grup de tretze dones joves espanyoles fusellades per la dictadura franquista From Wikipedia, the free encyclopedia
Les Tretze Roses és el nom col·lectiu que es va donar a un grup de tretze noies, algunes membres de la Joventuts Socialistes Unificades (JSU), afusellades pel règim franquista a Madrid, el 5 d'agost de 1939, poc després d'haver-se acabat la Guerra Civil espanyola. Tenien entre 18 i 29 anys.[1]
Després de l'ocupació de Madrid per l'exèrcit franquista i la fi de la Guerra Civil Espanyola, les Joventuts Socialistes Unificades van intentar reorganitzar-se clandestinament sota la direcció de José Pena Brea, de 21 anys. Els dirigents del PCE i les JSU havien abandonat Espanya i havien deixat l'organització en mans de militants poc significatius, que esperaven passar més desapercebuts. José Pena, secretari general del comitè provincial de les JSU, va ser detingut per una delació i obligat, mitjançant tortures, a donar tots els noms que sabia i a signar una declaració preparada.
Roberto Conesa, policia infiltrat en l'organització, també va col·laborar en la seva caiguda. Posteriorment, Conesa va ser comissari de la Brigada Político-Social franquista i durant els primers anys de la democràcia va ocupar un càrrec important en la policia. D'aquesta manera, gairebé tota l'organització clandestina va caure, pràcticament sense cap possibilitat de reorganitzar-se. La major part dels detinguts encara no havien tingut temps d'integrar-se en l'organització o amb prou feines acabaven de fer-ho. A la captura dels militants, hi va ajudar el fet que els fitxers de militants del PCE i les JSU no s'havien pogut destruir a causa del cop d'estat del coronel Casado, i van ser requisats pels militars franquistes en ocupar Madrid. Entre els detinguts hi havia Les Tretze Roses, que van ser detingudes i conduïdes primer a instal·lacions policials, on van ser torturades, i després a la presó de dones de Las Ventas, dissenyada per a 450 persones i on se n'amuntegaven en aquell moment unes 4.000.
El 29 de juliol, Isaac Gabaldón, comandant de la Guàrdia Civil, inspector de policia militar de la Primera Regió Militar i encarregat de l'Arxiu de Maçoneria i Comunisme (que agrupava els documents recopilats per l'exèrcit de Franco en el seu avanç durant la guerra), la seva filla de 18 anys i el seu xofer van ser assassinats a Talavera de la Reina en un atemptat comès per tres militants de les JSU. En el consell de guerra que es va celebrar el 3 d'agost (expedient 30.426) van ser jutjats 57 membres de les JSU, 14 dels quals eren dones. Entre els acusats hi havia els tres assassins de Gabaldón, mentre que, de la resta, la majoria havien estat detinguts abans de l'atemptat. En el judici es van dictar 56 penes de mort, i només se'n va alliberar una de les dones. Els acusats que no havien participat directament en l'atemptat contra Gabaldón van ser acusats de reorganitzar les JSU i el PCE per cometre actes delictius contra l'"ordre social i jurídic de la nova Espanya" i condemnats per "adhesió a la rebel·lió". La majoria de les execucions (incloent-hi les de les Tretze Roses) van tenir lloc la matinada del 5 d'agost de 1939, al costat de la tàpia del cementiri de La Almudena de Madrid, a 500 metres de la presó de Las Ventas. L'endemà van ser afusellats els autors materials de l'atemptat.
Nou de les joves afusellades eren en el moment de la seva mort menors d'edat, ja que en aquella època la majoria d'edat estava establerta als 23 anys.
Encara que ja el 1985 l'esdeveniment va ser investigat pel periodista Jacobo García, fou l'escriptor Jesús Ferrero qui, en novel·lar-lo en el seu llibre del 2003 Las trece rosas, va tornar a desvetllar l'interès per la seva memòria. El 2004 va aparèixer el llibre «Trece Rosas Rojas», del periodista Carlos López Fonseca, en què es documenten els fets relatius als intents de reorganització de les JSU i la captura, empresonament i execució de les Tretze Roses. Durant el 2006, la periodista i escriptora Ángeles López va publicar "Martina, la rosa número trece", centrada en la historia de Martina Barroso, una de les "roses", a mig camí entre la novel·la i el rigor històric.
