branca de les arts visuals que treballa en tres dimensions From Wikipedia, the free encyclopedia
L'escultura (del llatí sculptura) és una de les belles arts. A diferència de la pintura, la qual es crea en un pla –un espai fictici de dues dimensions–, l'escultura ho fa en un pla tridimensional exempt o en relleu, tot utilitzant l'espai real. L'escultor actua sobre diferents materials que transforma mitjançant processos de talla i modelatge, que són els mètodes tradicionals. L'ús de diferents combinacions de materials i mitjans ha originat un nou repertori artístic que comprèn processos com el constructivisme i l'assemblatge. En un sentit genèric, s'entén per escultura l'obra d'art plàstica feta per l'escultor.
 |
No s'ha de confondre amb Estàtua. |
Giorgio Vasari (1511-1573) inicia la seva Le Vite de' più eccellenti pittori, scultori, ed architettori italiani amb un pròleg força tècnic en el qual parla d'arquitectura, escultura i pintura, unes disciplines agrupades sota la denominació d'«arts del disseny». L'obra és un tractat informatiu sobre les tècniques artístiques emprades a l'època. Pel que fa a l'escultura, explica:
| « | […] l'escultor treu tot el superflu i redueix el material a la forma que existeix dins la ment de l'artista. | » |
Des dels temps més remots l'home ha tingut la necessitat d'esculpir. Al principi ho va fer amb els materials més simples i que tenia a mà: la pedra, el fang i la fusta; després va emprar el ferro, el bronze, el plom, la cera, el guix, la plastilina, la resina de polièster i els plàstics amb reforç de fibra de vidre, el formigó, la cinètica i la reflexió de la llum, entre d'altres. L'escultura va tenir al principi una única funció, el seu ús immediat; posteriorment s'hi afegí una funció ritual, màgica, funerària o religiosa. Aquesta funcionalitat va canviar amb l'evolució històrica, adquirint una finalitat principalment estètica o simplement ornamental i podent arribar a constituir-se com un element durador o efímer.[1]
Les primeres manifestacions escultòriques es remunten al Paleolític inferior, quan l'home tallava el sílex tot percudint-lo contra una altra pedra; posteriorment fa servir el gravat i el relleu en pedra i en ossos d'animals. Fa uns 27.000 i 32.000 anys apareixen representades unes exuberants figures humanes femenines de pedra, en una exaltació artística de la fertilitat;[2] són les «venus prehistòriques», com la Venus de Willendorf i la Venus de Lespugue.[2] Durant el període magdalenià es van fer servir bastons i propulsors amb motius ornamentals. Al Paleolític superior, els exemples més abundants són talles o objectes gravats que van evolucionar des d'una fase més primitiva, amb decoracions més esquemàtiques, fins a arribar a la representació de figures animalístiques que s'adaptaven a l'estructura de l'os.[1] L'argila també va ser un material habitual. Les primeres peces escultòriques que es coneixen procedeixen d'Egipte, la Xina, l'Índia i l'Orient Mitjà, llocs on cap al 4000 aC ja existien forns per a fabricar objectes de terrissa.[3]
Un dels avenços més importants en la història de l'escultura va ser la capacitat de treballar el metall –primer el bronze i després el ferro– el qual serví per a fabricar eines més eficients i, a més a més, obtenir un nou material per a obres escultòriques. El procés de crear l'obra primer en argila i després buidar-la en bronze ja es coneixia a les antigues civilitzacions gregues i romanes, i és un sistema que al segle xxi encara s'utilitza.[4] A partir del segle v aC, en el darrer període de l'edat del ferro, els celtes van desenvolupar la cultura de La Tène, propagant-la per tot Europa; va representar una evolució de l'art de la cultura de Hallstatt. A la decoració de tots els seus objectes, espases, escuts, fermalls i diademes s'hi poden copsar motius d'animals, plantes i figures humanes. A partir del segle iii aC s'encunyaren les primeres monedes seguint els models hel·lènics, així com obres figuratives com el Déu de Bouray, en xapa de coure repussada.[5]
.jpg)
A Mesopotàmia, a causa de l'escassetat de pedreres, l'escultura es feia fonamentalment amb argila; a les excavacions d'Ur (4000 aC) s'han trobat nombroses petites estàtues d'aquest material. Els sumeris van desenvolupar i difondre a altres civilitzacions l'ús del maó, en el qual s'esculpia un relleu i després s'esmaltava. Alguns exemples ben representatius són els que adornen els palaus, així com les superfícies sepulcrals perses del palau de Persèpolis i el Fris dels arquers, una obra en maó esmaltat que hi ha al Palau Reial de Susa (404-359 aC).[6] A l'antic Egipte s'empraren materials més duradors, com la pedra. Els egipcis van arribar a crear escultures altament perfeccionades que van romandre inalterables durant molts segles.[7] Hi representaven divinitats, faraons i altres personatges importants; també feien, però, petites peces de figures en les quals quedaven reflectits els treballs domèstics. Moltes d'aquestes obres s'han trobat a les cambres sepulcrals.
