cielo vivo, Nocturno del hueco, Asesinato, Panorama ciego de Nueva York, Luna y panorama de los insectos, Muerte, Vaca, Ruina, Vals en las ramas i Paisaje con dos tumbas y un perro asirio); tres que foren incloses al posterior llibre de Lorca Diván del Tamarit (Canción de las palomas, convertida en Casilda de las palomas; Amarga, convertida en Gacela de la raíz amarga; i Toro y jazmín, convertida en Casilda del sueño al aire libre); i, en darrer lloc, altres quatre poemes solts (Tierra y luna, Omega, Canción de la muerte pequeña i Pequeño poema infinito). Potser un primer projecte de Lorca fou esqueixar la seva vivència americana en dues obres, Poeta en Nueva York i Tierra y luna, però sembla que ho reconsiderà a l'incloure diversos poemes a Diván del Tamarit. En tot cas, mai quedà aclarat, i diverses edicions de Poeta en Nueva York han inclòs els quatre poemes que quedaren solts, encara que la majoria ha optat per la versió de Bergamín.[29]
Poeta en Nueva York suposà un canvi crucial en l'evolució poètica de l'autor granadí, iniciada amb Canciones en la tradició lírica clàssica amb un marcat segell popular i una mètrica basada en el cançoner i el romanç. Les seves següents obres, Poema del cante jondo i Romancero gitano, estigueren marcades per una acusada estilització i la pervivència dels elements populars, encara que la versificació tradicional fou perdent terreny enfront a la fantasia creadora del poeta.[30] Pertanyent a la Generació del 27, igual que altres autors adscrits a aquest moviment (Rafael Alberti, Jorge Guillén, Dámaso Alonso, Gerardo Diego, Pedro Salinas, Vicente Aleixandre, Luis Cernuda, etc.) Lorca rebé diverses influències, des de la poesia popular i els escriptors del Segle d'or espanyol (Lope de Vega, Góngora, Quevedo), passant per Bécquer i Rubén Darío, fins a Antonio Machado i Juan Ramón Jiménez, així com el surrealisme, corrent de moda en el moment. Cercaven una renovació estilística, arribar a la «poesia pura», a través d'un llenguatge metafòric, una versificació més senzilla que la dels seus predecessors –especialment el modernisme–, recorrent per una banda a formes tradicionals (cançoner, romancer) i per altra al vers lliure i el versicle.[31]
Una de les principals influències que es denoten a Poeta en Nueva York fou la del surrealisme: aquesta corrent pretenia renovar radicalment la literatura, fomentar la llibertat creadora de l'escriptor a través de la lliure expressió del subconscient, abandonant qualsevol tipus de convencionalisme ja fos moral, social o artístic. Pretenien transcendir la realitat accedint a un nivell superior de consciència, a una «sobre-realitat» –d'aquí el nom del moviment– en la que l'autor pugui expressar sense cap mena de traves la seva visió del món i de la vida. Tot això ho executen a través d'una profunda revolució del llenguatge, que perd el seu caràcter racional i objectiu per a servir com a instrument de la lliure expressió del pensament de l'escriptor, on s'entremesclen els objectes, els conceptes, les emocions, els sentiments, expressats de forma espontània, amb un llenguatge oníric, subjectiu, irracional, fortament metafòric. Així, en lloc d'una lectura narrativa i funcional, pretenen que el lector senti més que reflexioni, percebi més que comprengui, que rebi una impressió que li provoqui reaccions de tipus emocional.[32]
L'obra de García Lorca, malgrat la seva vitalitat i a la dinàmica personalitat reflectida per l'autor a les seves obres, expressa una profunda angúnia existencial, una frustració deguda a la seva condició sexual i a les rígides conductes morals de l'època, així com una reivindicació social per les classes més humils i desfavorides, per la misèria i opressió de l'home. Tot això es fon amb un sentiment de fatalitat, de destí tràgic, un pathos que impregna l'obra de Lorca i que resultarà premonitori del seu tràgic final.[33]
