Sargon II
From Wikipedia, the free encyclopedia
From Wikipedia, the free encyclopedia
Sargon II fou rei d'Assíria durant l'Imperi Neoassiri (del qual fou l'efectiu fundador) del gener del 722 aC fins al 705 aC. Ascendí després de la mort de Salmanassar V del que podria ser fill o més aviat hereu designat tot i ser probablement un usurpador, malgrat que pretenia, d'acord amb un text que s'ha preservat, ser fill de Teglatfalassar III. S'apoderà del càrrec per la violència, i el seu adveniment suposà una ruptura amb el passat, ja que en cap de les seves inscripcions es fa referència als seus predecessors. Fou un rei poderós, un gran conqueridor i el fundador de la més important dinastia de governants assiris, sota els qui l'imperi aconseguí el seu més gran poder. Els perills principals que va trobar en pujar al poder foren els esforços d'Urartu per allunyar de l'òrbita assíria als territoris del nord, la possibilitat de revolta a Síria on Samària encara resistia, i el renaixement de Babilònia sota els caldeus (arameus). Les seves capitals foren a Assur, Nimrud i Nínive fins que el 706 aC va inaugurar una nova capital, Dur-Sharrukin.
 Sargon II (a la dreta) amb el seu fill el príncep Senaquerib (Museu del Louvre).  | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | c. 765 aC Nimrud |
| Mort | 705 aC (59/60 anys) |
| Rei d'Assíria | |
| 721 aC – 705 aC ← Salmanassar V – Sennàquerib → | |
| Rei de Babilònia | |
| | |
| Activitat | |
| Ocupació | sobirà |
| Família | |
| Família | Dinastia sargònida |
| Fills | Sennàquerib |
| Pare | Teglatfalassar III |
| Germans | Salmanassar V |
El 722 aC Samària finalment fou ocupada segurament sense intervenció del rei. Segurament ni els defensors ni els assetjadors van saber del canvi de rei. Milers d'israelites[nota 1] foren deportats a Babilònia, a la província de Gozan (Guzana, entre els rius Balikh i Khabur), i a les muntanyes de Mèdia, i milers de babilonis procedents de Kutha foren establerts a Samària i territoris propers.[nota 2] Un governador assiri es va establir al país.
El 722 aC Sargon no va poder anar a Babilònia per agafar les mans de Marduk i Merodac-Baladan o Mardukaplaiddin (Merodacbalandan o Merodac-baladan) de Bit Yakin al País de la Mar, va considerar arribat el moment de treure's de sobre la sobirania assíria i va ocupar Babilònia on es va proclamar rei el nou any del 721 amb el suport del rei d'Elam, Ummanigash (Khumbanikash). Al mateix temps Yau'bi'di (Ilubidi)[nota 3] d'Hamath,[nota 4] i Hanno (Hanuna o Khanunu) de Gaza, van organitzar una coalició antiassíria a la que van entrar Bit Agusi, Simirra (Zimirra), Damasc, i alguns estats menors,[nota 5] amb un teòric suport egipci.[nota 6][nota 7] Ilubidi va establir la seva fortalesa principal a Qarqar i va mobilitzar un fort exèrcit.
El 721 aC Sargon II va marxar contra Babilònia i es va enfrontar a Dur-Ilu amb un exèrcit del rei babiloni reforçat amb contingents elamites. Com sempre les cròniques assíries s'atribueixen la victòria en la batalla que s'hauria lliurat prop de Der, però és ben clar que no fou així: d'una part ho diu la crònica babilònia que atribueix la victòria al rei elamita Khumbanigash; de l'altra Merodac-Baladan (Mardukaplaiddin II) va restar al poder i dominant bona part del regne fins al 710 aC; només el nord va restar en mans dels assiris i Merodac-Baladan no va fer cap pas per arrabassar aquestes terres a Sargon.