De l'art púnic i grecopúnic se'n conserven moltes estàtues, en general femenines, i bustos de fang cuit, juntament amb una diversitat d'amulets d'ivori i de metall que es van descobrir a les necròpolis d'Eivissa i Formentera; es calcula que les més antigues són del segle viii aC, i la seva fabricació va tenir continuïtat fins molt avançada la dominació romana. Pel que fa a l'escultura ibera, les obres trobades són de pedra i bronze i provenen de tres grans àrees del sud, centre i el llevant de la península Ibèrica: destaca el bust de pedra de la Dama d'Elx, d'inspiració grega.[8]
L'estatuària arcaica va ser principalment religiosa. Els temples es decoraven amb imatges dels déus, de les seves gestes i batalles, i les figures eren poc realistes. Les korai o koúroi no són retrats de persones concretes; als rostres se'ls posava un somriure fictici, un gest facial conegut en el món de l'art com «somriure arcaic». D'aquest període destaquen el Cap de Dipiló, fragment d'una estàtua colossal de marbre del segle vi aC, i el Cap de Rampin (c.560 aC) obra posterior que presenta un tractament més proper al naturalisme.[9] L'escultura grega assolí un elevat grau de perfecció, qualitat que venia impulsada per la recerca d'una millor expressió de la bellesa de la figura humana; arribaren a establir un cànon amb unes proporcions considerades «perfectes». Malauradament, l'Auriga de Delfos, la parella dels Guerrers de Riace junt amb la del Déu del cap Artemísion formen part de les poques escultures gregues en bronze que es conserven completes.[10] Un dels artistes més significatius del període clàssic fou Praxíteles, autor de l'Hermes amb Dionís infant. Durant el període hel·lènic s'observa que en la creació d'escultures hi ha una clara intenció d'intensificar el moviment i accentuar les emocions, tal com es pot observar al conjunt escultòric de Laocoont i els seus fills.[11]
L'escultura etrusca (segle ix aC-I aC) derivava de l'art grec, tot i que també van crear obres amb característiques pròpies.[12] L'estatuària vinculada als contexts fúnebres és, amb diferència, la producció etrusca més abundant; el material d'elecció, per regla general, era la terracota, com en el cèlebre Sarcòfag dels esposos.[13] Posteriorment, l'escultura romana va rebre la influència de l'etrusca i de la grega, i els artistes romans arribaren a fer nombroses còpies d'obres gregues. Cal destacar les escultures commemoratives com les de la Columna de Trajà (114), on es narren diverses batalles en una espiral contínua que ocupa tota la superfície de la columna, o l'Estàtua eqüestre de Marc Aureli.[14] Un dels tipus d'escultura que més van desenvolupar, però, foren els retrats, obres realistes amb un marcat caràcter psicològic que es van crear a tot l'Imperi Romà.[15]
Les obres escultòriques més destacades de l'Imperi Romà d'Orient són els treballs ornamentals dels capitells; hi ha bons exemples a Sant Vidal de Ravenna. Eren habituals relleus en ivori aplicats a cofres, díptics o la cèlebre Càtedra del bisbe Maximilià, una obra tallada cap a l'any 550.[16] Són característiques de l'art otonià les petites escultures en ivori i bronze a les quals s'afegien incrustacions de pedres precioses. També són de bronze les portes de l'església de Sant Miquel de Hildesheim, una obra emparentada amb l'art romà d'Orient i l'art carolingi. Destaquen, a més a més, les imatges de fusta recobertes d'or que es feien servir com a reliquiari: entre aquestes destaca el Crucifix de Gero (segle x), en fusta policromada, que es troba a la catedral de Colònia.[17]
L'escultura romànica (segles xi-xiii) estava al servei de l'arquitectura; se'n troben molts exemples al voltant de les grans rutes de pelegrinatge, com la del Camí de Sant Jaume.[18] Els escultors tractaren diverses parts de les esglésies –timpans, portades i capitells amb històries sobre temes bíblics– amb un gran realisme. El Maiestas Domini i el Judici Final foren els temes iconogràfics més representats.[19] El material més emprat fou la fusta, que era usada per l'elaboració d'imatges de devoció com les Sedes sapientiae, molt representades per tota Catalunya i pel sud de França. La imatge més important del romànic, però, fou el Crist Majestat; destaquen el qual hi ha a Santa Faç de Lucca, a la Catedral de Milà, i també el Crist de Mijaran i la Majestat Batlló.[20]
La porta de la Catedral de Chartres (1145) és un dels primers exemples d'escultura gòtica: hi ha representats animals fabulosos que donen forma a les gàrgoles. A Alemanya, tant a l'exterior com a l'interior de la Catedral de Bamberg (segle xiii) s'hi troben unes escultures ben significatives; un bon exemple és l'Estàtua eqüestre del Cavaller de Bamberg. Una innovació són les escultures sobre temes dramàtics, amb escenes de la Passió de Crist i la Pietà entre d'altres. Al final del període gòtic, a Alemanya, artistes com Tilman Riemenschneider i Veit Stoss creen magnífics retaules. Al regne de Castella hi van treballar els escultors Gil de Siloé i Alejo de Vahía.[21] Pel que fa al regne d'Aragó, Aloi de Montbrai va fer el Retaule dels Sastres de la Catedral de Tarragona i Pere Moragues va esculpir el sepulcre de Fernández de Luna, peça que es troba a la Catedral de Sant Salvador de Saragossa. També destaca el relleu de Sant Jordi del Palau de la Generalitat de Catalunya executat per Pere Joan.[21] Claus Sluter, artista flamenc, va encarregar-se de la portalada de la cartoixa de Champmol (Dijon) i un pedestal del pou del claustre conegut com el Pou de Moisès. A Itàlia, Pisa i Siena els escultors Nicola Pisano i el seu fill Giovanni Pisano van deixar obres d'una gran qualitat en les quals ja anunciaven la transició cap a una nou tipus d'escultura.[21][22]
_Majestat_Batllo_-_Museu_Nacional_d'Art_de_Catalunya.jpg)
