Urartu

Urartu és una regió geogràfica que s'utilitza habitualment com a exònim del regne de l'edat del ferro, també coneguda per la interpretació moderna del seu endònim, el Regne de Van, centrada al voltant del llac Van a l'històric altiplà d'Armènia.^[1] El regne va assolir el poder a mitjans del segle ix aC, però va entrar en declivi gradual i finalment va ser conquerit pels medes iranians a principis del segle VI aC.^[2]

Urartu

Localització
38° 30′ 00″ N, 43° 20′ 33″ E
Capital	Tuixpa Arzashku
Població humana
Idioma oficial	urartià
Dades històriques
Creació	dècada del 860 aC
Dissolució	590 aC
Següent	Satrapia d'Armenia

S'han descobert diversos jaciments, els més importants són Karmir Blur, Armavir i Erebuni, que confirmen la importància del regne d'Urartu. Els hitites van signar diversos tractats amb Urartu, que semblen indicar que aquests llocs estaven governats per dinasties locals, i que els pactes es feien amb els «prínceps» i també amb el poble i els ancians. Políticament Urartu es dividia en diverses entitats i no hi havia una estructura uniforme. Les cròniques assíries, sobretot les de Salmanassar I i Teglatfalassar I, parlen de les campanyes a la regió de Nairi, on van lluitar contra un gran nombre de reis.^[3]

Des del seu redescobriment al segle xix, Urartu, que es creu comunament que era almenys parcialment de parla armènia,^{[4][5][6][7][8][9]} ha tingut un paper important en el nacionalisme armeni.^[10]

Història

Les fonts hitites esmenten alguns països a la zona d'Urartu: Haiasa, Azzi, Suhma, Isuwa i Altxe (cap al 1388 aC i 1320 aC). Els assiris van atacar la regió el 1114 aC i van arribar al llac Van, i esmenten que el país, que es deia Nairi, tenia 23 reis. Cap a l'any 880 aC, aquests 23 principats ja estan unificats sota el rei de Biaini (és a dir, del llac Van), que les fonts assíries denominen rei d'Urartu (en les seves inscripcions, els reis d'Urartu es titulen reis de Nairi si escriuen en assiri, i reis de Biaini i senyors de Tushpa si ho fan en urartià). El primer rei va ser Arame, titulat erili-erilave ('rei de reis'), que va donar nom a la província d'Aramili (més tard, coneguda com a Apahuniq), que tenia com a capital Arzachkun (suposadament, Manazkert).

Biaini era el nom que els urartians donaven al Regne d'Urartu (que n'és el nom assiri). Biaini vol dir una cosa semblant a 'Regne del llac Van', zona que abans els assiris anomenaven Nairi.

Període d'expansió

Sarduri I, potser un usurpador, va fundar una dinastia i va traslladar la capital a Tushpa (la moderna Van), a la vora del llac Van, i la va fer fortificar. El seu fill Ishpuini va incorporar al regne el país de Musasir, del qual va fer governador el seu fill (el futur Sarduri II), però Shamshi-Adad V d'Assíria el va atacar. El seu successor, Menua I, va expandir el regne. Argisti I encara amplià més els dominis a la regió de l'Araxes i el llac d'Erevan, a més d'aconseguir rebutjar els atacs de Salmanassar IV d'Assíria.

Període de decadència

A meitat del segle viii aC, es va enfrontar amb el Regne de Manna, i a finals del segle van començar els atacs dels cimmeris. Simultàniament, els assiris, dirigits per Sargon II, van atacar el regne. Rusa I va ser derrotat per Sargon II al llac Urmia. Les invasions escites van continuar i, a finals del segle vii aC, gairebé havien destruït el regne (les excavacions arqueològiques mostren un alt nivell de destrucció per foc). Entre el 612 aC i el 585 aC, el país va ser conquerit per tribus traciofrígies (que acabarien formant el futur poble dels armenis), que van destruir el regne.^[11] L'últim rei d'Urartu o un dels primers reis dels invasors armenis es va sotmetre als medes.

• 
  Urartu del 860 al 840 aC
• 
  Urartu del 840 al 820 aC
• 
  Urartu del 820 al 785 aC
• 
  Urartu del 785 al 753 aC
• 
  Urartu del 753 al 743 aC
• 
  Urartu: màxima expansió, el 743 aC
• 
  Urartu del 743 al 735 aC
• 
  Urartu del 735 al 715 aC
• 
  Urartu del 715 al 713 aC
• 
  Urartu del 713 al 680 aC
• 
  Urartu del 680 al 610 aC
• 
  Urartu del 610 al 585 aC

Reis d'Urartu o Biaini

• Arame, 880 aC-844 aC
• Sarduri I, 844 aC-828 aC
• Ishpuini, 828 aC-805 aC
• Menua I, 805 aC-785 aC (associat abans del 805 aC)
• Argisti I, 785 aC-753 aC
• Sarduri II, 753 aC-735 aC
• Rusa I, 735 aC-713 aC
• Argisti II, 713 aC-680 aC
• Rusa II, 680 aC-675 aC
• Erimena, 675 aC-670 aC
• Rusa III, 670 aC-646 aC
• Sarduri III, 646 aC-circa 620 aC
• Irgia, circa 620 aC-circa 600 aC
• Menua II, circa 600 aC-c. 585 aC

Arqueologia

El descobriment de la civilització es va fer el 1827 per Friedrich Eduard Schulz, de la societat francesa d'orientalistes. Schulz va morir assassinat per bandits kurds el 1829. Van seguir altres troballes i intents de traducció de les inscripcions, i alguns investigadors van tenir la mateixa fi que Schulz. A partir del 1870, les ruïnes de la zona van ser saquejades pels residents, per vendre els objectes als exploradors europeus. La primera catalogació de les inscripcions la va fer sir Archibald Henry Sayce i Karl Sester a la darrera part del segle xix. L'estela de Rusa es va descobrir el 1891. La regió passà a control rus el 1915, i Nikolai Jakovlevich Marr i Iosif Abgarovich Orbeli hi van fer algunes troballes rellevants, especialment els annals de Sarduri II. Al llarg del segle xx, es van fer nombroses troballes, primer a l'Armènia soviètica, com ara Karmir Blur i després també a la part turca.

