L’’Spanish II (1687-1689) que pertany a la col·lecció de Stradivarius del Palau Reial, MadridAntonio Stradivari examinant un instrument, en una impressió romàntica del seglexix.
Els instruments de Stradivarius són molt valorats pels intèrprets més importants del món i pels col·leccionistes d'antiguitats. La gran quantitat de detalls que presenten, l'antiguitat, les característiques sonores i individuals d'aquestes obres d'art són considerades úniques, i sovint els instruments s'identifiquen pel nom d'algú, generalment un músic famós que en va ser el propietari o que simplement el va fer servir en algun moment per les seves interpretacions. Se n'han arribat a vendre per milions de dòlars.
Teories sobre la qualitat del seu so
Hi ha hagut molts intents d'imitar la qualitat del so d'aquests instruments; hi ha moltes teories sobre com van ser construïts. Molts creien que el vernís utilitzat per Stradivari es feia amb una fórmula secreta que es va perdre en morir el seu creador, però exàmens de raigs X i anàlisi d'espectre en la superfície dels violins van revelar que tots van ser sotmesos a canvis en la seva estructura (especialment el mànec, el cordal i les cordes), i sovint l'únic que queda del treball original és el cos mateix, que va ser reenvernissada periòdicament.
Una altra teoria diu que el punt clau va ser el temps que va prendre assecar les fustes d'auró i avet amb què estan construïts, això també va ser desmentit per l'estudi de la fibra de la fusta. Les línies van ser comparades amb models d'arbre és que van viure en aquesta època i es va poder determinar el temps d'assecatge simplement en prendre la diferència entre la data de construcció (que era deixada per Stradivari en una etiqueta a l'interior de l'instrument) i el càlcul de quan havia estat tallat l'arbre. Això va revelar que la fusta s'havia assecat durant no més de 20 anys, i no 60 o 70, com es creia.
Una altra teoria assenyala que el període de fred extrem que va patir Europa en els anys en què Stradivari va viure, la petita edat de gel, va poder fer que els arbres que van créixer durant aquesta època desenvolupessin una fibra més compacta i amb una millor qualitat mecànica sonora.[1] No obstant això, hi ha instruments construïts en la mateixa època, amb fusta d'arbres que tenen la mateixa dendrocronologia, que no van aconseguir la magnificència d'un Stradivarius.
El gener del 2009 es van publicar a la revista Public Library of Science,[2][3] els resultats d'una investigació realitzada durant tres dècades amb mostres molt petites (capes molt primes) preses d'un Stradivarius en reparació: un dels autors de l'estudi, el doctor Joseph Nagyvary, especialista en bioquímica i professor de química a la Universitat de Texas A & M, va assegurar haver trobat proves que a Itàlia, al "període daurat" de la construcció d'aquest tipus d'instruments, entre 1700 i 1720, una plaga d'insectes va afectar els arbres de la zona que hauria sigut la clau de l'èxit de Stradivari. El fabricant de violins hauria utilitzat bòrax per a preservar els instruments contra els insectes, sense saber que això tindria també efectes sobre la sonoritat. El bòrax va utilitzar-se com a protecció en la primera capa de la fusta dels instruments.
Preu aproximat
El preu d'un Stradivarius genuí depèn de l'instrument, el seu estat de conservació i la qualitat del so, entre altres aspectes a valorar i els seus preus van dels milers d'euros fins a sumes rècord de milions. L'Stradivarius «Molitor» de 1697,[4] que s'havia rumorejat que pertanyia a Napoleó Bonaparte (era d'un general del seu exèrcit, Gabriel Jean Joseph Molitor), es va vendre el 2010 a través del web Tarisio Auctions a la violinista Anne Akiko Meyers per 3.600.000 dòlars, rècord mundial fins aleshores.[5][6]
Segons la seva condició, els instruments fabricats durant el període daurat de Stradivari, que comprèn entre 1700 i 1725,[7] es poden arribar a vendre per milions de dòlars. El 2011, l'Stradivarius «Lady Blunt» de 1721, conservat en un estat impol·lut, es va vendre a Tarisio Auctions per 9,8 milions de lliures esterlines (que porta el nom de la neta de Lord ByronAnne Blunt, 15a baronessa de Wentworth, que el posseïa des de feia trenta anys). Va ser venut per la Nippon Music Foundation per ajudar les víctimes del terratrèmol i tsunami del Japó del 2011.[8]
Instruments originals i instruments no originals
Dels més de 1.000 instruments que Stradivari va fabricar, en queden poc més de 500, però molts lutiers posteriors a ell van signar Stradivari a l'interior dels seus instruments, i per això no és estrany trobar sota la signatura el text "made in Germany ". Un Stradivarius autèntic es distingeix pels seus finíssims acabats, fusta d'extrema bellesa tornassolada i l'etiqueta que cita l'any i el lloc on van ser construïts:
«
"Antonius Stradivarius Cremonensis Faciebat anno 17."
»
La col·lecció més gran de Stradivarius del món són els Stradivarius Palatins a Madrid.
Ruby1708 - conservat en la Stradivari Society, usat ocasionalment per Leila Josefowicz; tocat habitualment per Vadim Repincom/recipients.htm[Enllaç no actiu]
Windsor-Weinstein1716 - conservat al Banc d'Instruments Musicals de Consell Canadenc de les Arts (Canada Council for the Arts Musical Instrument Bank).
Firebird ex Saint-Exupéry1718 - propietat de Salvatore Accardo
Hart ex Francescatti1727 - propietat de Salvatore Accardo
Paganini-Comte Cozia vaig Salabue (Quartet Paganini)1727 - conservats a la Nippon Music Foundation, prestats habitualment a Martin Beaver del Tòquio String Quartet
Paganini-Mendelssohn (Quartet Paganini)1731 - conservat a la Nippon Music Foundation, prestat habitualment a Kazuhide Isomura del Tòquio String Quartet
General Kyd ex Leo Stern1684 - Robat el 27 d'abril de 2004 de la casa de Peter Stumpf, violoncel solista de l'Orquestra Filharmònica de Los Angeles, i recuperat per una família d'un abocador de Los Angeles, tres setmanes després. Arxivat 2014-03-31 a Wayback Machine.
Bonjour1696 - actualment en préstec al Banc d'Instruments Musicals de Consell Canadenc de les Arts (Canada Council for the Arts Musical Instrument Bank).
Lord Aylesford1696 - propietat de la Nippon Music Foundation. Tocat per János Starker entre 1950 i 1965.
Davidov1712 - va ser propietat de Karl Davidov, el "Tzar dels violoncels" (com va ser anomenat per Txaikovski). Va ser després propietat de Jacqueline du Pré fins que va morir el 1987, que el va llegar a Yo-Yo Ma.
The Red Violin, pel·lícula canadenca de 1998 que, tot i que presenta una història fictícia sense cap mena de suport real, es va inspirar en el violí Stradivarius anomenat "The Red Mendelssohn" ("El Mendelssohn vermell").
![Thumb](#/media/Fitxer:"The_Gould"_Violin_MET_DT669a.jpg)
![Thumb](#/media/Fitxer:"The_Francesca"_Violin_MET_DP34.86.2.jpg)
![Thumb](#/media/Fitxer:"The_Antonius"_Violin_MET_DP105130.jpg)