Els historiadors d'art consideren que l'escultura renaixentista s'inicià amb el concurs per a les portes del baptisteri (1401) de la ciutat de Florència, al qual es van presentar Filippo Brunelleschi i Lorenzo Ghiberti.[23] La nova forma artística del Renaixement s'inspirava en l'escultura de l'antiguitat clàssica, cercant una total exaltació de la bellesa. La matemàtica es va convertir en el seu principal ajut, aplicant a totes les arts determinats principis i lleis com, per exemple, la perspectiva. Van sorgir grans mecenes, com els Mèdici de Florència o els papes de Roma, a més de cardenals, prínceps i també els gremis.[24] En aquesta època l'escultura pràcticament quedà deslligada de l'arquitectura i els personatges mostraven expressions plenes de dramatisme; això s'observa en escultures de Miquel Àngel com, per exemple, el David. Durant les diferents etapes del quattrocento i del cinquecento a Itàlia es van crear les millors obres del renaixement gràcies a l'activitat de grans escultors com Donatello, Jacopo della Quercia, Luca della Robbia, Andrea del Verrocchio i Miquel Àngel, el gran artista representatiu.[25] A la resta d'Europa va anar incorporant el nou estil una mica més tard per influència directa d'Itàlia i els seus escultors. Molts d'ells van viatjar a altres països: Andrea Sansovino ho va fer a Portugal i Pietro Torrigiano a Anglaterra; aquest artista va anar més tard a Espanya, on també van treballar Domenico Fancelli i Jacopo Torni junt amb els escultors d'origen francès Felipe Bigarny i Juan de Juni. Cal destacar els treballs de Bartolomé Ordóñez a Barcelona, al rerecor de la catedral de la ciutat, i d'Alonso Berruguete a Castella. Als Països Baixos, Conrad Meit fou un especialista de retrats i Jacques du Broeuq va fer nombroses obres i fou el mestre de Giambologna, que desenvoluparia la seva obra a Itàlia. A França es van crear escultures amb gran influència italiana: Pierre Puget era considerat el «Bernini francès».[26] Un dels temes més habituals foren els monuments sepulcrals, on la figura del jacent era tractada amb un gran realisme; per exemple, el Memorial de René Chalon de Ligier Richier.[27]
Giambologna és el que presenta en la seva escultura, com a El rapte de les sabines, l'estil del manierisme. A la fi del cinquecento, els escultors van tractar les figures allargant-ne les proporcions i mostrant uns posats artificials i oposats –dona i home, vellesa i joventut, bellesa i lletgesa– i amb la sinuositat d'unes formes (serpentinata), una espècie de moviment de rotació de les figures i els grups escultòrics.[28] El concili de Trento (1545-1563) va marcar una nova orientació en les imatges religioses; Gian Lorenzo Bernini –l'autor de David, Apol·lo i Dafne i Èxtasi de Santa Teresa–, va ser l'escultor que més va influir en l'escultura barroca, en la qual se cerquen efectes emotius i dramàtics.[29] A França destaca l'obra de Simon Guillain i Jacques Sarrazin fent retrats de la noblesa, la tomba del cardenal Richelieu, creació de François Girardon, i les escultures del jardí del Palau de Versalles de Pierre Puget.[30] En aquest període, la producció d'escultura religiosa a Espanya és sorprenent, amb escultures per a interiors d'esglésies, façanes, devocions particulars i per a les processons de Setmana Santa; van sorgir dues escoles: la castellana i l'andalusa. Entre els escultors es poden destacar Gregorio Fernández, Juan Martínez Montañés, Francisco Salzillo, Pedro de Mena i Alonso Cano.[31]
A mitjans del segle xviii, les orientacions de Winckelmann «d'alimentar el bon gust en les fonts directes i prendre exemple de les obres dels grecs» va fer que molts artistes es dediquessin a copiar en lloc d'imitar; arribava el neoclassicisme. L'obra de Jean-Antoine Houdon, originalment barroca, va adoptar un caràcter serè i un verisme sense detalls anecdòtics, en un procés per aconseguir la bellesa ideal de l'antiguitat; va retratar molts personatges del moment, com Napoleó, Jean de la Fontaine, Voltaire o George Washington. L'escultor més conegut i innovador, però, fou l'italià Antonio Canova, un autor molt versàtil a cavall entre el barroc, el rococó i el neoclassicisme. Per la seva banda, la producció de Bertel Thorvaldsen segueix la línia més ortodoxa del neoclassicisme, amb una expressió més freda i estàtica.[32] A Catalunya, cal destacar Damià Campeny, el qual va anar a Itàlia i va rebre la influència de Canova, igual que l'andalús José Álvarez Cubero.[33]
.jpg)
A Mallorca, els escultors no tengueren un col·legi professional propi fins que el 1578 s'incorporaren al dels pintors i brodadors, que havia estat fundat el 1511 sota la protecció de la Mare de Déu de la Grada, venerada a la Catedral. El 1602, els pintors s'escindiren en un nou col·legi, i, amb els anys, el col·legi de la Mare de Déu de la Grada es desarticulà. Així, el 1651, els escultors, desproveïts de col·legi, s'incorporaren al nou col·legi dels pintors, i aquell mateix any el col·legi creà una acadèmia pròpia. Aquest nou col·legi tenia per patró sant Lluc, de qui es deia que havia pintat el primer retrat de Maria, i el veneraven a una capella de l'església del Socors.[34]
A partir del segle xix els mitjans de comunicació van tenir un paper cada vegada més important en la difusió de l'art arreu del món. Els estils es desenvoluparen cada cop amb més rapidesa, ja fos convivint, juxtaposant-se o enfrontant-se entre ells. El concepte d'avantguarda artística es va començar a emprar a finals del segle xix: així s'identificava als artistes que promovien activitats que hom considerava que revolucionaven l'art amb la intenció de transformar-lo. Es caracteritzaven per la llibertat d'expressió; les primeres tendències avantguardistes foren el cubisme i el futurisme. L'escultura podia deixar d'imitar la realitat i valorar el buit, els jocs de llum o el volum en negatiu, o podia afegir moviment amb accions mecàniques o amb agents atmosfèrics. Cal destacar també l'ús de nous materials com l'acer, el ferro, el formigó i el plàstic.[35]
