L'ex catedral de Digne, dedicada a Notre-Dame-du-Bourg.La ciutat d'Entrevaux, amb l'ex catedral en primer plaL'ex catedral de SisteronL'ex catedral de Riez
A la novel·la "Els miserables" un dels personatges de la primera part és el bisbe de Digne.
La seu episcopal és la ciutat de Digne-les-Bains, on es troba la catedral de Sant Jeroni. A la ciutat també es troba l'ex catedral de Notre-Dame-du-Bourg.
El territori s'estén sobre 6.986 km², i està dividit en 198 parròquies.
Segons la tradició, l'evangelització de la regió Digne es deu a sant Vicenç, un company de Sant Marcel·lí d'Embrun. Al seu costat es troba la figura de Sant Donnino, considerat el primer bisbe de la diòcesi, que va ser erigida al segleiv. Originalment i fins al 1801 va ser sufragània de l'arxidiòcesi d'Embrun. La petita diòcesi s'estenia sobre dues valls dels Alps, la vall del Bléone i la vall de Bés. El primer bisbe que es pot atribuir amb certesa a Digne és Pentadi, que el 506 va participar en el concili d'Agde.
A principis de l'edat mitjana i fins al seglex, la regió va ser arrasada pels sarraïns, la qual cosa va dificultar la vida cristiana. En aquest període hi ha molt pocs noms coneguts dels bisbes de Digne. Després de la afirmació del regne de Borgonya, els bisbes es van convertir en Digne prínceps feudals amb el govern de la ciutat episcopal, fins a l'annexió de Provença al regne de França en el seglexv.
El seminari diocesà no va ser obert fins al 1779 pel bisbe Pierre-Paul du Caylar. La diòcesi era de grandària modesta com una mica totes les diòcesis de la regió: en 1790 incloïa 33 parròquies, ateses per més de 100 sacerdots seculars i una vintena de sacerdots regulars.
En 1790 el bisbe François du Mouchet de Villedieu va ser declarat deposat per l'autoritat civil en negar-se a jurar la Constitució civil del clergat i reemplaçat el 20 de març de 1791 pel bisbe constitucionalista Jean-Baptiste de Villeneuve, mai no reconegut per la Santa Seu.
Després del concordat amb la butllaQui Christi Domini del Papa Pius VII del 29 de novembre de 1801 se suprimiren algunes diòcesis, els territoris van ser incorporats, en part, a la diòcesi de Digne, que es va convertir en sufragània de l'arxidiòcesi d'Ais. Per fer coincidir els límits de la diòcesi amb els del departament, el primitiu territori diocesà es va ampliar amb:
50 parròquies (de 61) de la diòcesi suprimida de Sisteron;
38 parròquies (de 60) de la diòcesi suprimida de Riez;
35 parròquies (de 219) de la diòcesi de Gap, inicialment suprimida i restaurada en 1822;[1]
31 parròquies (de 98) de la rdiòcesi suprimida d'Embrun;
32 parròquies (de 42) de la diòcesi suprimida de Senez;
15 parròquies (de 56) de la diòcesi suprimida de Glandèves;
9 parròquies (de 33) de la diòcesi suprimida d'Apt;
5 parròquies (de 90) procedents de la diòcesi suprimida d'Ais.
A partir del 15 de febrer de 1916, els bisbes de Digne tenen el privilegi d'afegir al seu títol els bisbes de Riez i Sisteron.
Nel 1801 l'intero territorio della diocesi di Gap venne annesso a quello di Digne, per poi esserne distaccato con la restaurazione della diocesi nel 1822.
Donnino, Vincenzo, Nettario i Memoriale van ser inserits a la Gallia christiana al catàleg com els primers quatre bisbes de Digne. Segons Duchesne no hi ha proves que Donnino i Vicenzo haguessin estat bisbes; segons el mateix autor, Nettario for en realitat bisbe d'Avinyó, com Memoriale és citat en una carta del papa Hilari però sense especificar la seu d'on era bisbe.
Porziano, citat a Gallia Christiana, participà en els sínodes provincials del 524 al 533, però en cap de les actes sinodals és menciona la seu on pertanyia.
La presencia simultània de dos bisbes podria ser per uma divisió momentània de la diòcesi o, per en competició entre ells; ambdós van ser deposats pel concili de Chalon-sur-Saône del 650.
Contravenint les disposicions del Papa Pius VII, contingudes a la Qui Christi Domini, monsenyor de Villedieu no presentà la dimissió i morí a París nel 1823.
França
Provença – Alps – Costa Blava