El 720 aC els assiris van annexionar Yaudi-Samal a la mort del rei Bakrakib. En aquest mateix any Sargon II es va dirigir a Síria i va atacar Qarqar que finalment fou ocupada; el rei rebel Ilubidi fou executat i Hamath convertida en província. També Bit Agusi, Damasc i Simirra van caure en mans dels assiris. Finalment les forces assíries van avançar cap a Gaza que igualment va ser conquerida. Les tropes egípcies que van anar en ajut de la ciutat foren derrotades a Ràfia (en assiri Rapikhu), fortalesa situada al sud. Sibe, Sewe o Shabi va poder fugir cap a Egipte i Hanno fou fet presoner i enviat a Assíria. El nord del Moab fou incorporat al regne de Moab.
El 719 aC Sargon II es va dirigir a l'est, i va atacar les ciutats de Shuandakhul i Durdukka que pertanyien al rei de Man (Manna),[nota 8] Iranzu, que era vassall d'Urartu: Manna es va sotmetre voluntàriament a Assíria. Shuandakhul i Durdukka llavors es van oposar i es van unir al rei Mittati (Mit'atti) de Zikurti[nota 9] (vassall d'Urartu), però Iranzu, va rebre suport assiri per posar fi a la revolta i les dues ciutats foren destruïdes, tot i que Mit'atti va quedar sense càstig. Cinc altres ciutats també es van revoltar contra el domini assiri, Sukia, Bala, i Abitikna, Papa i Lallukna, que haurien tingut l'aliança de Kakme, un regne situat al nord o nord-est de Manna. Les ciutats foren destruïdes i els seus habitants deportats a Síria. Iranzu va morir com un any després i el va succeir el seu fill Aza que sembla que va mantenir l'aliança estratègica amb Assíria.
El 718 aC Sargon es va dirigir a la part occidental d'Urartu. Allí el rei Kiakki de Shinukhtu, un districte de Tabal, no havia pagat el tribut, i fou derrotat, deposat i enviat junt amb la seva gent cap a Assíria, mentre el regne fou concedit a Matti d'Atun o Tun[nota 10] al qual però es va apujar el tribut.
El 717 aC el rei Pisiris de Karkemish va fer aliança amb el rei Mita (Mides III) dels muskhi (Frígia) en preparació d'una revolta. Karkemish era dels pocs regnes[nota 11] que s'havien mantingut a través dels segles tot i la seva proximitat al nucli dels territoris assiris, a la vora de l'Eufrates. Sembla que va refusar pagar el tribut i Sargon II va ocupar el regne i va fer presoner al rei i la seva família que amb els seus seguidors foren portats a Assíria, junt amb un important botí.[1][nota 12] Karkemish fou repoblada amb colons assiris i va esdevenir una província.
El 716 aC Sargon va decidir atacar a Rusa I (735-713) d'Urartu.[nota 13] El rei d'Urartu havia enviat contra el rei Aza de Manna al rei Mit'atti de Zigurtu i als prínceps de Misianda i Umildish (aquest darrer governat pel príncep Bagdatti) i alguns governadors urartians de les províncies del mateix territori del rei Rusa I, i Aza fou derrotat i enderrocat resultant mort probablement assassinat (717 aC); les seves terres es va planejar que es repartirien entre els aliats amb la part principal per Rusa però llavors es va presentar Sargon II; el príncep Bagdatti d'Umildish fou fet presoner i executat al mateix lloc on havia estat mort Aza. Ullusunu, germà d'Aza, fou posat al tron de Manna com a vassall, però quan els assiris van sortir del seu territori va proclamar la seva lleialtat a Rusa I i li va cedir 22 poblacions.