From Wikipedia, the free encyclopedia
Margaret Nixon McEathron, més coneguda com a Marni Nixon, (Altadena, 22 de febrer de 1930 - Nova York, 24 de juliol de 2016) va ser una soprano estatunidenca i cantant dobladora no acreditada d'actrius destacades en musicals de pel·lícules. Ara és reconeguda com la veu cantant d’actrius protagonistes a les bandes sonores de diversos musicals, com ara Deborah Kerr a The King and I, Natalie Wood a West Side Story i Audrey Hepburn a My Fair Lady, tot i que els seus papers eren ocults al públic quan es van estrenar les pel·lícules.[1] Diverses de les cançons que va doblar van aparèixer a la llista 100 anys... 100 cançons d'AFI.[2]
  | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 22 febrer 1930 Altadena (Califòrnia) |
| Mort | 24 juliol 2016 (86 anys) Nova York |
| Causa de mort | càncer de mama |
| Formació | Hollywood High School |
| Activitat | |
| Ocupació | cantant d'òpera, actriu de teatre, actriu, professora de música, cantant de doblatge no acreditada |
| Activitat | 1948 - 2008 |
| Ocupador | Institut de les Arts de Califòrnia |
| Veu | Soprano lleugera |
| Instrument | Veu |
| Família | |
| Cònjuge | Ernest Gold (1950–1969) |
| Fills | Andrew Gold |
          | |
A més del seu treball de veu en pel·lícules, la carrera de Nixon va incloure actuacions pròpies en cinema, televisió, òpera i musicals a Broadway i en altres llocs dels Estats Units, actuacions en concerts amb les principals orquestres simfòniques i enregistraments.
Nascuda a Altadena, Califòrnia, filla de Charles Nixon i Margaret Elsa (nascuda Wittke) McEathron, Nixon va ser una actriu de cinema infantil que va aparèxier en pel·lícules com The Bashful Bachelor (1942)[3] i que també tocava el violí. Va començar a cantar des de molt jove a cors, inclosa la interpretació de solos amb la coral Roger Wagner.[1][4] Va continuar estudiant cant i òpera amb, entre d'altres, Vera Schwarz, Carl Ebert, Boris Goldovsky i Sarah Caldwell. El 1947, després d'adoptar el nom artístic "Marni Nixon", va debutar en solitari a Hollywood Bowl amb Carmina Burana amb la Filharmònica de Los Angeles amb el director Leopold Stokowski.[5]
La carrera cinematogràfica adulta de Nixon va començar el 1948 quan va cantar les veus dels àngels escoltats per Ingrid Bergman a Joan of Arc (1948). El mateix any va fer el seu primer treball de doblatge quan va donar la veu cantant de Margaret O'Brien a Big City de 1948 i després a The Secret Garden de 1949. Va doblar a Jeanne Crain a Cheaper by the Dozen (1950) i va fer les notes agudes de Marilyn Monroe a "Diamonds Are a Girl's Best Friend" a Els senyors prefereixen les rosses (1953). També el 1953 va doblar a Ida Lupino a Jennifer. Nixon va aparèixer a Broadway el 1954 a The Girl in Pink Tights.[1][6]
El 1956, va treballar estretament amb Deborah Kerr per proporcionar la veu cantant de l'estrella per a la versió cinematogràfica d'El rei i jo de Rodgers i Hammerstein; Kerr va trencar la convenció de Hollywood acreditant públicament el cant de Nixon.[7][8] El 1957 Nixon va tornar a treballar amb Kerr per doblar la seva veu a Tu i jo.[1] Aquell any, també va cantar per a Sophia Loren a El nen del dofí. El 1960, va doblar la veu de Janet Leigh a Pepe i va tenir un paper de cor a la pantalla a Can-Can.[9] A West Side Story de 1961, l'estudi va mantenir el seu treball sobre la pel·lícula (com a veu cantant de Maria interpretat físicament per Natalie Wood) un secret per a Wood,[10][11] i Nixon també va fer el cant de Rita Moreno a la pel·lícula "Tonight Quintet". Ella va demanar als productors de la pel·lícula, però no va rebre, drets directes del seu treball a la pel·lícula, però Leonard Bernstein li va concedir contractualment 1/4 de l'1% de les seves royalties personals.[12] Després d'un cas judicial, va rebre drets d'autor per les vendes de l'àlbum de la banda sonora i es va pronunciar pels drets del doblatges ocults. El 1962, també va cantar les notes agudes de Wood a La reina del vodevil. Per a My Fair Lady el 1964, va tornar a treballar amb la protagonista femenina de la pel·lícula, Audrey Hepburn, per interpretar les cançons del personatge de Hepburn, Eliza. A causa del seu treball de doblatge no acreditat en aquestes pel·lícules, la revista Time la va anomenar "The Ghostess with the Mostest" (La fantasma amb la majoria).[13][14]
Nixon va aparèixer com a convidada a Young People Concerts de Leonard Bernstein, inclòs el 1960, cantant "Improvisation sur Mallarmé I" de Pli selon pli de Pierre Boulez,[4] i el 9 d'abril de 1961, en un programa titulat "Folk Music in Concert Hall" (Música popular al Concert Hall), cantant tres "Cançons de l'Alvèrnia" de Joseph Canteloube.[15] Abans que My Fair Lady sortís als cinemes el 1964, Nixon va interpretar a Eliza en una represa del musical al centre de Nova York.[9] La primera aparició a la pantalla de Nixon va ser Sister Sophia a la pel·lícula de 1965 Somriures i llàgrimes. Al comentari en DVD de la pel·lícula, el director Robert Wise comenta que el públic finalment va poder veure a la dona de la què coneixia tan bé la veu.[16] El 1967, va ser la veu cantant de la princesa Serena en una versió animada de Jack and the Beanstalk a la cadena NBC. Especialment als anys seixanta, però també abans i després, Nixon va fer aparicions en concerts, especialitzant-se en música contemporània com a solista de la Filharmònica de Nova York, i va fer recitals al Carnegie Hall, Alice Tully Hall i Town Hall de la ciutat de Nova York.[1][17]
