Cristianisme cèltic
From Wikipedia, the free encyclopedia
El cristianisme cèltic o cristianisme insular (també anomenat Església celta o Església britànica) es refereix a grans trets a les pràctiques cristianes de l'alta edat mitjana desenvolupades en les illes Britàniques durant l'última fase de la dominació romana al voltant de les àrees costaneres del Mar d'Irlanda. La progressiva retirada de les legions romanes i les subsegüents invasions anglosaxons van reduir el contacte entre els cristians celtes i britans de les illes i els del continent. L'aïllament va afavorir l'aparició de pràctiques religioses diferenciades, sobretot a Irlanda, des d'on es van passar posteriorment a Gran Bretanya, gràcies a la feina de missioners com Columba d'Iona i de Aidan, entre altres.
Algunes vegades, el terme «cristianisme cèltic» s'utilitza també per descriure les pràctiques cristianes vigents en aquestes zones en dates posteriors; tanmateix, perquè la història de les esglésies irlandeses, gal·leses, escoceses, britanes, de Cornualla i de l'illa de Man divergeixen significativament després del segle viii, els historiadors en general eviten l'ús del terme en aquest context.[1] A més a més, els historiadors no empren el terme «Església celta», perquè això implica un sentit de ser una entitat unificada i identificable separada del gran Cristianisme occidental.[2][3]