![cover image](https://wikiwandv2-19431.kxcdn.com/_next/image?url=https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/thumb/6/69/Battle_of_Issus_mosaic_-_Museo_Archeologico_Nazionale_-_Naples_2013-05-16_16-25-06_BW.jpg/640px-Battle_of_Issus_mosaic_-_Museo_Archeologico_Nazionale_-_Naples_2013-05-16_16-25-06_BW.jpg&w=640&q=50)
Exèrcit aquemènida
From Wikipedia, the free encyclopedia
L'exèrcit aquemènida dels reis perses, des de Cir II el Gran a Darios III, durant quasi els seus dos segles i mig d'existència (550-330 aC), va estar integrat per contingents d'estats vassalls i de mercenaris, principalment, grecs. Va comptar amb diverses unitats, armes i indumentària. Darios I, va enviar expedicions militars contres tracis i escites i va envair Grècia (Primera Guerra Mèdica) a començaments del segle v aC. El seu fill Xerxes I de Pèrsia va seguir els seus passos uns deu anys més tard, creuant l'estret de l'Hel·lespont amb un nombrós exèrcit i flota, donant lloc a la Segona Guerra Mèdica. Els reis posteriors van alternar, entre donar suport militar o financerament a Atenes o Esparta, enfrontades entre si, i les seves respectives aliances Confederació de Delos i Lliga del Peloponès, segons els seus interessos, durant la Guerra del Peloponès, al segle v aC.
![Thumb image](http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/thumb/6/69/Battle_of_Issus_mosaic_-_Museo_Archeologico_Nazionale_-_Naples_2013-05-16_16-25-06_BW.jpg/640px-Battle_of_Issus_mosaic_-_Museo_Archeologico_Nazionale_-_Naples_2013-05-16_16-25-06_BW.jpg)
Al segle iv aC, la preponderància militar de les principals polis gregues com Tebes, i l'augment del poder militar del regne de Macedònia amb el seu rei Filip II, i el seu fill Alexandre el Gran, van marcar el declivi com a potència militar de l'imperi Aquemènida, en primer lloc, i la seva anihilació i assimilació a l'exèrcit macedoni, a mesura que Alexandre conqueria el mencionat imperi.
El nucli de l'exèrcit, compost per hosts perses i medes, permetia mantenir l'ordre al |vast imperi. Amb l'esdevenir del temps, la infanteria i la cavalleria es van convertir en les milícies més importants, mentre que es va reduir el nombre de tropes que lluitaven en carros de guerra, a causa de la seva escassa maniobrabilitat. Dels sàtrapes depenia una guarnició integrada per tropes locals, que donat el cas, s'unien a l'exèrcit del sobirà. El sàtrapa al territori del qual es trobaven les guarnicions pagava als soldats, i en general en espècie, llevat dels mercenaris grecs, presents en quantitats considerables a les files de l'exèrcit. Per a les campanyes militars importants, els reis feien lleves entre els seus pobles subjugats, des de terres tan llunyanes com l'Índia o Egipte, estant els perses i mercenaris de l'Àsia central i de l'Iran els més fiables.[1] Envoltava al monarca una guàrdia reial, constituïda per les tropes de cavalleria i 10.000 arquers, que els historiadors -entre ells Heròdot- van nomenar els Immortals.[2]