Blancaflor és un drama líric en un acte, amb música d'Enric Granados sobre un text d'Adrià Gual, estrenat el 30 de gener de 1899 al Teatre Líric de Barcelona.
Portada de la primera edició de la partitura | |
| Títol original | Blancaflor[Nota 1] |
|---|---|
| Forma musical | obra de composició musical  |
| Compositor | Enric Granados i Campiña |
| Llibretista | Adrià Gual i Queralt |
| Llengua del terme, de l'obra o del nom | català |
| Creació | 1897-1899 |
| Gènere | Drama líric |
| Parts | 1 acte |
| Personatges |
|
| Estrena | |
| Estrena | 30 de gener de 1899 |
| Escenari | Teatre Líric de Barcelona, |
El març de 1897 l'Adrià Gual va acabar d'escriure el text de Blancaflor, un cant harmonitzat per a l'escena, fent servir les paraules de l'escriptor, basat en una cançó popular catalana,[1] la lletra de la qual diu així:[Nota 2][2]
|
|
Aquesta obra l'havia d'haver musicat el compositor Isaac Albéniz, a canvi d'un llibret que Gual li havia d'enviar, però donat que el compositor de Camprodon es trobava lluny de Barcelona (era a París) i enfeinat amb la seva òpera Merlin, Adrià Gual va optar, amb molt poc temps de marge, pel seu amic Enric Granados.[3] Fins i tot la premsa va anunciar, a començaments de l'any, l'arribada d'Isaac Albéniz per dirigir l'estrena de la seva composició per a Blancaflor.[4]
L'obra conté parts instrumentals al començament i al final, basades en la cançó popular Blancaflor. El cor de la primera escena canta també la cançó popular. La resta de cançons de l'obra, per a solistes, són cantades darrere l'escenari. Així, els actors que fan de Blancaflor i del seu marit no canten a escena en cap moment.
L'estrena, organitzada pel Teatre Íntim fundat per l'Adrià Gual, va ser un fracàs. La sessió, doble, va començar amb l'obra de teatre Interior, de Maurice Maeterlinck (Intérieur, 1894), i aquesta representació no va ser ben rebuda pel públic assistent. La segona obra, Blancaflor, no va tenir una millor acollida, i va semblar massa ingènua[5] i una greu errada de l'Adrià Gual.[6] A les seves memòries, Gual fa referència a l'estrena tot referint-se a pauses extremadament llargues causades per imprevistos en els canvis de decorats i per la inexplicable absència de tres músics de l'orquestra.[7]
L'argument de l'obra no es diferència gaire de la cançó popular, amb la inclusió d'un pròleg i d'un final, però sense aportar cap valor afegit. Paisatge realista: un camí vora el mar i, al mig de l'escena, un arbre esprimatxat amb les branques nues. A l'escenari, uns pagesos van fent camí, tot cantant la cançó de la Blancaflor.
L'escena canvia, a la vista de tothom, a una atmosfera mítica, una escenografia simplificada i poètica. Blancaflor explica les seves penes, de set anys d'espera, mentre broda per la filla de la reina. L'acompanyen dues dames, que també expliquen les seves penes d'amor. Una, jove i enamoradissa, dubte que acabi trobant el seu amor, i enveja els enyoraments d'amor de les altres dames. L'altre ha perdut al seu espòs, i així com la primera espera sense enyorar, l'altra enyora sense esperar. Arriba el mariner, i comença el diàleg de la cançó popular, amb alguns afegits. Els esposos acaben abraçant-se apassionadament i marxant cap a la seva cambra, "guarnida de blau i ben plena de flors"
L'escena canvia, torna l'atmosfera realista inicial, a vista dels espectadors. Tornen a passar els pagesos del començament, i tornen a cantar la cançó popular. Quan acaba la cançó s'abaixa el teló, i acaba l'obra.[8][9]
Wikiwand in your browser!
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Every time you click a link to Wikipedia, Wiktionary or Wikiquote in your browser's search results, it will show the modern Wikiwand interface.
Wikiwand extension is a five stars, simple, with minimum permission required to keep your browsing private, safe and transparent.
