Pepe Gotera y Otilio
sèrie de còmics d'humor / From Wikipedia, the free encyclopedia
Pepe Gotera y Otilio, chapuzas a domicilio és una sèrie de còmics creada per Francisco Ibáñez el 1966, que va aparèixer per a la primera vegada al número 269 de la segona època de la revista Tío Vivo.[1]
Tipus | còmic ![]() |
---|---|
Fitxa | |
Autor | Francisco Ibáñez Talavera i Juan Alejandro Martínez Osete ![]() |
Llengua | castellà ![]() |
Data d'inici | 1966 ![]() |
Dades i xifres | |
Editorial | Editorial Bruguera ![]() |
Publicat a | Tío Vivo Col·lecció Olé El DDT ![]() |
Els personatges principals són el duet que dona títol a la sèrie, Pepe Gotera i Otilio, que formen una particular empresa de reparacions. Pepe Gotera és el cap, el capatàs, en resum, el qui mira i mana sense tacar-se les mans. Sempre duu un barret fort roig i bigoti a l'estil Groucho Marx. Otilio és el treballador, encara que pensa més en l'hora de l'entrepà que en posar-se a treballar. És gros, i porta gorra i granota blava. Al començament de totes les historietes apareix menjant plats completament absurds per com d'excessius són (un entrepà d'elefant, de balena, de vaca, etc.). La relació que s'estableix entre els caràcters marcadament diferents d'en Pepe i l'Otilio i la seva habilitat innata per a no fer res del dret, és el detonant de les nombroses situacions còmiques de la història.
Igual que en Mortadel·lo i Filemó, és sempre el patró, Pepe Gotera, qui acaba pagant les errades del seu ajudant, i a causa de la seua ineptitud (sempre acaben provocant esfondraments, inundacions, explosions, etc., en les cases que visiten) la major part de les historietes acaben amb una carrera en l'última vinyeta, sempre amb Otilio pel davant. És sorprenent que l'escriptor poguera escriure tantes historietes diverses sense arribar a avorrir els lectors amb un esquema tant senzill i repetitiu: 1) encàrrec, 2) desastre, 3) el client persegueix Pepe, Pepe persegueix Otilio.[2] Moltó i Herrera hi veuen típics personatges que representen una metàfora perfecta de l'Espanya franquista amb els seus professionals sense cap qualificació que, en lloc de resoldre problemes, només en causaven de nous més catastròfics que els anteriors. En aquesta època n'hi havia prou amb sortir amb una caixa amb unes poques eines per a poder presentar-se com a lampista o paleta.[3]