[nota 14] Karallu i Allabria també van haver de declarar-se vassalls d'Urartu. Sargon II hi va anar amb un exèrcit, va obligar a Ullusunu a fugir a les muntanyes abandonant la seva capital, Izirtu, que fou ocupada i cremada i altres ciutats foren destruïdes. Ullusunu, segurament sense via per escapar-se, va suplicar perdó i contra el que era habitual li fou concedit i el regne li fou retornat (el que reforça la idea que el rei havia estat forçat a anar contra Assíria per forces militars d'Urartu) incloent les 22 ciutats que havia cedit a Urartu. Després Sargon va atacar i matar el rei Ashur-li de Karallu (la població fou deportada a Hamath i el país convertit en província), i va fer fugir el rei Itti d'Allabria que quan fou atrapat fou també deportat a Hamath amb la seva família i un nou rei es va establir a Allabria o Allabra; el districte de Nikshamma amb la ciutat de Shurgadia, el governador de les quals Shepa-sharru, estava revoltat, fou sotmès i agregat a la província assíria de Parsua o Parsuah (també Parshua o Parsuash). Sargon va envair la Mèdia occidental on va derrotar el príncep o governador de Kishesim que tenia un nom assiri (Bel-Shar-usur) segurament perquè la influència assíria a la zona ja tenia uns anys; es va establir el culte assiri i el nom de la ciutat fou canviat a Kar Adar, i es va erigir una estela; la zona fou erigida en província amb capital a Kar Adar i abraçant la major part de Parsua amb els districtes de Bit Sagbat, Bit Khirmani, Bit Umargi i altres ciutats. La ciutat de Kharkhar, el governant de la qual havia estat expulsat, va córrer la mateixa sort i el seu nom va esdevenir Kar-Sharrukin (Ciutat de Sargon) i fou colonitzada per captius i erigida en capital d'una nova província (anomenada Kharkhar). Llavors fins a almenys 28 prínceps medes van anar a Kar-Sahrrukin a retre homenatge a Sargon i portant regals i tributs amb l'esperança de quedar protegits. Es creu que Sargon va instigar també una incursió dels cimmeris al nord d'Urartu, els quals van derrotar a Rusa I. Per les fonts assíries es coneixen diversos principats i prínceps medes o iranians a l'est del llac Urmia: Zikirtu, Vishdish, Uksatar, Durisi i Satareshu, en les planes a l'est i sud del llac i a l'est de Sherizor; s'esmenten també prínceps de noms iranians a les muntanyes Zagros: Akhuaparna, Bagbararna, Satarpanu, Ashpabarra, Ushrai, Khardukka, Arbaku i altres; a l'est d'aquests s'estenia el regne dels medes que pel sud arribava fins a Ellipi i Shimash o Simash.
El 715 aC Rusa I va recuperar per la força les 22 ciutats que li havia cedit el rei de Manna. Sargon va retornar a la zona disposat a atacar al rei urartià. Primer va recuperar el territori perdut que fou posat sota administració de governadors assiris; el governador local (nomenat per Ullusunu) Daiukku, identificat amb Deioces de Mèdia,[nota 15] fou deportat a Hamath. Yanzu de Namri[nota 16] va retre homenatge a Sargon, però al mateix temps es revoltava la província de Kharkhar, creada mesos abans. Sargon la va recuperar i la va augmentar en mesura afegint-li nous territoris; la ciutat de Dur-Sharrukin fou fortament fortificada i es va erigir en una posició essencial enfront de Mèdia. Vint-i-dos o trenta-quatre prínceps medes[nota 17] van oferir tributs i regals a Sargon i van prometre un tribut anual de cavalls. Totes aquestes campanyes van debilitar la influència de Rusa I sobre els prínceps veïns, i ara ja es podia atacar el cor de l'estat d'Urartu, però Sargon ho va demorar per anar a arranjar problemes a l'oest on el rei Mita dels muskhi (Mides III de Frígia, vers 738 aC-695 aC) havia intervingut al país de Que i havia conquerit diverses ciutats en aquesta regió; les forces assíries no van tardar a recuperar el que havien perdut. També fou necessària una expedició a Aràbia per imposar el pagament del tribut a la tribu Khaiapa, que havia deixat de pagar després d'uns quants anys de pagaments regulars, i l'havien secundat les tribus de Tamud,[nota 18] Ibadidi, Marsiani (o Marsiman, al sud-est de Thamud) i Jayappa.[nota 19] Derrotats fàcilment es van haver de sotemtre, i el rei Itamat[nota 20] de Saba, el faraó (Piru) d'Egipte (que havia de ser Shabaka o en tot cas un cap local del delta) i la reina d'Aribi,[nota 21] Samsi, van enviar regals al rei.
