escriptor argentí From Wikipedia, the free encyclopedia
Ricardo Emilio Piglia Renzi (Adrogué, 24 de novembre de 1941-Buenos Aires, 6 de gener de 2017)[1] va ser un escriptor i crític literari argentí.
  | |
| Nom original | (es) Ricardo Emilio Piglia Renzi |
|---|---|
| Biografia | |
| Naixement | 24 novembre 1941 Adrogué (Argentina) |
| Mort | 6 gener 2017 (75 anys) Buenos Aires (Argentina) |
| Causa de mort | esclerosi lateral amiotròfica |
| Formació | Universitat Nacional de La Plata |
| Activitat | |
| Ocupació | escriptor, guionista, periodista, crític literari |
| Ocupador | Universitat de Princeton (2001–2011) Universitat de Buenos Aires (1990–2000) Universitat Harvard |
| Gènere | Prosa |
| Obra | |
Obres destacables
| |
| Premis | |
| |
Signatura  | |
 
| |
Després de la caiguda de Perón (1955), es va anar amb la seva família d'Adrogué i es va instal·lar a Mar del Plata.[2] Piglia va estudiar Història en la Universitat Nacional de la Plata, ciutat on va viure fins a 1965. Després va treballar durant una dècada en editorials de Buenos Aires, va dirigir la Sèrie Negra, famosa col·lecció de policials que va difondre Dashiell Hammett, Raymond Chandler, David Goodis i Horace McCoy. «Vaig començar a llegir policials gairebé com un desviament natural del meu interès per la literatura estatunidenca. Un llegeix a Fitzgerald, després a Faulkner i ràpidament es troba amb Hammett i amb David Goodis. Més tard, entre 1968 i 1976, vaig llegir policials per necessitat professional, ja que dirigia una col·lecció», va dir en una oportunitat. Durant la dictadura d'Onganía va abandonar el país i va marxar a l'exili.[3]
Piglia ha assenyalat que dues poètiques antagòniques i els seus reversos li han interessat: la que està basada en l'oralitat, aparentment «popular», que ha arribat a una espècie de crispació expressiva, com Guimaraes Rosa o Juan Rulfo; i la de la «avantguarda» que treballa amb la idea que l'estil és plural: tant James Joyce com Manuel Puig, per exemple, van treballar amb registres múltiples.
Va començar a escriure en la segona meitat dels anys 1950 en Mar del Plata el seu Diario, i ho ha continuat durant tota la seva vida. Va rebre un esment especial en el VII concurs Casa de las Américas, Cuba, i això va significar la publicació del seu primer llibre: el de contes Jaulario. Però el reconeixement internacional ho deu a la seva primera novel·la Respiración artificial, de 1980.
Piglia va ser, a més, crític, assagista i professor acadèmic, que ha estudiat a Bertold Brecht, Benjamin i Lukács, a Erich Auerbach, Szondi i Vernant, als russos Tiniánov, Sklovski o Bajtin. Ha escrit sobre la seva pròpia escriptura (que està lligada a la crítica) i ha elaborat assajos sobre Roberto Arlt, Borges, Sarmiento, Macedonio Fernández i altres escriptors argentins.
Piglia va viure als Estats Units, on va ser professor en diverses universitats, entre les quals figuren les de Harvard i Princeton, en les quals va fer classes durant una quinzena d'anys. De la segona es va jubilar a finalitats de 2010.[4]
Encara que estava instal·lat en aquest país, on tenia casa pròpia (Markham Road 28) amb la seva dona, l'artista Martha Eguía,[4] va decidir tornar a Argentina: al desembre de 2011 va arribar a Buenos Aires i va començar a escriure, amb elements autobiogràfics, la novel·la El camino de Ida, que va publicar Anagrama en 2013.[5] Després del seu retorn, Piglia va gravar també un programa de televisió de quatre capítols en els quals ensenya sobre Jorge Luis Borges i va dirigir una col·lecció de reedicions de la literatura argentina.[5]
Al costat del músic Gerardo Gandini va compondre l'òpera La ciudad ausente, basada en la seva pròpia novel·la, estrenada en el Teatre Colón en 1995. Com antòleg ha publicat, entre altres llibres, Crímenes perfectos i La fieras, tots dos amb obres del gènere policial. També al costat del dibuixant Luis Scafati i a l'escriptor Pablo De Santis van realitzar una versió gràfica de la novel·la "La ciudad ausente" editada a Argentina per Oceano-Temas i a Espanya per Libros del Zorro Rojo. La seva obra ha estat traduïda a nombrosos idiomes, particularment a l'anglès, francès, italià, alemany i portuguès.
En 2014 se li va diagnosticar una Esclerosi lateral amiotròfica (ELA), la qual cosa va afectar considerablement la seva salut; malgrat això, va continuar treballant, amb l'ajuda de la seva assistent, Luisa Fernández, en la selecció dels seus diaris i l'edició d'escrits inèdits. Va morir el 6 de gener de 2017, als setanta-cinc anys.[6][7]
A més de la ja prevista publicació del tercer tom dels seus diaris, una editorial independent va reunir en volum, sota el títol Escritores norteamericanos, una sèrie d'assaigs escrits per Piglia a finalitats dels anys seixanta, per a una col·lecció d'autors estatunidencs a càrrec de Pirí Lugones i Jorge Álvarez.[8]
Va escriure els guions de les pel·lícules Comodines (1997), de Jorge Nisco; La sonámbula, recuerdos del futuro (1998), de Fernando Spiner; Corazón iluminado (1998), de Héctor Babenco; El astillero (2000), de David Lipszyc, basada en la novel·la homònima de Juan Carlos Onetti. Marcelo Piñeyro dirigí Plata quemada (2000), amb guió del mateix Piñeyro i de Marcelo Figueras basat en la novel·la de Piglia, film que va obtenir a Espanya el Premi Goya 2000 al millor llargmetratge estranger de parla hispana. També va escriure el guió per la minisèrie televisiva Los siete locos y los lanzallamas, basada en l'obra de Roberto Arlt.[9]
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Every time you click a link to Wikipedia, Wiktionary or Wikiquote in your browser's search results, it will show the modern Wikiwand interface.
Wikiwand extension is a five stars, simple, with minimum permission required to keep your browsing private, safe and transparent.
