Xoc de civilitzacions

El Xoc de civilitzacions (en anglès Clash of Civilizations, COC) és una hipòtesi que assegura que les identitats culturals i polítiques seran la principal font de conflicte en el món posterior a la Guerra Freda. Va ser proposada pel politòleg estatunidenc Samuel P. Huntington en una conferència el 1992^[1] a l'American Enterprise Institute, que més tard seria desenvolupada en un article, publicat a la revista Foreign Affairs el 1993, titulat "The Clash of Civilizations?" (El xoc de civilitzacions?),^[2] en resposta al llibre del seu antic estudiant, Francis Fukuyama, que el 1992 publicava La fi de la Història i l'últim home. Huntington, finalment, ampliaria la seva tesi en un llibre, publicat el 1996, titulat The Clash of Civilizations and the Remaking of World Order (El xoc de civilitzacions i la reformulació de l'ordre mundial).

Aquest article o secció necessita millorar una traducció deficient.

Samuel P. Huntington al Fòrum Mundial d'Economia de 2004

Aquesta frase va ser utilitzada, amb anterioritat, per Albert Camus, el 1946,^[3] i per Bernard Lewis, en un article de setembre de 1990 publicat a The Atlantic Monthly, titulat "The Roots of Muslim Rage" (Les arrels de la ràbia musulmana).^[4] Fins i tot, el 1926, la frase apareix en un llibre sobre l'Orient Mitjà de Basil Mathews: Young Islam on Trek: A Study in the Clash of Civilizations (p. 196).

Aquesta expressió deriva del concepte "xoc de cultures" ("clash of cultures"), utilitzat ja en època colonial i durant la Belle Époque.^[5]

Principals civilitzacions segons Huntington

El xoc de civilitzacions segons Huntington (1996), tal com es presenta al llibre.^[6]

Huntington va dividir el món en "civilitzacions principals" de la següent manera:

• Occident, que inclou els Estats Units i el Canadà, l'Europa occidental i central, i Oceania. Tot i que els països de l'Amèrica llatina i els antics membres de la Unió soviètica hi són inclosos, o es troben en civilitzacions diferents, segons Huntington s'han de tenir en consideració en un futur. El punt de vista tradicional d'occident identifica la civilització occidental amb el cristianisme occidental (Catòlic-Protestant).^[7]
• Amèrica Llatina. Inclou l'Amèrica central, l'Amèrica del Sud (excloent Guyana, Suriname i a Guaiana Francesa), Cuba, la República Dominicana i Mèxic. Pot considerar-se com una part de la civilització occidental. Moltes persones del Con Sud es defineixen a si mateixes com membres plens de la civilització occidental.
• El món de l'Església Ortodoxa de l'antiga Unió Soviètica, l'ex-Iugoslàvia (amb les excepcions de Croàcia i Eslovènia), Bulgària, Xipre, Grècia i Romania.
• El món oriental, que consisteix en una barreja de les civilitzacions budista, xinesa, hindú i japonesa.
  • Les àrees budistes de Bhutan, Cambodja, Laos, Mongòlia, Myanmar, Sri Lanka i Tailàndia s'identifiquen separadament d'altres civilitzacions, però Huntington creu que no constitueixen una civilització important en el sentit de les relacions internacionals.
  • La civilització confuciana de la Xina, les dues Corees, Singapur, Taiwan i el Vietnam. Aquest grup també inclou la diàspora xinesa, especialment en relació amb el sud-est asiàtic.
  • La civilització hindú, situada a l'Índia, Bhutan i el Nepal, i amb el suport de la diàspora índia.
  • Japó és considerat una societat i una civilització per si mateix.
• El Món islàmic, compost per tots els països de majoria musulmana del món.
• La civilització de l'Àfrica subsahariana, que engloba els països situats a la part meridional, central (excloent el Txad) i oriental del continent (excloent Etiòpia, les Comores, Maurici i la costa Swahili de Kenya i Tanzània), Cap Verd, Ghana, Costa d'Ivori, Libèria i Sierra Leone. És considerada com una possible 8a civilització per Huntington.
• En lloc de pertànyer a una civilització més gran, Etiòpia i Haití estan marcats com països solitaris. Israel pot ser considerat com un únic estat amb la seva pròpia civilització, segons escriu Huntington, però que és extremadament semblant a l'Occident. Huntington també creu que el Carib anglòfon, concretament les antigues colònies britàniques, constitueixen una entitat diferent.
• També hi ha uns països considerats intermedis ("cleft countries"), perquè contenen grans grups que s'identifiquen amb civilitzacions diferents. Els exemples principals són l'Índia (amb majoria hindú i minoria destacada musulmana); Ucraïna (majoria catòlica a l'occident i majoria ortodoxa a l'orient); França (per la regió de la Guaiana francesa); Benín, el Txad, Kenya, Nigèria, Tanzània i Togo (tots aquests dividits entre l'Islam i la civilització subsahariana); Guyana i Surinam (barreja entre hindú i l'Àfrica subsahariana), Sri Lanka (barreja entre hinduisme i budisme), etc.