STS-51-L

La missió STS-51-L fou el vint-i-cinquè vol del programa del transbordador espacial estatunidenc, i la primera vegada en què un civil volava al transbordador espacial. La missió utilitzà el transbordador espacial Challenger, que s'enlairà del complex de llançament 39-B del Centre Espacial Kennedy (Florida) el 28 de gener del 1986.

Per a més informació sobre l'accident, vegeu accident del transbordador espacial Challenger.

Aquest article o secció no cita les fonts o necessita més referències per a la seva verificabilitat.

STS-51-L

Tipus de missió	desplegament de Satèl·lit artificial
Operador	NASA
NSSDCA ID	CHALNGR
Durada de la missió	1 minut i 13 segons
Distància viatjada	29 km
Propietats de la nau
Nau espacial	Transbordador espacial Challenger
Fabricant	Rockwell International
Massa	121.778 kg 90.584 kg 21.937 kg
Tripulació
Filera posterior (esquerra a dreta): Ellison Onizuka, Christa McAuliffe, Gregory Jarvis, Judith Resnik. Filera anterior (esquerra-dreta): Michael J. Smith, Francis "Dick" Scobee, Ronald McNair.
Membres Francis Richard Scobee (comandant) Michael John Smith (pilot del transbordador espacial) Ellison Shoji Onizuka (especialista 1) Judith Arlene Resnik (especialista 2) Ronald Ervin McNair (especialista 3) Gregory Bruce Jarvis (especialista de càrrega) Sharon Christa Corrigan McAuliffe (especialista de càrrega útil 2)
Tripulants	7
Inici de la missió
Llançament espacial Data 28 gener 1986 Lloc plataforma de llançament 39A, complex de llançament 39
Fi de la missió
Motiu de pèrdua	error de llançament (28 gener 1986)
Destruït	28 gener 1986 (Accident del transbordador espacial Challenger)
Activitat orbital  Tipus d'òrbita òrbita terrestre baixa Periàpside 285 km Apoàpside 295 km Període 90,4 min Època Planificat Òrbites realitzades 0
Programa del transbordador espacial ← STS-61-C (en) STS-26 →

La missió acabà en un desastre quan el Challenger fou destruït 73 segons després de l'enlairament. La Comissió Rogers i, més específicament el Doctor Richard P. Feynman determinaren que la causa fou la fallada d'un segell de la junta tòrica del coet accelerador sòlid (SRB) dret del Challenger. La fallada del segell permeté que una flama s'escapés i impactés contra un dels dos muntants d'unió posteriors de l'SRB, que acabà fallant i feu que el coet pivotés sobre els seus punts d'unió restants. Després, la part davantera del cilindre del coet impactà contra la zona intertancs del tanc exterior (ET), fet que provocà una fallada estructural de l'ET, el component estructural clau de tota la pila. Aleshores es produí una ràpida combustió dels propel·lents alliberats. Amb la "columna vertebral" de l'estructura de la pila compromesa i en procés de desintegració, els SRB marxaren volant en solitari, igual que l'orbitador, que es desintegrà ràpidament a causa de les brutals forces aerodinàmiques a què fou sotmès. Les proves descobertes de la cabina de tripulació revelaren que alguns dels subministrament d'aire d'emergència (PEAP) que duien els astronautes havien estat activats manualment, indicant que les forces de la fragmentació de l'orbitador no foren inherentment letals i que com a mínim tres membres de la tripulació continuaven amb vida després de la desintegració.

La missió STS-51-L fou la desena del Challenger i havia de posar en òrbita el segon d'una sèrie de satèl·lits de seguiment i relé de dades, dur a terme el primer vol del Shuttle-Pointed Tool for Astronomy (SPARTAN-203)/Halley's Comet Experiment Deployable per observar el cometa de Halley, i donar diverses lliçons des de l'espai dins del marc del Projecte Teacher in Space i el Shuttle Student Involvement Program (SSIP). El vol també fou la primera missió tripulada estatunidenca en què hi hagué morts durant el vol, i la primera missió tripulada estatunidenca en ser llançada i no arribar a l'espai (la primera fou la Soiuz 18a).

La imatge icònica del plomall de fum del transbordador espacial Challenger després de desintegrar-se 73 segons després del llançament. L'accident provocà la mort dels set tripulants de la missió STS-51-L.