En la primera dècada del segle xxi, el jutge Baltasar Garzón va obrir una investigació general sobre les víctimes del franquisme, però posteriorment es va inhibir a favor dels organismes judicials provincials. Posteriorment va ser inhabilitat pel Tribunal Suprem acusat d'haver obert aquesta i d'altres investigacions sense tenir-hi competències.
El gener del 2004, Julián Fernández del Pozo va escriure el poema titulat Homenaje a las Trece Rosas, en honor seu.[2]
El 2005, la companyia de dansa Arrieritos va crear un espectacle en homenatge a aquestes dones. El 2007, l'espectacle "13 Rosas" va ser guardonat amb dos Premis Max de les Arts Escèniques, a la Millor Coreografia i al Millor Espectacle de Dansa.
El 2004, Verónica Vigil i José María Almela van produir i dirigir el llargmetratge documental titulat Que mi nombre no se borre de la historia, en què s'analitzen i es narren els esdeveniments de les Tretze Roses explicats en primera persona per les seves companyes de militància. El 2007 va estrenar-se Las 13 rosas, dirigida per Emilio Martínez Lázaro basada en el llibre de Carlos López Fonseca i protagonitzada per Pilar López de Ayala, Verónica Sánchez i Nadia de Santiago.[3] Va ser preseleccionada per l'Acadèmia del Cinema Espanyol com a possible candidata als premis Oscar de Hollywood, però ser descartada en favor de L'orfenat.
A Barcelona, el Parc de les Tretze Roses, al nou barri de la Marina del Prat Vermell, porta el seu nom. El parc, ubicat on s’alçaven part de les antigues cases barates del barri, compta amb 21.000 m². Un faristol explica la història d'aquestes dones, la mort de les quals constituïa un advertiment a qui gosés enfrontar-se a les noves autoritats.[1][4]
La Fundació Trece Rosas, la Fundació Domingo Malagón, el PCE i diverses associacions de recuperació de la memòria històrica participen cada 5 d'agost en un homenatge a les Tretze Roses,[5][6][7][8][9] que té lloc des de 1988, any en què es va col·locar la primera placa commemorativa a la tàpia del cementiri de La Almudena, en un punt proper al lloc on van esser afusellades.
El 2005 es va crear la Fundació Trece Rosas, amb dirigents històrics del PSOE i del PCE, avui presidida per José Cepeda, amb l'objectiu d'aprofundir en la memòria històrica, la igualtat i la justícia social.[10]
El maig del 2006 es va inaugurar a Getafe la Font de les Trece Rosas. Està situada a la confluència de les avingudes d'Espanya i de Juan de Borbón. Està composta per tretze grups de dolls d'aigua. Cadascun compta amb una escultura d'acer que simbolitza una vida truncada en la qual és inserida una rosa i el nom encastat de cadascuna de les tretze dones.
El 5 d'agost de 2009 es va commemorar el 70è aniversari del seu afusellament al cementiri de La Almudena, on es va instal·lar una placa commemorativa en què, per primera vegada després de 70 anys de silenci, van aparèixer inscrits el nom i el cognom de les Tretze Roses. Avui, aquesta placa, al costat de la instal·lada el 1988 i recentment restaurada --totes dues instal·lades a la tàpia del cementiri de La Almudena--, configura el tribut del poble de Madrid a les dones que van ser vícitimes d'aquell assassinat.[11]
El 3 de novembre de 2009, el grup de rock Barricada va treure un disc titulat La tierra está sorda, en homenatge a les víctimes del franquisme, en què hi han dues cançons que recorden les Tretze Roses: Hasta siempre, Tensi i Pétalos.
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Every time you click a link to Wikipedia, Wiktionary or Wikiquote in your browser's search results, it will show the modern Wikiwand interface.
Wikiwand extension is a five stars, simple, with minimum permission required to keep your browsing private, safe and transparent.