Xacal

Els xacals són tres espècies de carnívors del gènere Canis, que viuen a Àfrica, Àsia i el sud-est d'Europa.^[1] Els xacals ocupen un nínxol ecològic similar al del coiot a Nord-amèrica, el de depredadors d'animals petits-mitjans, carronyaires i omnívors. Tot i que no formen un clade monofilètic, tots els xacals presenten unes mateixes característiques: les seves llargues potes i dents canines corbades estan adaptades per caçar petits mamífers, ocells i rèptils, els peus grans i els ossos de les cames fusionats els permeten córrer llargues distàncies i poden mantenir velocitats de 16 km/h durant moltes hores.^[2][3] Marxen sovint a l'ambladura. Fet que mostren les petjades.^[4]Són crepusculars, principalment actius a l'alba i la posta de sol.

Per a altres significats, vegeu «Xacal (pel·lícula)».

Xacal

Enregistrament
Distribució

La seva unitat social més comuna és una parella monògama, que defensa el seu territori d'altres parelles perseguint enèrgicament els rivals intrusos i marcant punts de referència al voltant del territori amb orina i excrements. El territori pot ser prou gran per a acollir alguns adults joves, que es queden amb els seus pares fins que estableixen els seus propis territoris. Els xacals poden reunir-se de tant en tant en grups petits, per exemple, per buscar carronya, però normalment cacen sols o en parelles.

Etimologia

La paraula xacal prové del francès chacal i aquest, del turc čakâl, que prové del persa šaqâl,^[5] que al seu torn deriva del sànscrit शृगाल śṛgāla que significa "l'ullador".^[6]

Taxonomia

Cànids

Gos Llop Coiot Llop daurat africà Xacal comú Llop d'Etiòpia Cuó Gos salvatge africà Xacal ratllat Xacal de llom negre

Relacions filogenètiques entre el clade de cànids propers al llop existents basat en l'ADN mitocondrial.[7][8]

Les similituds entre els xacals i els coiots van fer que Lorenz Oken, en el tercer volum del seu Lehrbuch der Naturgeschichte (1815), col·loqués aquestes espècies en un nou gènere separat, Thos, anomenat així després de la paraula grega clàssica θώς "xacal", però la seva teoria va tindre poc d'impacte immediat en la taxonomia del moment. Ángel Cabrera, en la seva monografia de 1932 sobre els mamífers del Marroc, va qüestionar si la presència d'un cíngol als molars superiors dels xacals i la seva corresponent absència a la resta de Canis podria justificar una subdivisió d'aquest gènere. A la pràctica, Cabrera va triar l'alternativa de no ser un gènere separat i es va referir als xacals com a Canis en comptes de Thos.^[9]

La teoria d'Oken va ser revifada el 1914 per Edmund Heller, que va adoptar la teoria del gènere separat. Els noms d'Heller i les designacions que va donar a diverses espècies i subespècies de xacals viuen en la taxonomia actual, tot i que el gènere s'ha canviat de Thos a Canis.^[9]

Els cànids semblants al llop són un grup de grans carnívors que estan estretament relacionats genèticament perquè tots tenen 78 cromosomes. El grup inclou els gèneres Canis, Cuon i Lycaon. Els membres són el gos (C. lupus familiaris), el llop gris (C. lupus), el coiot (C. latrans), el xacal daurat o comú (C. aureus), el llop etíop (C. simensis), el xacal de llom negre (C. mesomelas), xacal ratllat (C. adustus), el cuó (Cuon alpinus) i gos salvatge africà (Lycaon pictus).^[10] L'últim membre reconegut és el llop daurat africà (C. lupaster), que abans es pensava que era una branca africana del xacal daurat.^[8] Com que posseeixen 78 cromosomes, tots els membres del gènere Canis són cariològicament indistingibles entre si, i del cuó i del gos salvatge africà.^[11][12] Els dos xacals africans són els membres més basals d'aquest clade, cosa que indica l'origen del clade d'Àfrica.^[7] Canis arnensis va arribar a l'Europa mediterrània fa 1,9 milions d'anys i probablement és l'ancestre dels xacals moderns.^[13]

La naturalesa parafilètica de Canis respecte a Lycaon i Cuon ha fet suggerir que els dos xacals africans s'haurien d'assignar a gèneres diferents, Schaeffia per al xacal de ratlles laterals i Lupulella per al xacal d'esquena negra,^[14][15] o Lupulella per a tots dos.^[15][16]

La mida i la forma intermèdies del llop etíop l'han portat a vegades a ser considerat com un xacal, per la qual cosa també s'anomena vulgarment com a "xacal vermell" o "xacal Simien".^[17]

Espècies anomenades xacal

Espècies	Nomenclatura binomial	Descripció	Distribució
Xacal de llom negre[18] Canis mesomelas	Schreber, 1775	El xacal més lleuger, es considera el membre viu més antic del gènere "Canis".[19] És el més agressiu dels xacals, ja que se sap que ataca animals moltes vegades el seu propi pes.[20]	Sud d'Àfrica i costa oriental de Kenya, Somàlia, i Etiòpia
Xacal ratllat[21] Canis adustus	Sundevall, 1847	Resideix principalment en zones boscoses, a diferència d'altres espècies de xacals. És el menys agressiu dels xacals, rarament depreda grans mamífers.[22]	Àfrica central i meridional
Xacal comú[23][24][25] Canis aureus	Linnaeus, 1758	El més gran i estès dels xacals, està més relacionat amb els llops que amb les espècies de xacals africans.	Sud-est d'Europa, Orient Mitjà, Àsia occidental i Àsia meridional
Xacal d'Etiòpia[26][27][28][29][30] Canis simensis	Rüppell, 1840	Malgrat que se sol anomenar xacal, realment és molt més proper als llops i als coiots. Es distingeix fàcilment dels xacals per la seva mida més gran, les potes relativament més llargues, el seu pelatge vermellós i marques blanques.	Etiòpia