Elements orbitals

Els elements orbitals o elements d'un òrbita són un conjunt de paràmetres que permeten definir de manera unívoca les característiques de l'òrbita d'un astre, la seva disposició a l'espai i la posició de l'astre sobre l'òrbita.^[1]

Elements orbitals.

En el cas de les òrbites el·líptiques dels planetes i cometes periòdics del sistema solar, els elements de l'òrbita en són sis:

• Longitud del node ascendent, (${\displaystyle \Omega \,\!}$), és l'angle que va des del punt vernal fins al node ascendent de l'objecte, amb vèrtex en el Sol, mesurat en el pla de referència (l'eclíptica) i en sentit directe.^[2]
• Inclinació de l'òrbita (${\displaystyle i\,\!}$), mesura la inclinació de l'òrbita d'un objecte al voltant d'un cos celeste. S'expressa com l'angle entre un pla de referència i el pla orbital o eix de direcció de l'objecte en òrbita.^[3]
• Argument del periàpside (${\displaystyle \omega \,\!}$), l'angle que va des del node ascendent fins al periàpside, mesurat en el pla orbital de l'objecte i en el seu sentit de moviment.^[4]
• Semieix major de l'òrbita (${\displaystyle a\,\!}$), és la meitat de l'eix més llarg d'una el·lipse o d'un el·lipsoide de revolució. L'eix més llarg és la corda que passa pel centre i pels dos focus d'una el·lipse.^[5]
• Excentricitat de l'òrbita (${\displaystyle e\,\!}$), la mesura del grau en què la figura es desvia d'una circumferència.^[6]
• Anomalia mitjana en l'època (${\displaystyle M_{o}\,\!}$) és la fracció del període d'una òrbita el·líptica que ha transcorregut des que el cos en òrbita va passar periapsis, expressada com un angle que es pot utilitzar per calcular la posició d'aquest cos en el problema clàssic de dos cossos.^[7] A vegades, en lloc de l'anomalia mitjana en l'època, s'utilitza l'anomalia mitjana en el temps que sigui (${\displaystyle M\,\!}$), o la longitud mitjana, o l'anomalia veritable o, rarament, l'anomalia excèntrica. A vegades fins i tot l'època mateixa s'utilitza com a sisè element, en lloc de l'anomalia mitjana. En lloc del semieix major es pot utilitzar també el període orbital.

Referències

1. Gran Enciclopèdia Catalana. Volum 9. Reimpressió d'octubre de 1992. Barcelona: Gran Enciclopèdia Catalana, 1992, p. 413. ISBN 84-7739-003-7.
2. Figueras, Marc. Diccionari d'astronomia de posició (en anglès isbn=9781447518518), 2015, p. 28-29.
3. Chobotov, Vladimir A. Orbital Mechanics (en anglès). AIAA, 2002, p. 28-30. ISBN 978-1-60086-097-3.
4. Iglesias-Marzoa, Ramón; López-Morales, Mercedes; Jesús Arévalo Morales, María «Thervfit Code: A Detailed Adaptive Simulated Annealing Code for Fitting Binaries and Exoplanets Radial Velocities». Publications of the Astronomical Society of the Pacific, 127, 952, 2015, pàg. 567–582. arXiv: 1505.04767. Bibcode: 2015PASP..127..567I. DOI: 10.1086/682056.
5. Larson, Ron. Cálculo y geometría analítica (en castellà). 5a ed. Madrid: McGraw-Hill, 1995. ISBN 84-481-1770-0.
6. Thomas, George B.; Finney, Ross L. Calculus and Analytic Geometry (en anglès). 5a ed.. Addison-Wesley, 1979, p. 434. ISBN 0-201-07540-7.
7. Montenbruck, Oliver. Practical Ephemeris Calculations (en anglès). Springer-Verlag, 1989, p. 44. ISBN 0-387-50704-3.