Durant el romanticisme l'artista aspirava a la representació de l'entorn complet de l'home en «l'obra d'art total» que havia imaginat el pintor alemany Philipp Otto Runge. Théophile Gautier havia declarat que «de totes les arts, la que menys es presta a l'expressió romàntica és, sense dubtar, l'escultura…». És a França on van sorgir algunes obres romàntiques, com La marxa dels voluntaris de 1792 de François Rude (o La Marsellesa), ubicada a l'Arc de Triomf de París, o Antoine-Louis Barye amb obres sobre animals.[36] De l'impressionisme cal destacar-ne les escultures de ballarines de Degas en les quals reflecteix l'instant gestual, o les obres d'Auguste Renoir, que de gran reproduí en relleus les seves pròpies pintures. Qui realment fou un innovador, però, va ser Auguste Rodin; ell, igual que els impressionistes, menyspreava l'aparença externa de l'acabat.[37][38] El modernisme va sorgir entre el segle xix i el segle xx. L'estil adoptà diferents noms segons els països: Art nouveau a França, Modern Style a Anglaterra, Liberty a Itàlia, Sezession a Àustria i Jugendstil a Alemanya. A Catalunya, el modernisme català va tenir un gran apogeu, tot i que va ser a l'arquitectura on més va sobresortir; fou un moviment que englobà totes les arts i es crearen escultures tant en monuments públics i funeraris com aplicat a l'arquitectura. Destaquen, entre d'altres, Agapit i Venanci Vallmitjana, Marià Benlliure, Miquel Blay, Josep Llimona, Eusebi Arnau i Josep Clarà.[39] L'italià Medardo Rosso va aconseguir extraordinaris efectes originals amb les seves figures en guix recobertes de cera. Aristide Maillol, considerat escultor simbolista, va crear unes obres de nu femení inscrites dintre d'uns volums geomètrics amb una gran vitalitat; aquest tipus d'escultura s'ha anomenat mediterrània. En aquesta mateixa línia mediterrània entra també Manolo Hugué, encara que amb uns inicis més o menys cubistes.[40]
Picasso va explorar l'escultura cubista, descomponent el volum en plans geomètrics; en algunes obres va emprar elements com ara cordes, filferro o fusta sense tallar. Alexandre Rodchenko –escultor, pintor, dissenyador gràfic i fotògraf rus–, Jacques Lipchitz i Constantin Brancusi, van innovar tot cercant el buit; aconseguiren la simplificació per arribar a formes perfectes mitjançant els materials emprats.[41] Umberto Boccioni va saber traslladar a l'escultura temes del futurisme, com el dinamisme i la introducció de tota classe de materials; sotmès a l'art figuratiu, Formes úniques de continuïtat en l'espai (1913) va ser una de les obres clau d'aquest moviment.[42] Marcel Duchamp, un dels primers escultors del dadaisme, cap al 1913 va afaiçonar escultures a partir d'objectes vulgars, la qual cosa es va anomenar l'art trobat o ready-made; la primera obra va ser una roda de bicicleta damunt un tamboret.[43] El constructivisme fou un moviment aparegut a Rússia després de la Revolució d'Octubre de 1917; artistes com Vladímir Tatlin, els germans Naum Gabo i Antoine Pevsner van influir considerablement en l'art contemporani.[44] El neoplasticisme (De Stijl), en la mateixa època (1917), cercava la renovació estètica i la configuració d'un nou ordre harmònic de valor universal, amb una estructuració a força de l'harmonia de línies i masses rectangulars de diverses proporcions; cal destacar l'obra de Georges Vantongerloo.[45] Alguns pintors surrealistes van afaiçonar escultures relacionades amb les seves idees pictòriques: Destaquen Max Ernst (Espàrrecs lunars, 1935) i Joan Miró, qui va emprar una combinació de corda i trossos de metall.[46]
Entre les dues guerres mundials va sorgir a Itàlia un moviment escultòric fidel a la tradició de la figuració italiana, liderat per Arturo Martini. En aquest període també destaquen Juli González i Pau Gargallo, amb unes primeres obres de caràcter modernista i que a partir de 1927 van realitzar els treballs en ferro; Juli González innovà amb la soldadura autògena, un estil experimental més abstracte.[47] En aquesta època Henry Moore va contribuir a desenvolupar l'art d'avantguarda tot i que la seva obra no pertany a cap moviment determinat; creà imatges figuratives i estudià el volum en l'espai.[48] Igual que Moore, el suís Alberto Giacometti va estar relacionat amb el surrealisme, però a partir de 1947 es va decantar pel corrent figuratiu amb unes estructures on dominen les figures molt allargades. Destaquen altres escultors abstractes com Barbara Hepworth, Alexander Calder, Alberto Sánchez Pérez, Pablo Serrano Aguilar, Jorge Oteiza i Eduardo Chillida.[49] A partir de la dècada del 1970 apareixen nous moviments artístics com l'art minimalista, l'art conceptual, l'art natura, l'art povera, l'hiperrealisme, el performance o el postmodernisme, amb artistes com David Smith, Roy Lichtenstein, Donald Judd, Carl Andre, Dan Flavin, Sol LeWitt, Richard Serra, Nam June Paik, Wolf Vostell, Joseph Beuys, Dennis Oppenheim, Christo i Jeanne-Claude i Antonio López García, entre d'altres.[50]
L'expansió de l'escultura fins a esdevenir part del món a través de la instal·lació artística i les pràctiques efímeres va tenir com a conseqüència l'ús del cos viu de l'artista com a eina de treball.[51] Ara ja no es tractava del cos com a suport de l'art, sinó com a vehicle de transmissió de la pràctica artística en si mateixa.[51] Els gèneres constituïts per la performance, el happening i el body art van fer eclosió al llarg dels vuitanta i els noranta com a pràctiques habituals assumides per les institucions artístiques.[51] La via més personal de l'art, actualitzada a partir de la reivindicació d'una autoria forta en la producció artística que es va produir als anys vuitanta, va tenir en la instal·lació la forma més productiva de mostrar com es podien trencar les fronteres entre l'àmbit públic i el privat a partir de la generació de vincles emocionals amb els espectadors potencials.[51] Alhora, els feminismes i, més endavant, la teoria queer van recollir les posicions filosòfiques crítiques amb la identitat per donar pas a una consciència de la subjectivitat com a fenomen contingent en contínua construcció.[51] La crítica a les convencions identitàries de gènere, o a la pertinença a un lloc i una classe social, van fer del cos representat un espai productiu per a la desconstrucció de les visions hegemòniques i naturalitzades del cos social.[51] Amb la crisi de la sida va sorgir un motiu fonamental de reflexió: la malaltia va esdevenir una metàfora d'un camp social més gran que es convertia, precisament per la urgència davant la mort i el dol posterior, en el camp de batalla necessari enfront dels convencionalismes socials.[51]
