From Wikipedia, the free encyclopedia
Una biopel·lícula o biofilm és una comunitat estructurada de microorganismes envoltats d'una matriu polimèrica autodesenvolupada i adherida a una superfície vivent o inerta. Així doncs, alguns dels principals trets que caracteritzen als biofilms són: adjunció de superfície, heterogeneïtat estructural, diversitat genètica, interaccions comunitàries complexes i una matriu extracel·lular de substàncies polimèriques. Els mecanismes moleculars que regulen la formació de biofilms varien molt entre una espècie i una altra i inclús entre diferents soques d'una mateixa espècie.[1]
Els organismes unicel·lulars senzills exhibeixen per regla general dos models clars de creixement. El primer és el de forma lliure flotant, o planctònica, forma en la qual les cèl·lules floten o neden independentment en algun medi líquid. El segon és un estat cooperatiu en el qual les cèl·lules s'empaqueten fermament unides a l'una a l'altra, creant normalment una superfície sòlida. Aquesta modificació del comportament cel·lular és provocat per molts factors, incloent-hi la percepció de quòrum, així com altres mecanismes que varien entre espècies.[2] Quan una cèl·lula canvia de model de creixement, sofreix un canvi fenotípic en el qual moltes sèries de gens modifiquen la seva regulació.[3]
La formació d'una biopel·lícula comença amb l'adjunció de microorganismes lliures flotants a una superfície. Aquests primers colonitzadors s'adhereixen a la superfície inicialment a través de forces de van der Waals dèbils i reversibles. Si els colonitzadors no se separen immediatament de la superfície, es poden ancorar permanentment utilitzant estructures d'adhesió cel·lular com els pili.[4]
Els primers colonitzadors faciliten l'arribada d'altres cèl·lules proporcionant diversos llocs d'adherència i començant a construir la matriu que mantindrà unida la biopel·lícula. Algunes espècies no es poden unir a una superfície per elles mateixes, però són capaces d'ancorar-se a la matriu o directament a anteriors colonitzadors. Una vegada que la colonització ha començat, la biopel·lícula augmenta a través d'una combinació de divisions i reclutaments cel·lulars. És durant aquesta colonització que les cèl·lules inicien comportaments grupals coordinats mitjançant la detecció de quòrum.[5] El procés de formació de biopel·lícules es coneix com a desenvolupament i és l'escenari en el qual s'estableix de forma definitiva la biopel·lícula i només pot modificar-se en forma i mida. Aquest procés fa possible la resistència bacteriana als antibiòtics.[6]
Els pili, o flagels, no només tenen la funció d'adhesina en bacteris formadors de biofilms, de fet Bacillus cereus no utilitza el pili o flagel com adhesina per poder adherir-se a substrats i superfícies, sinó que també poden seguir les següents característiques:
Els biofilms es formen normalment sobre substrats sòlids submergits o que estan exposats a una mica de solució aquosa, encara que poden surar com estores flotants en superfícies líquides i també créixer a la superfície de les fulles, especialment en climes amb altes humitat relativa. Si tenen recursos suficients per a desenvolupar-se, una biopel·lícula acabarà sent observable a simple vista ràpidament. Els biofilms poden contenir molts tipus diferents de microorganismes, p. ex. bacteris, archaea, protozous, fongs i algues; cada grup realitzant funcions metabòliques especialitzades. Tanmateix, sota certes condicions, existeixen pel·lícules mono espècie.
Investigadors de la Universitat de Nova Gal·les del Sud i del Centre Helmholtz per a la Investigació de les Infeccions han trobat les estratègies utilitzades pels bacteris formadors de biopel·lícules. Descobriren que apliquen "armes químiques" per tal de defensar-se de desinfectants i antibiòtics, fagòcits i el sistema immunitari.
El coordinador del grup de recerca, Carsten Matz, inicià un estudi per trobar per què els fagòcits no poden anihilar els bacteris dels biofilms. Analitzà els bacteris marins, que es defensen de les amebes, el comportament de les quals es similar al comportament dels fagòcits. Les amebes actuen al mar just com les cèl·lules immunes en el cos humà: busquen bacteris i s'alimenten d'ells. Quan els bacteris estan sols i separats en l'aigua, es converteixen en una trampa fàcil per als atacants. Tanmateix, quan s'enganxen a una superfície i s'uneixen a altres bacteris, les amebes no els poden atacar.[8]
El treball suggereix que les biopel·lícules podrien servir com a font d'agents bioactius nous contra diversos patògens. Quan els bacteris s'organitzen en biopel·lícules, produeixen substàncies defensives eficaces, com ara el pigment violaceïna, que els bacteris individuals són incapaços de produir aïlladament.