L'estructura de Poeta en Nueva York és una oposició entre natura i civilització, que el poeta enfrenta de forma dialèctica per a denunciar la deshumanització de la societat moderna. Lorca reivindica la llibertat, el retorn a la natura enfront a l'alienació de l'era industrial, al mateix temps que denuncia l'opressió patida per les classes desfavorides, els marginats, els oprimits, així com la segregació racial. Tot això ho fa amb un llenguatge de gran simbolisme, on predomina el substantiu, tant en la descripció d'objectes com en l'evocació de sentiments. Els adjectius en canvi no solen ser descriptius, i generalment es presenten en associacions il·lògiques, en imatges fantàstiques d'arrel surrealista. Abunden les frases adverbials i els verbs solen expressar dinamisme, acció. El llenguatge és pel general metafòric, amb una expressió més sensorial que ideològica. Destaca l'ús de la metagoge, que, junt a l'aspecte caòtic de la composició i la sensació al·lucinant de la seva descripció, transmet una idea de dinamisme, de metamorfosi, d'oposició entre realitat i fantasia.[34]
Poeta en Nueva York se centra en dos aspectes essencials: la ciutat i el poeta.[35] El 1931, en una entrevista concedida a Rodolfo Gil Benumeya per a La Gaceta Literaria, Lorca definí la ciutat com «interpretació personal, abstracció impersonal, sense lloc ni temps dins d'aquella ciutat món. Un símbol patètic: patiment». Així, la ciutat té un valor metonímic, referenciat en els seus llocs geogràfics, que malgrat tot queda simbolitzada en la ciutat com concepte abstracte, com entitat alienadora de l'ésser humà. Nova York es converteix doncs en un vehicle perquè el poeta exterioritzi els seus sentiments, plasma a l'obra una cosmovisió que reflecteix el concepte que l'autor té de la vida, la natura i l'home, amb especial èmfasi en l'amor, la soledat i la mort.[36]
Veiem doncs que l'eix central del llibre no és la descripció de la ciutat, sinó el mateix poeta, l'exteriorització de les seves emocions, fet que es demostra en la recurrent utilització de la primera persona. El poeta reivindica com no havia fet anteriorment la seva sexualitat, la seva llibertat d'estimar, com s'evidencia en uns versos de Poema doble del lago Eden: «però no vull món ni somni, veu divina, vull la meva llibertat, el meu amor humà al racó més fosc de la brisa que ningú vulgui». Tanmateix, s'expressa amb diverses veus o perspectives poètiques: una «angoixada», en la que plasma el seu estat anímic depressiu a causa dels desenganys amorosos; altra «llibertada», amb la que resorgeixen les seves ànsies de viure amb plenitud la vida amorosa de la seva elecció; i una darrera «solidària», amb la que expressa el seu pesar pel patiment dels pobres i marginats, de les classes desfavorides.[37]
Aquesta nova expressivitat del poeta es tradueix en un llenguatge renovat, abandonant les seves tradicionals referències populars i la seva recurrent imatgeria andalusa per a cercar noves formes d'expressió que trobarà al surrealisme, que malgrat tot interpreta de forma original i heterodoxa. El mateix autor declarà el 1931: «ara veig la poesia i els temes amb un joc nou. Més lirisme dins del dramàtic. Donar més patetisme als temes. Però un patetisme fred i precís, purament objectiu». Així, a Poeta en Nueva York recorre freqüentment a la metàfora, que és fantàstica, il·lògica, inconnexa, amb associacions insòlites d'elements, animats o inanimats. Malgrat això, sempre conserva un caràcter referencial i elaborat, no respon en absolut a l'escriptura automàtica defensada pels surrealistes francesos. L'il·logicisme de les seves imatges es troba inserit en la lògica de l'estructura interna dels poemes, aconseguint una vertebració de totes les seves parts en una composició plenament coordinada.[38]
El projecte de Lorca per a l'edició impresa de Poeta en Nueva York era el d'il·lustrar-lo amb una sèrie de fotografies descriptives del contingut dels poemes, circumstància reproduïda a l'original lliurat a Bergamín, que incloïa una llista de divuit il·lustracions, que si bé les descrivia no indicava la seva ubicació al text, fet pel qual no foren incloses a les edicions originals.[39] Les il·lustracions eren les següents:
Degut a l'estat de l'original i les seves posteriors manipulacions, és difícil saber fins a quin punt l'estructura actual del llibre es correspon amb la intenció de Lorca. En qualsevol cas, els 35 poemes de Poeta en Nueva York apareixen organitzats en deu seccions:
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Every time you click a link to Wikipedia, Wiktionary or Wikiquote in your browser's search results, it will show the modern Wikiwand interface.
Wikiwand extension is a five stars, simple, with minimum permission required to keep your browsing private, safe and transparent.