Una societat de negocis (anglès: partnership) és un acord on les parts, conegudes com a socis comercials, acorden cooperar per promoure els seus interessos mutus. Els socis d'una associació poden ser individus, empreses, organitzacions basades en determinats interessos, escoles, governs o combinacions. Les organitzacions poden associar-se per augmentar la probabilitat que cadascun assoleixi la seva missió i per ampliar el seu abast. Les societats de negocis poden donar lloc a l'emissió i a la tinença de capital o regir-se només per un contracte.
Les societats de negocis tenen una llarga història; ja estaven en ús a l'època medieval a Europa i a l'Orient Mitjà. Segons un article de 2006, la primera societat de negocis va ser implementada l'any 1383 per Francesco di Marco Datini, un comerciant de Prato i Florència. La companyia Covoni (1336-40) i la companyia Del Buono-Bencivenni (1336-40) també s'han denominat societats de negocis primerenques, però no ho eren formalment.[1]
A Europa, les societats de negocis van contribuir a la revolució comercial que va començar al segle xiii. Al segle xv les ciutats de la Lliga Hanseàtica s'enfortirien mútuament; un vaixell d'Hamburg a Gdansk no només portaria la seva pròpia càrrega sinó que també s'encarregaria de transportar mercaderies per a altres membres de la lliga. Aquesta pràctica no només va estalviar temps i diners, sinó que també va constituir un primer pas cap a la societat de negocis. Aquesta capacitat d'unir forces en serveis recíprocs es va convertir en una característica distintiva i un factor d'èxit durador de l'esperit d'equip hanseàtic.[2]
Un examen atent del comerç medieval a Europa mostra que nombrosos comerços importants basats en el crèdit no tenien interès. Per tant, el pragmatisme i el sentit comú demanaven una compensació justa pel risc de deixar diners i una compensació pel cost d'oportunitat de no utilitzar uns diners per a altres finalitats fructíferes. Per eludir les lleis d'usura dictades per l'Església, es van crear altres formes de recompensa, en particular a través de la forma generalitzada de col·laboració anomenada commenda, molt popular entre els banquers mercants italians.[3] Els bancs mercantils florentins estaven gairebé segurs de tenir un rendiment positiu dels seus préstecs, però això seria abans de tenir en compte els riscos de solvència.
A l'Orient Mitjà, les institucions Qirad i Mudarabas es van desenvolupar comerciant amb el Llevant, és a dir, quan l'Imperi Otomà i el Pròxim Orient musulmà, es va desenvolupar i quan es van establir les primeres empreses comercials, contractes, lletres de canvi i comerç internacional a llarga distància.[4] Després de la caiguda de l'Imperi Romà, el comerç del Llevant va reviure als segles X al XI a la Itàlia bizantina. La Mediterrània oriental i occidental formaven part d'una sola civilització comercial a l'edat mitjana, i les dues regions eren interdependents econòmicament a través del comerç (en diferents graus).[5]
Els mongols van adoptar i van desenvolupar els conceptes de responsabilitat en relació amb les inversions i els préstecs en societats mongol-ortoq, promovent el comerç i la inversió per facilitar la integració comercial de l'Imperi mongol. Les característiques contractuals d'una associació mongol-ortoq s'assemblaven molt a les dels acords de qirad i comenda, tanmateix, els inversors mongols utilitzaven monedes metàl·liques, paper moneda, lingots d'or i plata i béns traçables per a inversions d'associació i finançaven principalment activitats comercials i de préstec de diners.[6] A més, les elits mongoles van formar associacions comercials amb comerciants de l'Àsia central i occidental i d'Europa, inclosa la família de Marco Polo.[7]
Wikiwand in your browser!
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Every time you click a link to Wikipedia, Wiktionary or Wikiquote in your browser's search results, it will show the modern Wikiwand interface.
Wikiwand extension is a five stars, simple, with minimum permission required to keep your browsing private, safe and transparent.
