Tang posteriors

Els Tang posteriors, o simplement Tang, foren una efímera dinastia imperial que governà plenament el nord de la Xina del 923 al 937 durant el període de les Cinc Dinasties i Deu Regnes de la història de la Xina.^[1]

El 880 la dinastia Tang estava molt debilitada per la rebel·lió de Huang Chao. La capital imperial Chang'an i la segona ciutat Luoyang van caure en mans dels rebels; la cort Tang va crida en ajut a una horda turca, anomenada tchöi o shato o shatuo (antiga transcripció xinesa tch'ou-yue i també cha-tó, que vol dir "gent del desert d'arena").^[2] Les fonts xineses del segle vii els donen dos noms: Tch'ou-yue als que vivien com a nòmades a la part a l'orient del llac Barkul, i Tch'ou, que poblaven la part a l'oest del mateix llac.^[3]

El 808 els shato foren establerts com a federats pels Tang, que els va fixar com a residència la zona al nord-est de Ling-tcheou, prop de Ning-hia, al nord de l'Ordos. Allí van romandre sense sortir del territori assignat fins al 878.

En aquest any, aprofitant la guerra civil desfermada a la Xina, el cap dels shato, Li Keyong es va apoderar de l'anomenada marca de Ta-t'ong and nord de Shanxi el que li permetia intervenir en els afers xinesos; el 880 els rebels es van apoderar de Tchangngan i Lo-yang, i l'emperador Tang va demanar ajut als shato dirigits per Li Keyong que només tenia 28 anys; fou extraordinàriament fidel als Tang fins al final. El 883 va expulsar els rebels de Tchangngan i fou recompensat amb el nomenament de ministre del govern imperial i amb el govern de Taiyuan (antiga transcripció T'ai-yuan) al modern Shanxi. Si hagués volgut haguera pogut enderrocar la dinastia i ocupar el lloc de l'emperador, però va restar lleial. Un antic cap de bandits, Zhu Wen, fou el que va donar aquest pas el 907 i va fundar la dinastia dels Liang posteriors.^[4]

Xina cap al 907, quan cau la dinastia Tang

Li Keyong va restar amo de Shanxi (Shansi). Va morir el 908 i el va succeir el seu fill Li Cunxu que va portar el títol de rei de Tsin amb Taiyuan com a capital. El 923 va enderrocar als Liang posteriors i es va proclamar emperador de la Xina com a continuador dels Tang, sent coneguda la seva dinastia com a Tang posteriors. La seva capital fou Lo-yang. Va morir el 926 i el va succeir Li Siyuan o Li Dan (926-933), a aquest Li Conghou (933-934) i finalment Li Congke. El 936 fou enderrocat pel general shato Che King-t'ang, amb l'ajut dels kitan, i va fundar la dinastia dels Jin posteriors (Tsin posteriors).

Referències

1. Zurndorfer, Harriet T. «Efflorence? Another Look at the Role of War in Song Dynasty China». A: War in words transformations of war from antiquity to Clausewitz. Berlín: De Gruyter, 2010, p. 92. ISBN 9783110245424.
2. Barthold, als articles Toghuz ghuz i Turks de l'Enciclopèdia del Islam. Barthold considera que aquesta tribu o tribus eren un subgrup dels toquz oghuz que al segle X i fins al XII vivien al nord de la mar d'Aral; aquest punt es també mantingut per Minorsky a Hudud al-Alam
3. R. Grousset, L'Empire des steppes, considera que els shato eren una fracció separada dels turcs occidentals al segle VII quan s'havien establert a l'est del llac Barkul, i diu que el 712, davant els atacs tibetans a la regió del llac, els shato es van desplaçar una mica a l'oest cap a la regió de Kutcheng (Kou-tch'eng) on van romandre fins al 808 en què foren expulsats per noves incursions dels tibetans, i van demanar la protecció imperial xinesa; pel seu origen Brousset dona com a referència l'obra T'ang-chou, traduïda per Chavannes, que a "documents, 96" indica que els Cha-tó eren una de les races dels Tou-kiue o turcs occidentals i un subgrup dels Tch'ou-yue turcs que als segles vii i viii vivien entre el Kutcheng i el llac Barkul.
4. Bauer, Susan Wise. The History of the Medieval World: From the Conversion of Constantine to the First Crusade (en anglès). W. W. Norton, W. W. Norton, p. 418. ISBN 9780393078176.