La biopel·lícula es manté unida i és protegida per una matriu de composts polimèrics excretats anomenats EPS (extracellular polymeric substance). EPS és una abreviatura anglesa per a qualsevol substància polimèrica extracel·lular o exopolisacàrid. Aquesta matriu protegeix les cèl·lules situades al seu interior i facilita la comunicació entre elles a través de senyals bioquímics. S'ha trobat que algunes biopel·lícules contenen canals d'aigua que ajuden a distribuir els nutrients i les molècules de senyalització. Sota certes condicions, aquesta matriu forma un tapís microbià sedimentari que s'endureix molt, arribant a fossilitzar-se. Aquest és el cas d'alguns estromatòlits originats per cianobacteris.[9]
Els bacteris que viuen en una biopel·lícula acostumen a tenir propietats significativament diferents a les dels bacteris lliures flotants de la mateixa espècie, ja que l'ambient dens i protegit de la pel·lícula els permet cooperar i interaccionar de diverses maneres. Un benefici d'aquest ambient és l'augment de la seva resistència a detergents i antibiòtics. La matriu extracel·lular densa i la capa exterior de cèl·lules protegeixen l'interior de la comunitat dels efectes de dites substàncies. En alguns casos la resistència als antibiòtics pot augmentar fins a 1.000 vegades respecte a les dosis habitualment efectives.[10][11]
Els biofilms són ubics. Gairebé totes les espècies de microorganismes, no només bacteris i arquees, tenen mecanismes pels quals es poden adherir a superfícies i entre les cèl·lules.
Els biofilms estan implicats en una àmplia varietat d'infeccions microbianes humanes i animals. Es creu que participen un 80% de totes les infeccions.[15] Processos contagiosos en què s'han implicat biopel·lícules inclouen problemes comuns com infeccions del tracte urinari, infeccions de catèters, infeccions d'orella mitjana, formació de placa dental, gingivitis, infeccions de lents de contacte,[16] i processos menys comuns, però més letals com endocarditis, infeccions en la fibrosi quística i infeccions de sondes permanents, pròtesis articulars i vàlvules cardíaques artificials.[17][18]
S'ha mostrat últimament que les biopel·lícules són presents en el teixit tret d'un 80% de pacients que requereixen cirurgia per sinusitis crònica. Els pacients amb biopel·lícules s'ensenyaven a haver estat despullat de cilis i cèl·lules caliciformes, a diferència dels controls sense biopel·lícules que tenia cilis normals i la cèl·lula caliciforma morphology.[19] els biofilms també eren trobats en mostres des de dos de 10 controls sans esmentats. L'espècie de bacteris de cultures interoperatives no corresponia a l'espècie de bacteris a la biopel·lícula en el teixit del pacient respectiu. En altres paraules, les cultures eren negatives encara que els bacteris eren present.[20]
Les tècniques de tinció noves s'estan desenvolupant per diferenciar cèl·lules bacterial que creixen en animals de vida, p. ex. des de teixits amb inflamacions d'al·lèrgia .[14]
L'eficàcia dels tractaments mèdics en les societats industrialitzades es deteriora marcadament a causa d'infeccions oportunistes cròniques que s'han tornat cada vegada més aparents en els pacients immunocompromesos i la població d'edat avançada. Les infeccions cròniques romanen un desafiament essencial per a la professió mèdica i tenen un considerable impacte econòmic perquè la teràpia amb antibiòtics tradicionals és normalment insuficient per a erradicar aquestes infeccions. Una motiu determinant de tot això sembla la capacitat dels bacteris per créixer dins de biopel·lícules que els protegeixen de factors ambientals adversos. Pseudomonas aeruginosa no és només un patogen oportunista important i un agent causal d'infeccions nosocomials sinó que també es considera un organisme modèl per a l'estudi de diversos mecanismes que contribueixen a la supervivència bacteriana. En aquest context, l'elucidació dels mecanismes moleculars responsables dels canvis ocorreguts en aquest germen des del creixement com a cèl·lula lliure planctònica fins a desenvolupar un fenotip formador de biopel·lícula i el paper de la comunicació cel·lular bacteriana en la cronificació de les infeccions que provoca, hauria de proporcionar idees noves sobre la patogenicitat de P. aeruginosa que contribueixin al desenvolupament de nous fàrmacs antibacterians i d'estratègies terapèutiques alternatives per tal de millorar l'evolució clínica dels pacients crònicament infectats.[21]
La placa dental és el material compacte adherit a la superfície de dents, genives i implants odontològics que s'origina a partir d'una biopel·lícula constituïda per bacteris aerobis i anaerobis (entre ells Streptococcus mutans i Streptococcus sanguinis), els seus subproductes i polímers salivals.[22] Aquesta acumulació de microorganismes sotmet les dents i els teixits gingivals a concentracions altes de metabòlits bacterians que ocasionen malaltia periodontal.[23] En la formació d'aquests biofilms causants de peridionitis, poden haver colonitzadors secundaris, com ara Bacillus cereus, els quals s'aprofitin del biofilm ja preformat per tal de colonitzar la placa dental.
Se sap que els bacteris del gènere Legionella creixen sota certes condicions formant biopel·lícules, les quals es protegeixen contra molts desinfectants. Els treballadors de torres de refrigeració, les persones que treballen en espais amb aire condicionat i la gent que pren una dutxa està exposada a l'aspiració d'aerosols que contenen legionel·les en cas que els sistemes no es construeixin bé, el seu disseny sigui defectuós o no tinguin un manteniment adequat.[24][25]
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Every time you click a link to Wikipedia, Wiktionary or Wikiquote in your browser's search results, it will show the modern Wikiwand interface.
Wikiwand extension is a five stars, simple, with minimum permission required to keep your browsing private, safe and transparent.