soprano australiana From Wikipedia, the free encyclopedia
Joan Sutherland OM, AC, DBE (Sydney, 7 de novembre de 1926 - Ginebra, 10 d'octubre de 2010) fou una soprano australiana, destacada per la seua contribució en el reviscolament del bel canto que va tenir lloc en els anys 1950 i 1960. Va ser coneguda pel públic com La Stupenda, nom que li van atorgar els seus admiradors venecians després d'una interpretació a La Fenice.
Aquest article o secció no cita les fonts o necessita més referències per a la seva verificabilitat. |
Biografia | |
---|---|
Naixement | (en) Joan Alston Sutherland 7 novembre 1926 Sydney (Austràlia) |
Mort | 10 octubre 2010 (83 anys) Ginebra (Suïssa) |
Causa de mort | insuficiència cardíaca |
Sepultura | cementiri de Clarens |
Formació | Royal College of Music |
Activitat | |
Ocupació | cantant d'òpera |
Activitat | 1947 - |
Membre de | |
Gènere | Òpera |
Veu | Soprano, coloratura soprano i mezzosoprano |
Instrument | Veu |
Segell discogràfic | Decca Records |
Família | |
Cònjuge | Richard Bonynge (1954–2010) |
Pares | Hugh Reskymer Bonython i Julianne McClure |
Premis
| |
|
Joan Sutherland va nàixer a Sydney. Sa mare era una mezzosoprano d'èxit. Va aprendre molt de sa mare, amb la qual solia cantar i escoltar discos. Va assistir al col·legi St Catherine, el més veterà dels col·legis anglicans per a noies de Sydney. En complir els 18 anys, va començar a estudiar cant seriosament. Va fer el seu debut a Austràlia com Dido, a Dido and Aeneas de Purcell, l'any 1952. Prèviament, l'any 1949, havia guanyat la més important competició australiana de cant, la Sun Aria, i s'havia traslladat a Anglaterra per a estudiar a l'Escola d'ôpera del Royal College of Music. L'any 1951, va cantar en l'estrena mundial de Judith d'Eugène Goossens. El seu debut a Europa va tenir lloc com a primera dama de La flauta màgica de Mozart a la Royal Opera House, Covent Garden el 28 d'octubre de 1952. Al novembre del mateix any va donar quatre representacions de Norma de Vincenzo Bellini al mateix escenari, en el paper de Clotilde, amb Maria Callas com Norma.
Durant les primeres passes de la seua carrera, va intentar esdevenir una soprano dramàtica wagneriana, seguint l'exemple de Kirsten Flagstad, a qui considerava la millor cantant de totes les èpoques. El 1953, va cantar el seu primer paper protagonista a la Royal Opera House: Amelia, a Un ballo in maschera. Després va cantar Aïda. També l'any 1953, va cantar en l'estrena de Gloriana, de Benjamin Britten. L'any 1954 va contraure matrimoni amb el pianista i director d'orquestra Richard Bonynge. Ell la va convèncer de concentrar-se en el repertori de bel canto, atesa la seua gran facilitat en les notes altes i la coloratura. De 1954 a 1958 va cantar amb èxit un extens repertori, des de papers de coloratura a papers dramàtics: Eva a Die Meistersinger von Nürnberg, Agathe a Der Freischütz, Desdèmona a Otello, Gilda a Rigoletto, Donna Anna a Don Giovanni i molts altres.
El 1957 va fer el seu debut amb Alcina de Handel, començant una interessant tasca de redescobriment d'òperes oblidades del barroc i del bel canto. El 1958 va cantar el paper de Madame Lidoine en l'estrena anglesa de Dialogues des Carmélites de Francis Poulenc.
L'any 1959 va fer-se càrrec del rol protagonista de Lucia di Lammermoor per la Royal Opera House en una producció dirigida per Tullio Serafin, amb direcció escènica de Franco Zeffirelli. Va ser un punt d'inflexió en la carrera de Sutherland, i tot just concloure la famosa escena de la follia va ser reconeguda com una estrella de l'òpera. L'any 1960 va enregistrar l'àlbum The Art of the Prima Donna, que encara avui és un dels discos d'òpera més recomanables. Aquest àlbum, que conté un recull d'àries de coloratura, mostra la jove Sutherland en plena possessió de les seues facultats, a l'inici de la seua carrera internacional.
