Roberto Stagno

Roberto Stagno (18 d'octubre de 1840^[1] – 26 d'abril de 1897), fou un tenor italià. Fou un intèrpret important de la música del verisme quan esclatà a l'escena operística durant els anys 1890; però també posseïa una tècnica de belcantista àgil que emprava en les òperes de períodes anteriors. El 1890, un dels papers fonamentals del verisme: Turiddu.

Roberto Stagno

Biografia
Naixement	18 octubre 1840 Palerm (Sicília)
Mort	26 abril 1897 (56 anys) Gènova (Itàlia)
Sepultura	Santa Maria delle Grazie cemetery (en)
Activitat
Ocupació	cantant d'òpera
Veu	Tenor
Instrument	Veu
Família
Cònjuge	Gemma Bellincioni (1886–1897)

Carrera

Stagno (de nom real Vincenzo Andrioli) naixia a Palerm, Sicília, en una família amb connexions a la noblesa menor. Estudià a Milà i feia el seu debut operístic a Lisboa, Portugal, el 1862. La seva carrera feia un salt tres anys més tard, quan substituí reeixidament al tenor dramàtic més celebre d'Itàlia, Enrico Tamberlick, en una actuació a Madrid de Robert le diable. Durant les tres dècades següents, Stagno actuà en una varietat d'òperes en els principals teatres d'Espanya, Itàlia, França i Rússia, construint i després consolidant la seva reputació com un dels tenors principals d'Europa.

Stagno fou també popular a l'Argentina, on actuà inicialment el 1879, i també durant una temporada sencera (1883-1884) als Estats Units, al Metropolitan Opera de Nova York. Era literalment el primer solista a cantar-hi, ja que fou el primer Faust en l'obertura del teatre el 22 d'octubre de 1883. Desafortunadament per a Stagno, el seu temps a Nova York va resultar més curt del previst: les audiències americanes expressaven reserves sobre el seu cant a causa del seu vibrato pronunciat i persistent i no era contractat de nou per la direcció del MET.

Continuà la seva carrera a Itàlia i Amèrica del Sud on el seu mètode vocal era més apreciat. Llavors, a Roma, el 17 de maig de 1890, passava a la història operística quan creà el paper de Turiddu a la primera actuació de Cavalleria rusticana de Mascagni. La seva muller, Gemma Bellincioni feu el paper de soprano de Santuzza. S'havien trobat mentre viatjaven a Buenos Aires el 1886 amb un grup de cantants. La seva filla, Bianca Stagno-Bellincioni (1888-1980), també fou una cantant i actriu i el 1945 publicava un llibre sobre els seus pares.

Stagno tenia només 57 anys quan moria a Gènova d'una malaltia renal i cardíaca. No ha sobreviscut cap enregistrament de la seva veu, que era lírico dramàtica i es diu que era calenta i vibrant. D'aquells primers tenors que varen enregistrar, Fernando De Lucia (1860-1925) era potser el més similar a Stagno en el so i estil.^[2]