L'escultura africana està impregnada, fonamentalment, d'un caràcter religiós i animista, i es basa en la creença dels esperits de la natura i el culte als morts. Les escultures són usades en rituals i consisteixen bàsicament en màscares antropomòrfiques i altres objectes de culte. Són talles de fusta però també hi ha exemples de treballs en argila –com en la cultura nok de Nigèria cap al 500 aC–, pedra o ivori. A Ife i Benin, els iorubes van realitzar obres en terracota i bronze (segle xiii), tal com s'observa en relleus i estàtues de mida natural amb els caps dels seus reis. A Costa d'Ivori els baulé també tallaven motius geomètrics en les llindes de les portes.[52]
Les escultures exemptes i els relleus van constituir una important manifestació artística dels pobles precolombins d'Amèrica. Entre d'altres, sobresortiren els olmeques, els maies i els tolteques (a l'actual Mèxic), i els inques (a l'actual Perú). Tot i la seva diversitat, totes elles presenten uns trets comuns: són obres associades a l'arquitectura –les escultures i els relleus adornen parets i pilastres– i són de caràcter religiós, amb escenes de déus, dimonis i ritus sagrats amb la presència també de guerrers. En l'escultura olmeca ressalta l'intent de reproduir el rostre humà amb un gran realisme, com es pot observar en els enormes caps de La Venta, de més de tres metres d'alçada. Els maies van realitzar figures en jade i majoritàriament obres adossades als temples, com es pot observar a Palenque, Tikal i Chichén Itzá, d'on procedeix una de les més famoses escultures, el Chac Mool; aquest tipus d'escultura també s'ha trobat en diversos temples d'influència tolteca.[53] La primera civilització del Perú, la Chavin de Huántar, es remunta cap al 1250 aC; l'exterior de les restes del temple més gran d'aquesta civilització està adornat amb escultures, la majoria baixos relleus, i esteles amb gravats de serps i cocodrils. Pel que fa als inques, entre el 1200 i l'arribada dels espanyols (1532), van produir poca escultura monumental, però van desenvolupar l'ús de la metal·lúrgia, principalment la de l'or, en el qual incrustaven pedres precioses.[54]
.jpg)
La història de l'escultura a l'Índia es remunta al 2500 aC, a la cultura de la vall de l'Indus. En excavacions arqueològiques a Harappa i Mohenjo-Daro s'han trobat una gran varietat d'escultures en terracota de figures humanes. S'hi observen símbols relacionats amb la fertilitat; destaca també una Ballarina de bronze i un Bust d'un rei-sacerdot d'esteatita.[55] Durant l'imperi Maurya (segle iii aC) es realitzaren grans columnes i capitells amb temes d'animals, com el Capitell dels lleons, a Sarnath; també escultures de divinitats (Yaksi, museu de Patna).[56] A la regió de Gandhara, durant l'imperi Kushan, es desenvolupà amb la influència del budisme i l'hinduisme un tipus d'art catalogat com a «grecobúdic» a causa de la influència de la Grècia clàssica en les imatges del Buda realitzades en aquest període.[57] Durant l'imperi Gupta es va crear un «art clàssic» de línies pures i formes harmonioses, amb imatges de les divinitats (Brahma, Vishnú i Shiva). Al sud de l'Índia, a Mahabalipuram, hi ha uns temples excavats en la roca decorats amb uns relleus magnífics, com el Descens del Ganges de l'època de la dinastia dels Pal·lava. Des del segle viii l'erotisme és tema predominant en les escenes de molts temples, on es representen il·lustracions del Kama Sutra. Malgrat la conquesta musulmana, al sud va continuar la tradició escultòrica, tot i que va anar incorporant un barroquisme vigent fins al segle xviii.[58]
A la Xina destaca la gran troballa de l'exèrcit de guerrers de terracota (cap al 200 aC) de la dinastia Qin, amb set mil guerrers de cares diferents –per tant, modelades a mà– tot i que els cossos, similars, estan fets probablement amb un motlle.[59] L'escultura d'influència budista més antiga que es coneix (ca. 338) és una de bronze daurat, probablement una rèplica d'una de Gandhara; també destaquen les estàtues colossals de Buda de les grutes de Yungang, a Datong. Durant la dinastia Tang (618-907), es van fabricar una gran quantitat de terracotes realitzades a pressió per mitjà de motlles; en el període final de la dinastia es realitzaren figuretes de ceràmica de temes variats que aporten una nova visió de l'art, ara allunyat de la religió. Després d'una clara decadència, durant la dinastia Ming (1368-1644) es produeixen imatges de grans dimensions com a «guardians» de les portes dels grans palaus o complexos funeraris, tot i que segueixen destacant les petites obres de jade i ceràmica. Al segle xx, seguint les directrius ideològiques dels dirigents, retorna l'escultura monumental destinada a exaltar les gestes de la Revolució Xinhai.[60]
Al Japó cal destacar unes petites estàtues religioses o funeràries amb una decoració geomètrica del període Jōmon (segle VII aC) i uns ídols de terracota amb forma animal, anomenats haniwa, trobats en unes tombes del període Yayoi (finals del segle iii). Durant el període Asuka, sota la influència del budisme, es produeix un desenvolupament de l'escultura de la mà d'un artista xinès, Kuratsukuri Tori, que va entrar al servei de l'emperador. Altres escultors van aportar influències coreanes i tots van realitzar imatges del Buda (Maitreya) amb bronze, fusta i terracota. Al segle xi, durant el període Kamakura, l'escultor Jōcho va aconseguir un gran renom i va tenir nombrosos deixebles; s'esculpien divinitats d'aspecte terrible per tal d'espantar les forces malèfiques. L'escultura, però, va quedar relegada a un segon terme i es prioritzà la pintura. Durant el període Azuchi-Momoyama destaquen algunes escultures de monjos zen i màscares per a actors del teatre Noh.[61]
L'escultura tradicional es divideix en dues grans branques: l'estatuària –representa la forma humana i expressa les concepcions suprasensibles de l'home– i l'escultura ornamental –reprodueix artísticament els altres éssers de la natura, animals o vegetals. La primera duu amb propietat el nom d'escultura i té un ideal propi, mentre que la segona ocupa un paper secundari, ja que serveix d'auxiliar per la primera i per l'arquitectura.