Nixon va ensenyar a l'Institut de les Arts de Califòrnia a Santa Clarita del 1969 al 1971 i es va incorporar a la facultat de l' Acadèmia de Música de l'Oest, Santa Bàrbara, el 1980, on va ensenyar durant molts anys.[18] A finals dels anys setanta i principis dels vuitanta, va organitzar un programa de televisió infantil a Seattle al canal 4 de KOMO-TV anomenat Boomerang, guanyant quatre premis Emmy com a millor actriu i va fer nombroses altres aparicions a la televisió en programes de varietats i com a estrella convidada en sèries en horari de màxima audiència.[19][20] El repertori d’òpera de Nixon incloïa Zerbinetta a Ariadne auf Naxos, Susanna a Les noces de Fígaro, Blonde i Konstanze a Die Entführung aus dem Serail, Violetta a La traviata, el paper principal a La Périchole i Philine a Mignon. Els seus crèdits d'òpera van incloure actuacions a l'Opera de Los Angeles, l'Opera de Seattle,[12] l'Opera de San Francisco i el Tanglewood Music Festival, entre d'altres.[9] A més de donar recitals, va aparèixer com a solista d’oratori i concerts a la Filharmònica de Nova York amb Leonard Bernstein, la Filharmònica de Los Angeles, l'Orquestra de Cleveland, l’Orquestra Simfònica de Toronto, l'Orquestra Simfònica de Londres i l'Orquestra Filharmònica d’Israel, entre d’altres.[19]
Nixon també va fer gires amb Liberace i Victor Borge i més tard en els seus propis espectacles de cabaret.[1][4] A l'escenari, el 1984, va originar el paper d'Edna Off-Broadway a Taking My Turn, composta per Gary William Friedman, rebent una nominació al premi Drama Desk. També va originar el paper de Sadie McKibben a Opal (1992), i va tenir un paper cinematogràfic el 1997 com a tia Alice a I Think I Do.[6][19][21] Sota el seu propi nom, a partir dels anys vuitanta, Nixon va gravar cançons de Jerome Kern, George Gershwin i diversos compositors clàssics. Va ser nominada a dos premis Grammy a la millor interpretació clàssica, solista vocal, un pel seu àlbum de Schönberg i un per al seu àlbum de Copland.[19]
A la pel·lícula de Disney Mulan del 1998, Nixon era la veu cantant de l'"Àvia Fa". Després va tornar als escenaris, recorrent els Estats Units com a Fraulein Schneider a Cabaret el 1997–1998.[19] Finalment, va cantar en més de 50 bandes sonores.[5] El 1999 va originar el paper de Mrs. Wilson a l'estrena de Ballymore, una òpera de Richard Wargo al Skylight Opera Theatre de Milwaukee, Wisconsin, que va ser gravada per PBS.[22] Al teatre regional i Off-Broadway, va fer el paper d'infermera a Romeo i Julieta i va aparèixer en produccions de The King and I i The Sound of Music.[17] També va continuar donant classes de veu i jutjant competicions vocals.[19]
El 2000, després de gairebé mig segle de distància, va tornar a Broadway com a tia Kate a James Joyce's The Dead.[6][17] El 2001, Nixon va substituir Joan Roberts com Heidi Schiller en la reaparició de Broadway de Follies de Stephen Sondheim.[1] Va interpretar a Eunice Miller el 70, Girls, 70 en una producció del 2002 a Los Angeles. El 2003, va tornar a Broadway com a substituta del paper de la mare de Guido en la reestrena del musical Nine.[23] La seva autobiografia, I Could Have Sung All Night, es va publicar el 2006.[12] Va actuar a la gira nord-americana del 2008 per la reestrena de My Fair Lady de Cameron Mackintosh al Regne Unit en el paper de Mrs. Higgins.[24][25] Després va aparèixer com a Frau Direktor Kirschner als Encores! del 2009, producció del musical Music in the Air al centre de la ciutat de Nova York.[26]
El 1950, Nixon es va casar amb el primer dels seus tres marits, Ernest Gold, que va compondre el tema de la pel·lícula Exode. Van tenir tres fills, inclòs el cantant i compositor Andrew Gold.[27] Es van divorciar el 1969. Va estar casada amb Lajos "Fritz" Fenster del 1971 al 1975 i amb el instrumentista de vents de fusta Albert Block des del 1983 fins a la seva mort el 2015.[12][17][28]
Nixon va sobreviure al càncer de mama el 1985 i el 2000, però va morir de la malaltia el 24 de juliol de 2016 a Nova York, als 86 anys.[1][5]
El 27 d’octubre de 2008, a Nixon se li va lliurar el Premi Distingit Artista del Singer Symposium a la ciutat de Nova York.[19] També va ser membre honorària de la Sigma Alpha Iota de la Fraternitat Internacional de les Dones de la Música.[29]
El 2011, Nixon va rebre el premi George Peabody per contribucions destacades a la música americana[30]
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Every time you click a link to Wikipedia, Wiktionary or Wikiquote in your browser's search results, it will show the modern Wikiwand interface.
Wikiwand extension is a five stars, simple, with minimum permission required to keep your browsing private, safe and transparent.
