Adrià Gual i Queralt
dramaturg, escenògraf i empresari teatral català / From Wikipedia, the free encyclopedia
Adrià Gual i Queralt (Barcelona, 8 de desembre de 1872 - 21 de desembre de 1943)[1] fou un dramaturg, escenògraf i empresari teatral català, impulsor i director de l'Escola Catalana d'Art Dramàtic (ECAD), pintor i pioner del cinema. Fundà el Teatre Íntim. Va ser un artista polifacètic que, a banda de cultivar la dramatúrgia, va escriure poesia i es va dedicar a la plàstica. Va treballar en la litografia, el cartellisme i el grafisme. Com a plàstic, se centrà en un estil modernista típicament simbolista. Gual també va ser un cineasta pioner que va treballar a la Sala Mercè de Lluís Graner, inventor de les "projeccions parlades", i va dirigir la productora Barcinógrafo (1914).[2]
Fotografiat per Pau Audouard i Deglaire (1908) | |
Biografia | |
---|---|
Naixement | 8 desembre 1872 Barcelona |
Mort | 21 desembre 1943 (71 anys) Barcelona |
Sepultura | cementiri de Montjuïc |
1r Director general de l'Institut del Teatre | |
1913 – 1934 ← cap valor – Joan Alavedra i Segurañas → | |
Dades personals | |
Es coneix per | impulsor i director de l'Escola Catalana d'Art Dramàtic, director de Barcinógrafo |
Activitat | |
Lloc de treball | Barcelona (1890–1943) |
Ocupació | dramaturg, escenògraf, empresari teatral i artista plàstic català |
Gènere | Obra de teatre |
Moviment | Modernisme, Simbolisme |
Tingué un paper rellevant com a teòric, director escènic i programador de teatre líric català. La seva obra Blancaflor (1899), "cançó popular catalana harmonitzada per a l'escena", iniciava la proposta simbolista del gènere líric nacional, que va trobar continuació amb les "visions musicals" promogudes per Lluís Graner, consolidades als Espectacles-Audicions Graner del teatre Principal de Barcelona.[3]
Document important foren les seves memòries, editades pòstumament: Mitja vida de teatre (1960). Fou un dels més destacats artistes gràfics del Modernisme, destacant especialment els seus cartells. Finalment dedicà el seu esforç a l'escenografia teatral. És ben representat a la Biblioteca de Catalunya, on fins i tot es conserven els dotze plafons a l'oli que va pintar per a l'Associació Wagneriana, cap al 1902.[4]