Signe lingüistic
From Wikipedia, the free encyclopedia
Un signe lingüistic designa una unitat d'expression del lengatge. Es l'objècte d'estudi de diferentas brancas de la linguistica:
- la semiotica qu’estudís los signes en general, que sián verbals o non verbals[1];
- la semantica qu’estudís los concèptes del vejaire lingüistic, los significats e significants ;
- la fonetica e la fonologia qu’estudian los sons e lors foncions dins las lengas naturalas e ne caracterizan los fonèms[2].
Per Ferdinand de Saussure, professor de linguistica a Genèva e especialista dels sanscrit, que parla lo primièr de « signe lingüistic » e qu’introdusís lo destriament entre significant e significat dins son Cors de lingüistica generala (1906-1910), redigit e editat pels escolans en 1916.
E es en sanscrit que son escrich los estudis mai ancians coneguts al subjècte amb per exemple lo tractat de gramatica de Paṇini datant del milenari I AbC. Aqueste destriament del quite signe es benlèu obligat per la confrontacion del lengatge parlat en evolucion de contunh amb los escrichs ancians, fasent possible l'estudi d’aqueste de biais separat de çò que designa.
Ne venon de questiomaments passant l’encastre de las civilizacions sus las qualitats d’aqueste signe, per exemple sus sa natura arbitrària o naturala que Platon nos pòrta un debat dons lo Cratil.