Finalment el 714 aC va iniciar la guerra contra Urartu. Va envair el país per l'est, entrant per Manna, a través del territori del seu vassall Ullusunu. Dalta d'Ellipi,[nota 22] al sud-oest de Mèdia, va enviar tribut. D'alli va passar a Zikurtu o Zigirtu on encara era rei Mit'atti (Metatti); avançava lentament però destruint sistemàticament cadascuna de les ciutats i fortaleses del regne, fins a arribar a Parda, la capital. Mit'atti de Zikurtu van fugir cap al Mutsatsir (Musasir), que restava fidel al rei d'Urartu.[nota 23] Després de passar per Andia els assiris van entrar a territori de Rusa I per la zona de la moderna Tabriz. Sargon II va derrotar els urartians a la zona del mont Uaush, situat a l'est de Uishdish, i els va derrotar; els urartians es van replegar i els assiris van arribar a la zona de Uaidish o Uixdich (Ushdikh), prop del llac Urmia. Rusa I va fugir i els assiris van saquejar el territori urartià; després Sargon II va organitzar les "marques" (districtes fronterers) de Manna que foren part del territori del rei Ullusunu però amb forces o governadors assiris; seguidament va marxar contra Urzana de Mutsatsir, tot i el camí muntanyós que cali fer, i la seva capital, abandona pel rei, va ser saquejada, incloent-hi el famós temple del deu Ardini. Després es va dirigir al sud del país d'Urartu, on les ciutats foren cremades i la terra assolada sense deixar-se cap lloc. Rusa, amagat segurament a alguna muntanya, va haver de veure la destrucció del seu regne. El territori fou entregat als estats vassals o agregat a províncies assíries. Rusa I es va posar malalt i va morir encara que, segons els que diuen els annals (no comprovat), molts pensen que es va suïcidar (713 aC) i el va succeir el seu fill Argisti II que fou rei dels khaldu o khaldes (adoradors del deu Khaldi) més que d'Urartu,[nota 24] encara que a poc a poc va aconseguir refer-se una mica.
Durant els següents anys (del 713 aC en endavant) ja no es van fer grans expedicions i el rei es va dedicar a completar la submissió del nord i oest. La província que s'havia format amb l'antic regne de Karalla es va revoltar i va expulsar al governador assiri i Amitashshi, germà de l'antic rei Ashur-li, va agafar el títol reial; però Sargon aviat va liquidar la revolta i els reis vassalls Ullusunu de Manna, Dalta d'Ellipi[nota 25] i Ninib-aplu-iddin d'Allabra van enviar els seus tributs al triomfant rei assiri. L'expedició assíria va arribar fins a Mataa (Mèdia) a les comarques d'Uppunia i Bustis. Quaranta-cinc ciutats medes van pagar tributs.
Al nord-oest el regne de Tabal estava governat per Khulle, un home d'origen humil instal·lat al tron per Teglatfalassar III; Khulle va pagar el tribut fins a la seva mort i fou sempre lleial a Assíria que el va recompensar agregant al seu domini el territori de Bit-Burutash. A la mort de Khulle el va succeir el seu fill Ambaridi o Ambaris, que va rebre la confirmació de Sargon II i li va agregar al seu domini el territori de Khilakki (Cilícia) i li va donar com esposa a una de les seves pròpies filles. Però secretament havia entrat en aliança amb Mita dels muskhis i amb Rusa I i durant la darrera guerra havia donat suport al rei urartià ja obertament. Ara Sargon va decidir castigar-lo. El regne fou devastat i colonitzat i convertit en província; el rei i els seus seguidors foren enviats a Assíria (713 aC).
El 712 aC un cas similar al de Tabal es va donar a Meliddu. El rei Tarkhunazi de Meliddu, aprofitant les guerres de Sargon, s'havia apoderat de Kammanu (Comana) on regnava Gunzinanu, que era tributari assiri, i per aquesta conquesta havia tingut el suport d'Urartu. Sargon va assolar el país i va destruir la capital Melid. Tarkhunazi es va tancar a la fortalesa de Tulgarimme però aquesta finalment fou presa i el rei fou deportat a Assíria; el territori fou dividit: una part amb la ciutat de Melid va ser incorporat al regne de Kummukh (Kummukhi/Commagena), on regnava Muwatalli, i la resta va formar una nova província que fou repoblada. La submissió total va ocupar quasi un any.
