![cover image](https://wikiwandv2-19431.kxcdn.com/_next/image?url=https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/thumb/e/ef/Adri%25C3%25A1n_Gual%252C_de_Audouard.jpg/640px-Adri%25C3%25A1n_Gual%252C_de_Audouard.jpg&w=640&q=50)
Adrià Gual i Queralt
dramaturg, escenògraf i empresari teatral català / From Wikipedia, the free encyclopedia
Adrià Gual i Queralt (Barcelona, 8 de desembre de 1872 - 21 de desembre de 1943)[1] fou un dramaturg, escenògraf i empresari teatral català, impulsor i director de l'Escola Catalana d'Art Dramàtic (ECAD), pintor i pioner del cinema. Fundà el Teatre Íntim. Va ser un artista polifacètic que, a banda de cultivar la dramatúrgia, va escriure poesia i es va dedicar a la plàstica. Va treballar en la litografia, el cartellisme i el grafisme. Com a plàstic, se centrà en un estil modernista típicament simbolista. Gual també va ser un cineasta pioner que va treballar a la Sala Mercè de Lluís Graner, inventor de les "projeccions parlades", i va dirigir la productora Barcinógrafo (1914).[2]
![]() Fotografiat per Pau Audouard i Deglaire (1908) ![]() | |
Biografia | |
---|---|
Naixement | 8 desembre 1872 ![]() Barcelona ![]() |
Mort | 21 desembre 1943 ![]() Barcelona ![]() |
Sepultura | cementiri de Montjuïc ![]() |
1r Director general de l'Institut del Teatre | |
1913 – 1934 ← cap valor – Joan Alavedra i Segurañas → ![]() | |
Dades personals | |
Es coneix per | impulsor i director de l'Escola Catalana d'Art Dramàtic, director de Barcinógrafo |
Activitat | |
Lloc de treball | Barcelona (1890–1943) ![]() |
Ocupació | dramaturg, escenògraf, empresari teatral i artista plàstic català |
Gènere | Obra de teatre ![]() |
Moviment | Modernisme, Simbolisme |
![]() ![]() ![]() |
Tingué un paper rellevant com a teòric, director escènic i programador de teatre líric català. La seva obra Blancaflor (1899), "cançó popular catalana harmonitzada per a l'escena", iniciava la proposta simbolista del gènere líric nacional, que va trobar continuació amb les "visions musicals" promogudes per Lluís Graner, consolidades als Espectacles-Audicions Graner del teatre Principal de Barcelona.[3]
Document important foren les seves memòries, editades pòstumament: Mitja vida de teatre (1960). Fou un dels més destacats artistes gràfics del Modernisme, destacant especialment els seus cartells. Finalment dedicà el seu esforç a l'escenografia teatral. És ben representat a la Biblioteca de Catalunya, on fins i tot es conserven els dotze plafons a l'oli que va pintar per a l'Associació Wagneriana, cap al 1902.[4]