L'any 1960 Sutherland ja era reconeguda com un miracle vocal vivent i com una gran diva. Va cantar Lucia amb enorme èxit a París i, el 1961, a La Scala i al Metropolitan Opera. El mateix any va cantar una superba Alcina a La Fenice de Venècia, on va ser anomenada La Stupenda, sobrenom amb el que ben aviat va ser coneguda arreu del món. També va cantar Alcina a l'Òpera de Dallas, fent així el seu debut americà aquest mateix any.
Joan Sutherland va anar afegint les més grans heroïnes del bel canto al seu repertori: Violetta (La Traviata), Amina (La sonnambula) i Elvira (I puritani) l'any 1960; Beatrice di Tenda el 1961; Marguerite de Valois (Les Huguenots) i Semiramide el 1962; Norma i Cleopatra (Giulio Cesare) el 1963. Més tard va afegir Marie (La fille du régiment), que va esdevenir una de les seues creacions més admirades a causa de la seua perfecta coloratura i vivaç i divertida interpretació.
Durant la dècada del 1970 la veu va fer-se més expressiva i va millorar la dicció. Aleshores, va afegir papers dramàtics com Maria Stuarda i Lucrezia Borgia de Donizetti, i la dificilíssima Esclarmonde de Jules Massenet. Fins i tot va enregistrar una reeixida Turandot l'any 1972, tot i que mai no va interpretar el personatge en escena.
Els seus primers enregistraments mostren una veu cristal·lina i una excel·lent dicció. Tanmateix, a principis dels anys 1960, la seua veu va perdre un poc de claredat en el registre mitjà, i sovint va ser atacada per la seua pobra dicció. S'ha atribuït aquest fet a una operació quirúrgica de sinus nasals a què va ser sotmesa l'any 1959, immediatament després de la seua reeixida Lucia al Covent Garden.[1] De fet, el seu primer enregistrament comercial de l'escena final de Lucia revela que la veu i la dicció eren més clares que després de l'operació. Sembla, tot i això, que va saber reaccionar a les crítiques: la seua dicció va millorar significativament i va poder continuar emocionant i deixant bocabadat el públic d'arreu del món.
A finals de la dècada del 1970 la veu de Sutherland va començar a declinar. Tanmateix, gràcies a la flexibilitat vocal i la tècnica portentosa, va continuar cantant els papers més difícils amb increïble destresa. Durant la dècada del 1980, va afegir al seu repertori els papers d'Anna Bolena, Amelia de I masnadieri i Adriana Lecouvreur. La seua darrera interpretació va ser com Marguerite de Valois (Les Huguenots) l'any 1990, a l'edat de 64 anys. Tanmateix, la seu darrera aparició als escenaris va tenir lloc en una gala amb ocasió de la interpretació de Die Fledermaus el cap d'any de 1990, al Covent Garden, amb els seus amics Luciano Pavarotti i Marilyn Horne.
Al llarg de la seua carrera i després de retirar-se, Sutherland va rebre molts premis i distincions. L'any 1961 va ser nomenada comandant de l'Orde de l'Imperi Britànic. El 30 de desembre de 1978 va ser nomenada dama del mateix orde. El 9 de juny de 1975 va ser nomenada "companion" de l'Orde d'Austràlia. El 29 de novembre de 1991, la reina Isabel II d'Anglaterra li va atorgar l'Orde del Mèrit, un dels més alts honors britànics, competència personal de la reina.
L'any 2004 va rebre el "Kennedy Center Honour" a la seua excel·lent trajectòria artística. Joan Sutherland col·laborà en nombrosos concursos internacionals de cant i fou patrona de la famosa BBC Cardiff Singer of the World competition. Va fer molts enregistraments en estudi, la majoria per a la companyia Decca/London.
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Every time you click a link to Wikipedia, Wiktionary or Wikiquote in your browser's search results, it will show the modern Wikiwand interface.
Wikiwand extension is a five stars, simple, with minimum permission required to keep your browsing private, safe and transparent.