-
Oriental: | central /ˈrɛs/ⓘ |
| balear /ˈrəs/, /ˈrɛs/ |
Occidental: | /ˈres/ |
Informal: | central /ˈrɛ/, nord-occidental /ˈre/ |
- Rimes: -ɛs
- Pronúncia(i): (resar, plural) /ˈres/
- Rimes: -es
- Etimologia: Del llatí rēs («cosa») en nominatiu, segle XII. Es va unificar aviat el cas recte amb valor de subjecte i el cas oblic re (de l’acusatiu rem) amb valor de complement. Del sentit una cosa passà a alguna cosa o ninguna cosa traspassant el valor de substantiu a cosa provinent de causa. Cognat del fracès rien.
Pronom
res
- (negatiu) Cap cosa, buit o absència.
A l’armari no hi ha res.
- (condicional, interrogatiu) alguna cosa, quelcom
Que voldreu res?
En saps res de l’avi?
Si saps res de nou, truca’m.
Notes
- Quan res va darrere el verb, sempre va acompanyat de l’adverbi no.
- Quan res va davant el verb, aquest tradicionalment porta l’adverbi no; en el llenguatge parlat sovint se suprimeix el no.
- En frases negatives el·líptiques, pot anar amb no o sense (menys comú). «¿Què vols? —No res». «¿Què vols? —Res». I quan és el subjecte d’una oració de verb sobreentès, va sense el no.
Nom
res m. (només en singular)
- (pilota valenciana) zero
Nom
res m. (plural resos)
- (ortografia del 2016) Forma alternativa de rés.
Nom
res m. pl.
- Forma plural de re.
Verb
res (infinitiu resar)
- (ortografia del 2016) Forma alternativa de rés.
Miscel·lània
- Anagrames: ers (alfagrama), ser (revers)