Jaciments arqueològics

• Altintepe
• Toprakkale
• Patnos
• Cavustepe
• Van
• Armavir
• Erebuni (Erevan)
• Anzaf
• Cavustepe
• Başkale
• Argishtiqinili
• Teishebaini

Economia

La població del país es dedicava a l'agricultura i la ramaderia. Treballaven la pedra i els metalls, i exportaven gerres i pots de metall a Frígia.

Administració

El rei tenia el poder suprem i era, a més a més, gran sacerdot de Khaldi, la principal deïtat del país. Alguns temples de Khaldi formaven part del complex del palau reial i n'hi havia d'altres separats.

Religió

Article principal: Religió d'Urartu

Moderna representació del deu Khaldi basada en originals urartians

La principal deïtat n'era Khaldi, però la religió dels urartians era politeista. Altres deïtats n'eren Teisheba, déu dels cels, Teshsub, deïtat hurrita, i Khurits i Shiwini, dees del sol.

Llengua i escriptura

Article principal: Urartià

El llenguatge d'Urartu és aglutinatiu i emparentat amb l'hurrita, i està classificat en el grup hurrourartià de llengües; cronològicament, la llengua sembla una continuació dels dialectes hurrites; no presenta influències semites ni indoeuropees, però sí d'algunes llengües del Caucas, emparentada amb la família de llengües alaròdies. Els georgians li atribueixen també una connexió amb el georgià.

Per a escriure, s'utilitzava un sistema local jeroglífic, però més tard van adoptar el cuneïforme assiri, limitant l'ús del sistema nacional que, al segle viii, va quedar reduït a escrits religiosos i comptables.

Vegeu també

Hurrites

Llengües hurrourartianes

Muskhi

Etiuni

Referències

1. Jacobson, Esther. The Art of the Scythians: The Interpenetration of Cultures at the Edge of the Hellenic World (en anglès). BRILL, 1995, p. 33. ISBN 9789004098565.
2. Scolnic, Benjamin Edidin. If the Egyptians Drowned in the Red Sea where are Pharaoh's Chariots? (en anglès). University Press of America, 2005, p. 29. ISBN 0761831479.
3. Kuhrt, Amélie. El Oriente Próximo en la antugüedad c. 3.000-330 aC: vol. 2. Barcelona: Crítica, 2014, p. 196. ISBN 9788498926897.
4. Diakonoff, Igor M. «First Evidence of the Proto-Armenian Language in Eastern Anatolia». Annual of Armenian Linguistics, 13, 1992, p. 51–54. ISSN: 0271-9800.
5. Mallory, Douglas Q.; Adams. Encyclopedia of Indo-European culture. Londres: Fitzroy Dearborn, 1997, p. 30. ISBN 978-1884964985. OCLC 37931209. «La presència armènia als seus assentaments històrics s'hauria de buscar llavors en algun moment abans del 600 aC; (...) la fonologia armènia, per exemple, sembla haver estat molt afectada per l'urartià, cosa que pot suggerir un llarg període de bilingüisme.»
6. Diakonoff, Igor M «First Evidence of the Proto-Armenian Language in Eastern Anatolia». Annual of Armenian Linguistics 13, 1992, p. 51–54. ISSN: 0271-9800.
7. Drews, Robert. Militarism and the Indo-Europeanizing of Europe. Routledge, 2017, p. 228.. «El vernacle del Gran Regne de Biainili era sens dubte l'armeni. La llengua armènia era òbviament la llengua vernacla de la regió al segle V aC, quan els comandants perses i els escriptors grecs la van emparellar amb el frigi. Difícilment es pot suposar que va ser introduïda a la regió entre principis del segle VI i principis del V aC, i que immediatament va esborrar qualsevol altra cosa que s'hi havia parlat; (...) com que els parlants protoarmenis semblen haver viscut no lluny dels parlants hurrians, la nostra conclusió ha de ser que la llengua armènia de Mesrop Mashtots descendia d'una llengua indoeuropea que s'havia parlat al sud del Caucas a l'edat del bronze.»
8. Martirosyan, Hrach. The place of Armenian in the Indo-European language family: the relationship with Greek and Indo-Iranian. Leiden University, 2013, p. 85-86.
9. Petrosyan, Armen «The Armenian Elements in the Language and Onomastics of Urartu» (en anglés). Aramazd: Armenian Journal of Near Eastern Studies, 2010 [Consulta: 14 gener 2022].
10. Redgate, Anne Elizabeth. The Armenians. Wiley, 2000, p. 276. ISBN 978-0-631-22037-4.
11. Chahin, M. The Kingdom of Armenia. A History (en anglès). Curzon, 2001, p. 43. ISBN 9780700714520.

Enllaços externs

• Armenica.org Història.

En altres projectes de Wikimedia:
Commons	Commons (Galeria)
Commons	Commons (Categoria)