El 711 aC hi va haver una revolta a Gurgum, un petit estat neohitita on regnava Tarkhulara, que fou assassinat pel seu propi fill Muttallu, que es va proclamar rei. Sargon es va presentar al país amb un cos petit de tropes i va expulsar a Mutallu i als seus seguidors cap a Síria. El territori va esdevenir província.
Mentre Sargon estava ocupat en aquestes guerres menors contra petits estats, Egipte planejava retornar a Palestina i havia escollit per fer-ho la ciutat d'Ashod (Ashdod) on el rei local, Azuri, havia estat deposat per Sargon en favor del seu germà Akhimiti, a causa de l'impagament del tribut. Contra Akhimiti va esclatar una revolta inspirada per Egipte, dirigida per un home anomenat Yaman o Yatnani,[nota 26] i el rei va resultar mort. Llavors Filistea, Moab, Edom i el regne de Judà van ser arrossegades cap al partit egipci. Ezequies regnava a Judà i va optar per l'aliança egípcia en contra dels consells d'Isaïes, el seu conseller. Sargon es va adonar de la importància de la revolta i va decidir actuar ràpidament; va marxar en persona i amb el tartan (comandant en cap); Ashdod, Gath (Gaimta) i Ashdudimmu foren fàcilment ocupades. Els altres estats van decidir no entrar a la guerra quan van veure que no arribava ajuda egípcia. Els habitants de les tres ciutats foren deportats i substituïts per altres colons. A Ekron els assiris van imposar com a rei a Padi.
A Babilònia Merodac-Baladan, pressionat pels seus aliats elamites i per les tribus caldees (arameus del sud) i aramees, havia permès els saquejos. Els propietaris, sovint els caps religiosos que eren la classe més adinerada el país, fores espoliats i alguns expulsats de Sippar, Nippur, Babilònia i Borsippa cap a Caldea, on foren mantinguts en una mena d'esclavatge i les seves terres i altres propietats van caure en mans de colons a part dels aliats del rei. Aquesta política no satisfeia a ningú dins Babilònia. Per contra durant el domini assiri les classes sacerdotals especialment havien estat protegides i honorades. Sargon sabia que tenia el suport popular a Babilònia i va decidir retornar al país. Un exèrcit fou enviat al sud contra els arameus/caldeus que vivien a la zona propera a l'Elam, els quals foren sotmesos sense dificultat. Les tribus de Gambuli (Gambulu) i els arameus de Rua (Rashu), Khindaru, Yatburu, Puqudu i altres van patir greus derrotes, destacant la batalla d'Uknu; amb aquests territoris es va crear la província de Gambulu amb capital a Dur-Nabu, antigament Dur-Atkhara[nota 27] tallant les vies entre el rei babiloni i els seus aliats d'Elam. Els assiris van creuar l'Eufrates i van ocupar el petit estat arameu de Bit Dakkuri, i Merodac-Baladan no es va arriscar a una batalla i es va retirar cap a Yatburu al País de la Mar mentre demanava desesperadament ajuda al rei Shutruk-Nakhunta d'Elam al que va enviar regals que foren acceptats però no va enviar cap ajut; Merodac es va retirar més al sud cap a la seva fortalesa d'Iqbi-Bel on va passar l'hivern. Els babilonis van organitzar una processió religiosa que va anar a Dur-Ladinna per escortar al "salvador" del país; Sargon va entrar a l'antiga Babilònia i va recuperar de fet el títol de rei, comportant-se com a tal; va fer els corresponents sacrificis i, va ordenar restaurar el canal de Borsippa. El dia d'any nou del 709 es va fer com era tradicional la cerimònia d'agafar les mans de Marduk, cerimònia que feia rei a Sargon però que s'havia de repetir cada any, i per evitar això, va agafar el títol de shakkanak que vol dir virrei, en comptes de rei, i així no quedava obligat a repetir cada any la mateixa cerimònia quan sovint estava absent en campanya; a la festa de Bel, el mes de Nisan, va agafar les mans de Bel i de Nabu i va ser proclamat shakkanak de Babilònia. En aquest any el regne d'Azitawadda (Karatepe) a la riba del riu Pyramos, fou annexionat.