Es poden anomenar els següents tipus d'escultures:
Els materials emprats en escultura determinen el resultat de l'aspecte i textura de l'obra així com les seves característiques físiques. Amb l'ús d'una pedra tova és més difícil obtenir un resultat minuciós a causa de la seva corrosió; en contraposició, amb un material més dur com el granit es requereix més esforç físic. Els detalls de formes delicades i amb calats s'aconsegueixen millor amb l'ús de la fusta, com ho demostren, per exemple, els retaules gòtics. El treball en argila permet diversos acabaments, des del més fi poliment a deixa les mateixes empremtes dels dits de l'artista. En conclusió, és l'escultor i el seu propòsit el que aconsegueix treure del material la forma i la textura desitjades.
L'argila és un dels materials més antics que ha utilitzat l'home; és fàcil de modelar i no necessita utensilis especials, ja que es pot treballar simplement amb les mans. Amb el fang es poden crear motlles útils per a treballar amb altres materials o per fer reproduccions d'un mateix objecte. Si s'empra com a material definitiu s'ha de coure; llavors rep el nom de terracota. En la preparació del fang, els processos d'industrialització han modificat i alleugerit l'antic treball manual de premsat i esmicolament de l'argila; això fa possible que al mercat hi hagi blocs preparats a disposició dels escultors.[64] Els tipus d'argila més comuns són:[65]
La pedra és un material emprat des de l'antiguitat, ja que es troba de manera abundant a la natura, tot i que per treballar-la es necessiten eines especials. De pedra es van esculpir les venus prehistòriques, les estàtues gregues i les posteriors còpies romanes, així com les obres de grans escultors del renaixement com Michelangelo, Donatello o Bernini. És utilitzada des de fa molt de temps en monuments públics a pràcticament tots els països.[66] En l'escultura, el tipus de pedres més utilitzades són:
Una part de l'escultura és la glíptica, el treball de pedres de mida no gaire gran considerades pedres precioses.
L'estuc és una pasta aconseguida a base de calç, pols de marbre, sorra i cola de caseïna. Es va emprar ja a l'Antiga Grècia i a Roma per preparar motlles. L'art islàmic el va utilitzar tallant-lo com adornaments mocàrabs com els que es poden veure a l'Alhambra de Granada. Al Renaixement en va ressorgir el seu ús en els buidatges de guix del natural; per exemple, aplicant-lo sobre diverses parts del cos humà o per fer màscares dels difunts que, posteriorment, els familiars guardaven com a record. Probablement es va utilitzar més durant el barroc com a motiu decoratiu dels sostres de palaus amb tot tipus d'ornamentació. Al segle xx escultors com George Segal o Claes Oldenburg han realitzat obres figuratives en guix.[78][79]
Les planxes de coure, bronze, or i argent es poden utilitzar en la tècnica de l'elaboració directa, que es treballa amb un martell, burins i punxons. En les peces petites o en baixos relleus s'utilitza el repussat. Per a la realització d'una escultura exempta i d'una mida més gran s'utilitza un cos dur, normalment de fusta. Aquest cos es cobreix amb betum per a una millor adhesió de les xapes que es fixen amb claus o amb costures mitjançant fils metàl·lics; cal anar copejant el metall i, per poder prosseguir, cal escalfar les làmines per obtenir elasticitat al metall. Després d'aquesta primera fase, l'obra es va retocant amb els burins i els punxons. Antigament aquestes escultures es realitzaven per al seu ús com a reliquiaris, i es deixava l'interior buit per a la custòdia de relíquies.[80] Els metalls més usats són:
La fusta és un material molt apreciat pels escultors, tant per les seves propietats físiques com pels bons resultats que ofereix. Hi ha molts tipus de fusta i en funció de la seva qualitat la peça es pot tenyir amb anilines a l'aigua o alcohol, policromar-la o, fins i tot, deixar-la amb el seu color natural, protegint-la amb goma laca. Les fustes anomenades nobles –noguera, roure, faig, cedre, caoba i altres– se solen deixar amb el seu color natural, protegint-les amb una cera neutra.[84]
La fusta s'ha de tallar almenys cinc anys abans de realitzar l'obra i a l'hivern, que és quan la saba es troba a les arrels: d'aquesta manera s'aconsegueix que la fusta estigui ben seca i no s'afavoreix la seva descomposició. Els arbres presenten uns troncs amb diàmetres més o menys determinats i això obliga a preparar peces diferents segons les necessitats de l'obra. Habitualment la fusta s'adquireix en taulons que prèviament a l'encolatge han de tallar-se segons la dimensió de la peça a realitzar; per aconseguir un bloc ample d'un mateix tauló han de disposar-se els diferents trossos un damunt de l'altre en el mateix sentit que el tauló original. Sovint, les escultures de fusta s'alleugereixen fent el buit en el seu interior.[85]
