Citopatologia
Diagnòstic basat en l'estudi de les diverses formes cel·lulars trobades en un líquid orgànic, en una lesió, etc. / From Wikipedia, the free encyclopedia
La citopatologia (del grec κύτος, kytos, "contenidor, cavitat"; πάθος, patos, "destí, dany", i -λογία, -logos, "coneixement") és una branca de la patologia i de l'anatomia patològica en particular, que estudia i diagnostica malalties a nivell cel·lular emprant tècniques específiques.[1]
El primer en veure les aplicacions clíniques de la citologia fou el fisiòleg i anatomista Johannes Peter Müller, qui l'any 1838 descrigué cèl·lules canceroses exfoliades a la seva obra Über den feinern Bau und die Formen der krankhaften Geschwülste.[2] El metge irlandès Walter Hayle Walshe (1812–1892) identificà morfològicament cèl·lules de càncer de pulmó en frotis d'esput el 1846.[3] La disciplina va ser perfeccionada per Rudolf Virchow i Joseph von Gerlach (1820–1896)[4] a finals de la dècada de 1850, amb l'ús de tincions millorades per l'estudi de les extensions citològiques.[5]
El 1996, després de realitzar diversos assaigs amb resultats satisfactoris, la FDA aprovà la comercialització del primer aparell d'anàlisi citopatològic automatitzat.[6]
Avui dia la seva ensenyança, fonamentada en les tradicionals preparacions microscòpiques, es combina amb tècniques de microscòpia virtual.[7] El perfeccionament dels sistemes de telepatologia permet la pràctica d'avaluacions presumptives a distància.[8] Aquesta tecnologia té les seves limitacions. No sempre és possible aplicar tècniques d'anàlisi d'imatge que reprodueixin acuradament el contingut de les preparacions citològiques i el processament digital del material in toto en tres dimensions origina artefactes i cúmuls cel·lulars que limiten la interpretació diagnòstica emprant alguns d'aquests sistemes.[9] Els nous mètodes de visualització histològica virtual de les mostres citopatològiques fan recomanables alguns canvis en el seu processament i muntatge, així com un escaneig multiaxial d'aquestes, per tal de mantenir una bona qualitat diagnòstica.[10]
Les mostres citològiques, en comparació a les tissulars utilitzades en histopatologia, poden obtenir-se de manera segura i poc invasiva amb més rapidesa i menys cost.[11]
Les mostres poden ser de:
- Citologia exfoliativa: la més comuna és la prova de Papanicolau (PAP),[12] utilitzada com una eina de cribratge, per detectar lesions precanceroses cervicals i prevenir el càncer cervical uterí.[13] S'han desenvolupat sistemes automatitzats per aconseguir la interpretació ràpida de dita prova amb un cost baix reduint alhora l'índex de falsos negatius.[14] Però també n'hi ha d'altres: d'orina (principalment emprada en la diagnosi de neoplàsies vesicals, sovint amb el suport de mètodes citoquímics especials),[15] de cèl·lules de la cavitat bucal,[16] de líquid pleural, ascític o pericardíac, etc. Cal destacar la citologia de mostres del tracte respiratori provinents d'esputs[17] i de rentats o raspallats broncoalveolars, un dels primers procediments emprats en Medicina per diagnosticar microscòpicament infeccions o tumoracions pulmonars.[18] Una alternativa a la PAP, més simple i econòmica i d'especial interès en mostres exfoliatives orals, és la tinció combinada de Leishman-Giemsa.[19] La citopatologia espectral és un mètode basat en els darrers avenços en micro-espectroscòpia infraroja que avalua ràpidament els canvis bioquímics i analitza les variacions anòmales en grans quantitats de cèl·lules exfoliades provinents de diversos teixits, com ara la mucosa oral, del tracte respiratori o del digestiu.[20][21]
- Aspiració amb agulla fina (PAAF) o biòpsia-aspiració (agulla gruixuda). Les mostres obtingudes per biòpsia-aspiració són més grans que les de la PAAF i poden ser extretes de zones a las que no pot arribar-se amb altres procediments.[22] En termes de dolor, tolerabilitat i complicacions, les dues tècniques són semblants; encara que presenten pros i contres diferents si s'avaluen altres paràmetres. Els seus criteris d'ús s'estableixen en funció de les dades clínico-radiològiques, de l'òrgan i de la localització i característiques del tipus de lesió a diagnosticar.[23][24]
- Sediments: la centrifugació de cèl·lules provinents del sediment de mostres líquides i semilíquides, de biòpsies en fresc rentades amb sèrum fisiològic estèril o fixades amb formol o de residus de material obtingut en autòpsies, permet fer extensions o blocs cel·lulars que poden donar orientacions diagnòstiques de forma ràpida i simple.[25][26] És un tipus d'anàlisi que també es fa servir en investigacions de balística forense.[27] En el decurs dels darrers anys s'han desenvolupat diferents protocols que milloren la qualitat dels blocs cel·lulars,[28][29] aconseguint augmentar en ells la concentració de cèl·lules i disminuir les impureses estromals. Això fa possible utilitzar els blocs per fer proves immunohistoquímiques i biomoleculars amb resultats molt més fiables.[30]
- Empremtes: s'avalua microscòpicament el material present al portaobjectes, obtingut del teixit a estudiar -en viu o postmortem- per contacte o raspat, tenyint-lo abans d'una forma senzilla (amb blau de metilé, per exemple). És un mètode utilitzat sovint, a més de la biòpsia per congelació, per diagnosticar la naturalesa d'un tumor durant l'acte operatori.[31] No permet, però, determinar la profunditat de la infiltració tumoral ni observar adequadament neoplàsies amb un dens estroma fibrós.[32] També és una eina ràpida, simple i econòmica per identificar la infecció per Helicobacter pylori a llocs amb pocs recursos.[33]
A banda de les tincions convencionals es poden emprar en el material citopatològic tècniques d'immunohistoquímica.[34] També, en tots els tipus de preparacions, incloent les convencionals o les líquides i les tenyides amb Papanicolau, Giemsa o marcadors immunocitoquímics (en aquest cas cal prèviament utilitzar 3-amino-9-etilcarbazole com a cromògen, ja que la diaminobencidina provoca autofluorescència nuclear que distorsiona els resultats), és possible aplicar procediments d'hibridació in situ per fluorescència.[35] La tinció de Feulgen és l'estàndard d'or en la citometria monocel·lular quantitativa d'ADN.[36]
La citologia en base líquida o monocapa és un mètode que permet augmentar la productivitat dels laboratoris encarregats d'efectuar grans projectes de cribratge citopatològic.[37] Té un cost, però, superior al PAP i la interpretació de resultats requereix un entrenament especial per tal d'evitar diagnòstics erronis.[38] Per una altra banda, comparada amb la citologia convencional, té una major resolució a l'hora d'avaluar mostres orals[39] i identificar Aspergillus en esputs o raspallats bronquials.[40]
Una de les fites de la citopatologia d'avui dia és crear protocols unificats a l'hora de seleccionar els tipus de mostres i la forma de fixació més adequada. Així mateix, determinar el nombre de cèl·lules necessari o ajustar específicament el processament preanalític d'aquestes per una aplicació correcte de les tecnologies de seqüenciació d'ADN de darrera generació, són objectius prioritaris.[41]