actor estatunidenc From Wikipedia, the free encyclopedia
John Lemmon (Newton, Massachusetts, 1925 - Los Angeles, Califòrnia, 2001) va ser un actor de cinema estatunidenc.[1]
El seu debut cinematogràfic es produeix com a guionista de la pel·lícula The Lady Takes a Sailor (1949),[2] però ja havia aparegut en uns 400 programes de televisió, entre 1948 i 1953.[3]
Com actor comença a treure el cap a les pantalles en la dècada de 1950, en col·laboració amb el director Richard Quine, amb rols secundaris poc importants. El seu primer paper com a protagonista va ser a la comèdia It Should Happen to You (1954), que també va comptar amb la ja consolidada Judy Holliday com a protagonista femenina.[4] Continua amb My Sister Eileen (1955) secundant a Janet Leigh, i sobretot Escala a Hawaii, per la qual va obtenir un Oscar al millor actor secundari.[5] Després vindrien Operació Nit Boja (1957), comèdia d'ambient militar on Lemmon té el seu primer paper de coprotagonista al costat de Dirk York, i Em vaig enamorar d'una bruixa (1958) amb James Stewart, Kim Novak i Elsa Lanchester.
L'actor va anar ampliant el seu registre en altres títols com Tururut!, comèdia musical de Mark Robson; Foc amagat (1957) amb Robert Mitchum i Rita Hayworth; Cowboy (1958) amb Glenn Ford, dirigit per Delmer Daves, i Ningú no és perfecte (1959), amb Tony Curtis, Marilyn Monroe i George Raft, en una paròdia del cinema de gàngsters, que suposa el seu primer i decisiu treball amb el director Billy Wilder.
La dècada de 1960 suposarà el seu gran moment de popularitat i de reconeixement per part de la crítica: L'apartament (1960), al costat de Shirley MacLaine i Fred McMurray, amb la música d'Adolph Deutsch posa en relleu el mestratge d'aquest actor per dominar els matisos d'un personatge tan senzill, com ric en matisos, que es deixa arrossegar en el seu afany de no desairar als seus superiors en l'empresa en què treballa. La pel·lícula va guanyar cinc Oscars. La següent pel·lícula important és Dies de vi i roses (1960) de Blake Edwards, un dels grans clàssics del melodrama sobre l'alcoholisme, al costat de Lee Remick i Charles Bickford. Després va protagonitzar la comèdia The Notorious Landlady (1962), novament amb el director Richard Quine i Kim Novak.
El 1966 Jack Lemmon es va unir a Walter Matthau per primera vegada, per portar al cine l'obra teatral de Neil Simon adaptada per Gene Sacks: L'estranya parella. Aquest film els converteix en estrelles, i els porta a repetir duet en diverses ocasions, en els films de Billy Wilder Un cop de sort (1968); The Front Page (1974) (realitzant una nova versió de l'obra de Ben Hecht i portada al cinema en 1931 per Lewis Milestone com The Front Page i en 1940 per Howard Hawks com His Girl Friday), i a Buddy, Buddy (1981) i Neil Simon's The Odd Couple II (1998).
Les dècades de 1970 i 1980 inicien la maduresa interpretativa de l'actor, amb incursions en un cinema més compromès i dramàtic que abans: El presoner de la Segona Avinguda (1975), de Gene Sacks, al costat de Anne Bancroft. Va ser nominat de nou a l'Oscar pel seu paper a Missing de (Constantin Costa-Gavras, 1982), basat en la història real del periodista nord-americà Charles Horman, que, després de desaparèixer durant el cop d'estat d'Augusto Pinochet a Xile, és buscat pel seu pare (paper interpretat per Lemmon).
El 1974 va obtenir l'Oscar al millor actor per la seva interpretació a Salveu el tigre de John G. Avildsen (1973). Va ser nominat pel seu paper a Missing, sobre un pare que viatja a Xile per tal d'esbrinar què li ha passat al seu fill, desaparegut durant els desordres posteriors al cop d'estat de Pinochet.
Lemmon va realitzar destacades interpretacions teatrals (Long day's journey into night, 1986) i va protagonitzar produccions televisives (L'assassinat de 'Mary' Phagan, W. Hale, 1988).
El 1996 li va ser atorgat l'Os d'Or en el Festival Internacional de Cine de Berlín pel conjunt de la seua carrera.
El 1979 li va ser atorgat el Premi a la interpretació masculina (Festival de Cannes) per La síndrome de la Xina (The China Syndrome) de James Bridges, i el 1982 per Missing de Costa-Gavras.[6]
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Every time you click a link to Wikipedia, Wiktionary or Wikiquote in your browser's search results, it will show the modern Wikiwand interface.
Wikiwand extension is a five stars, simple, with minimum permission required to keep your browsing private, safe and transparent.