L'escultura en fusta policromada ha ocupat un lloc important dins la imatgeria religiosa. Un cop tallada la peça, aquesta es cobria amb una capa de guix o bé amb una tela fina sobre la qual es posava el guix com a preparació i aïllant de la pintura feta amb colors al tremp o a l'oli, o bé afegint un daurat amb fulles de pa d'or.[86]
.jpg)
L'ivori s'obté dels ullals de diversos animals, particularment dels elefants. Hom l'ha treballat en tots els països, principalment a l'Àfrica, Japó, Xina, l'Índia, l'àrea mediterrània i l'Europa continental. L'ús ornamental de l'ivori tallat ja es produïa a l'Antic Egipte i a Mesopotàmia. És fàcil de tallar i si es volen obtenir superfícies planes es tallen els ullals longitudinalment i se submergeixen en una barreja d'oli d'ametlles amb vinagre; en absorbir aquest líquid l'ivori s'estova i pot modelar-se lleugerament.[87]
Va tenir un gran desenvolupament a l'època romànica en zones d'influència [[Art carolingi |carolíngia]]. Els treballs en ivori s'aplicaven en objectes litúrgics, en cobertes de llibres o plaques per als frontals dels altars. Els olifants eren instruments de vent tallats i elaborats amb ullals d'elefant, i tenien unes delicades miniatures que formaven part dels estris de caça dels cavallers durant l'edat mitjana. Hom creu que el crucifix de don Fernando y doña Sancha, datat cap a l'any 1063, va ser el primer realitzat a la Hispània que conté la representació de la imatge de Crist.[88] Són famoses les talles d'ivori realitzades a Malines; Rubens va arribar a dissenyar escultures que van ser tallades en aquest material per Lucas Faydherbe (Malines, 1617-1697), el qual va treballar durant tres anys al taller del pintor.[89]
L'ús del formigó en l'escultura és relativament recent i ha adquirit més importància a mesura que ha augmentat el seu ús en les façanes arquitectòniques dels edificis. Sobre el formigó es poden aconseguir textures diferents amb l'ús de cisells o llimes. És una material econòmic i permet la seva exposició a l'aire lliure. Henry Moore el va emprar en diverses obres.[90] S'utilitza fent un buidatge sòlid dins un motlle de guix xop en aigua, per evitar que en posar la barreja de formigó aquest xucli l'aigua que porta la barreja. És convenient que la massa del formigó sigui el més compacta possible per tal que mantingui la seva densitat homogènia i per evitar bombolles d'aire al final del procés. També es poden utilitzar motlles realitzats amb calaixos de fusta prèviament untats amb greixos o olis.[91]
Per a la realització d'un buidatge, el motlle de guix ha d'aïllar-se amb capes de goma laca. El formigó ha de posar-se en capes i amb trossos de fibra de vidre tot adaptant-lo a la forma final de l'escultura, i cal donar-ne dues o tres capes intercalades.[92]
El formigó també pot ser modelat sobre una carcassa realitzada normalment amb vares d'acer dolç i una xarxa metàl·lica. Aquesta armadura es cobreix amb una barreja espessa de formigó, reforçant-la amb fibra de vidre. Quan aquesta capa està quasi seca es modela sobre seu amb una altra massa més espessa de formigó, fins a l'acabament de l'obra.[93]
Els escultors solen preparar la seva obra construint un petit model de la figura, d'argila o de guix.[66] Aquest model equival a l'esbós del pintor o al plànol de l'arquitecte. El procediment fonamental i el més clàssic és l'esculpit, servint-se d'una escarpa, un burí o un cisell segons les necessitats; fins i tot els procediments de fondre i modelar requereixen retocs de cisell en els detalls. A més a més, s'usen altres accions com el modelat o buidatge, el cisellat, el repujat, l'embotit, el gravat i l'estampat o encunyat. És interessant adonar-se del poc que han canviat amb el pas del temps les tècniques del modelatge i de la talla, en comparació amb els canvis que s'han produït en altres belles arts. Només al segle xx es van començar a introduir nous mètodes de treball.[94] A continuació es llisten les tècniques més utilitzades:
|
El cànon és el conjunt proporcions ideals de la figura humana i les seves regles de composició, molt utilitzades pels antics artistes egipcis i grecs. Representa en escultura i en pintura el que el mòdul representa en arquitectura.