Era l'any 709 aC i va iniciar la campanya contra Merodac-Baladan (Mardukapaliddin II) que en arribar la primavera havia abandonat Iqbi-Bel cap a la seva ciutat central de Bit-Yakin, on va utilitzar el temps en preparar extenses fortificacions mentre esperava l'atac de Sargon; va obrir un canal amb l'aigua de l'Eufrates i va omplir el territori damunt de la ciutat amb aigua trencant tots els ponts de manera que no es podia acostar ningú a la ciutat. Quan Sargon finalment va arribar va trobar la manera de vèncer aquesta dificultat però la inscripció no explica quina fou la manera. Una vegada superada l'aigua, la ciutat va caure aviat. Merodac-Baladan va quedar ferit en el primer atac, però va poder fugir cap a Elam; un exèrcit que arribava en el seu ajut des de Puqudu i un contingent de suteus foren derrotats i Bit-Yakin fou ocupada totalment, saquejada i finalment destruïda. A la ciutat va trobar a diversos terratinents i gent de riquesa que havien estat espoliats els quals foren reenviats a les seves llars i els foren restaurades les seves propietats; la classe sacerdotal va rebre també una recompensa per la seva part en l'èxit de Sargon: la restitució dels déus que Merodac-baladan s'havia emportat dels temples a Ur, Uruk, Eridu, Larsa, i altres llocs. Una part de la població de Bit-Yakin fou deportada aviat a Kammukh, de la qual van ser enviats captius per cobrir el seu lloc; el territori va esdevenir una província .[nota 28] El rei Uperi de Dilmun, a la costa aràbiga del golf Pèrsic, va enviar regals al rei assiri, i també ho van fer set regnes de Xipre.[nota 29] Fou el mateix 709 aC quan el governador de Que va fer una expedició contra els muskhi (Frígia) el territori sud-est dels quals fou devastat. Mides III (Mita) va enviar una ambaixada a Sargon (que llavors era als districtes de Yatbar i Rashu a la frontera d'Elam) demanant la pau.
El 708 aC el rei Muwatalli de Kummukh o Kummy, induït per Argisti II d'Urartu, es va revoltar, quan la guerra al País de la Mar estava en marxa; però encara no s'havia iniciat cap operació quan es va saber que Bit-Yakin ja havia caigut en mans de Sargon; els assiris van envair el país mentre el rei Muwatalli no va intentar resistir i va fugir. La seva família i tots els seus tresors van caure en mans de les forces assíries i el país que incloïa Melid, fou ocupat i convertit en província. Els habitants foren deportats a Bit-Yakin des d'on van ser enviats els presoners fets allí. Sargon va dirigir aquest any en persona la darrera campanya contra Ellipi on el rei Danta, vassall d'Assíria havia mort i havia esclatat la lluita entre els seus fills Nibe i Ishpabara o Ispabara; el primer va cridar en ajut als elamites que van enviar un contingent amb el qual va poder expulsar a Ispabara. Aquest va demanar ajut a Sargon el qual va enviar un exèrcit que va derrotar a Nibe i als elamites i va ocupar la capital, Marubishti. Nibe fou fet presoner i enviat a Assíria i el regne retornat a Ishpabara.
Després el regnat queda enfosquit per la manca de referències. No sembla que hagués fet cap gran campanya militar més. Va fundar una ciutat que va portar el seu nom, Dur-Sharrukin (a 20 km al nord de Nínive al peu del Jebel Musron, moderna Khorsabad), on va construir un gran palau que es va acabar el 707 aC. El rei residia habitualment a Nínive i ocasionalment a Kalah (Nimrud) però el 706 aC quan Dur-Sharrukin estava quasi acabada, es va traslladar a la nova capital (abril o maig). Va gaudir poc temps de la seva nova residència. Va morir el 705 aC, sembla que en campanya contra els cimmeris.[nota 30] El va succeir el seu fill Sennàquerib (Senaquerib).