Els egipcis tenien una norma, anomenada «cànon de perfil», que aplicaven en la representació dels cossos humans que apareixien en els relleus. El model consistia en la figura en posició dempeus; els mòduls guardaven relació amb la mà i el braç, el puny tancat, l'amplada de la mà i el colze (longitud del colze fins a l'extrem del polze). El cos, dempeus, mesurava 18 punys, 4 colzes o 24 amplades de mà. Des del front fins al coll, 2 punys; del coll fins als genolls, 10 punys; i dels genolls a la planta dels peus, 6 punys, que era la mida de l'amplada de les espatlles. Al Baix imperi la figura va arribar a mesurar uns 21 punys d'alçada.[1]
Els artistes grecs del segle d'or (segle v aC) tenien un cànon propi que s'ha atribuït a l'escultor Policlet; aquest cànon ha anat experimentant variacions al llarg de la història. Destaquen dos autors: Albrecht Dürer i Leon Battista Alberti. Dürer, en els seus darrers anys de vida, redactà el Tractat de les proporcions del cos –editat pòstumament el 1528–, una recopilació dels estudis teòrics que existien sobre el cànon humà.[105] Alberti estigué molt interessat en la recerca de les regles, tant teòriques com pràctiques, que havien d'orientar el treball dels artistes; en les seves obres recull alguns cànons i, per exemple, a De statua exposa les proporcions del cos humà.[106]
Finalment, fou Leonardo da Vinci qui a finals del segle xv establí un cànon que adoptaren la majoria dels pintors i escultors. La mesura fonamental del cànon florentí, adaptada de l'home que es considerava ben constituït, residia en el cap. Segons ell, el cap ha de tenir una alçada que ha de ser la vuitena part de tot el cos, essent la cara la desena part del mateix i amb una alçada igual a la longitud de la mà. Situant la figura humana dempeus i estenent els braços, Leonardo determinà un quadrat perfecte; les línies baixen a plom, passen pels extrems de les mans i, horitzontalment, s'estenen per sobre del cap i per sota dels peus. Les diagonals d'aquest quadrat es creuen en la darrera vèrtebra lumbar i determinen el centre de tota la figura. Traçant una horitzontal en aquest punt central es divideix l'home en dues parts iguals i cadascuna d'aquestes es divideix en dues parts més; són línies paral·leles que travessen per la meitat del pit i pels genolls. Al seu torn, el cap es divideix en quatre parts iguals, quedant una d'elles a l'altura del nas.[107]
|
Les dimensions de les escultures poden ser molt grans, de mides moderades, de mides petites, molt petites i fins i tot microscòpiques. Bons exemples d'antigues escultures colossals en són, entre altres: l'Esfinx, el desaparegut Colós de Rodes, el Cavall Blanc d'Uffington i el Gran Buda de Leshan; exemples més moderns són La Mare Pàtria us crida!, el Mont Rushmore, l'Estàtua de la Llibertat o el memorial a Cavall Boig, encara en construcció.
La contemplació d'escultures colossals exigeix situar-se a una certa distància per poder-les copsar bé. Els moderns mitjans de transport (mitjans aeris) i de reproducció (cinema i fotografia aèria) permeten noves formes de visualització i, en els casos de l'art efímer, preservar les obres per tal que siguin permanents.
Pel que fa a la mida es poden fer les següents consideracions:
|
Els pobles de la prehistòria van fer les primeres escultures en argila: eren obres que representaven figures humanes o d'animals. S'assecaven al sol i probablement tenien finalitats religioses o màgiques.[3] De vegades eren simples amulets o figures votives, peces que en algunes civilitzacions i cultures s'ha observat que es posaven especialment dins de sepultures o que eren dipositades en temples com a exvots.[64]
Entre els actes per rendir culte als morts cal destacar el de deixar cranis humans, com els trobats a Jericó (7000 aC), que s'usaven com a suport per a la reproducció en guix del difunt –com una mascareta– i després els afegien petxines que representaven els ulls.[111] A l'Antic Egipte, perquè el faraó visqués després de la seva mort, existia la creença en la necessitat d'una imatge que el representés per tal d'afavorir la pervivència de l'ànima.[112] De la mateixa manera, s'utilitzaven símbols que acompanyaven el missatge que es volia transmetre, sempre procurant que aquest expressés un gran sentit de l'ordre; calia mantenir l'harmonia, ja que qualsevol desviació podia tenir conseqüències en l'altra vida. Per aquest motiu, la jerarquia social quedava representada, entre altres recursos, en les diferents mides dels personatges: així, el faraó sempre és la figura més gran tant en les escultures individuals –que arriben a ser monumentals–, com en les anomenades tríades[n. 2] que es poden veure a Micerí.
Les representacions romanes de l'emperador August, més que retrats personals, tenien la funció de presentar-lo davant del poble amb el símbol del poder suprem, com es pot observar en la coneguda escultura August de Prima Porta; en ella, agost mostra el màxim poder militar. De la mateixa manera, a August de via Labicana l'emperador vesteix una toga que li cobreix el cap, cosa que correspon al Pontifex Maximus romà.[113]
Durant l'edat mitjana l'escultura romànica estava molt lligada a l'arquitectura. Satisfeia, a més d'una funció estètica, una funció pedagògica, ja que explicava a un poble analfabet determinats esdeveniments o conceptes. Era freqüent referir-se als relleus dels timpans de les portades com a «bíblies en pedra» on s'il·lustraven fets religiosos. Un exemple el trobem al Pòrtic de Santa Maria de Ripoll.[114] En aquesta funció religiosa la creació d'imatges transcendeix un fet històric que havia succeït des de les representacions de Buda fins a la de Crist; l'escultura servia a la creença de confondre la imatge amb la pròpia del Déu representat.[113]
La seva funció ornamental pot estar lligada a alguna de les altres funcions, encara que de vegades pot ser l'objectiu principal, com passa amb la decoració vegetal o la geomètrica. En els estils anicònics, com l'islàmic o l'hebreu, compleix un paper fonamental. La funció pràctica s'esdevé quan la seva utilitat és per a algun ús especial: així ho veiem als altars portàtils i, des de molt antic, als díptics de relleus en ivori, que es buidaven lleugerament per poder-hi posar una capa de cera on es gravaven missatges i, llavors, es tancaven un full sobre l'altre per enviar-ho al seu destinatari; com que la cera era fàcil esborrar i reescriure, el mateix díptic s'utilitzava per a la resposta.[115]
Una altra funció de l'escultura és el col·leccionisme, que va començar a esdevenir important a partir del renaixement, quan els nobles adquirien obres d'escultura per a l'adornament dels seus palaus o jardins. Més endavant, a partir del segle xviii, l'escultura era una inversió econòmica per a monarques, homes de negoci, burgesos i col·leccionistes, o els aportava prestigi i la pròpia satisfacció de posseir obres d'art.[116]
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Every time you click a link to Wikipedia, Wiktionary or Wikiquote in your browser's search results, it will show the modern Wikiwand interface.
Wikiwand extension is a five stars, simple, with minimum permission required to keep your browsing private, safe and transparent.
