grup ètnic indoeuropeu From Wikipedia, the free encyclopedia
Els paixtus, coneguts històricament com a afganesos,[lower-alpha 1] són un grup ètnic iranià[6][7][8][9] originari de l'Àsia central i meridional.[10] La llengua materna del grup ètnic és el paixtu, una llengua iraniana oriental. A més, els paixtus ètnics de l'Afganistan parlen el dialecte dari[11] del persa com a segona llengua,[12][13] mentre que els del subcontinent indi utilitzen l'hindi-urdú com a segona llengua.[14][15] No obstant això, una minoria significativa parla persa o hindi-urdú com a primera llengua.[16] Es calcula que el nombre total de paixtus és d'uns 63 milions; tanmateix, aquesta xifra és discutida a causa de la manca d'un cens oficial a l'Afganistan des del 1979.[17]
  | |
| Tipus | ètnia |
|---|---|
| Població total | 53.000.000 |
| Geografia | |
| Estat | Pakistan, Afganistan, Índia, Emirats Àrabs Units, Estats Units d'Amèrica, Iran, Regne Unit, Canadà, Malàisia i Rússia |
Els paixtus són originaris de la terra que comprèn el sud de l'Afganistan i el nord-oest del Pakistan (que de vegades es denomina regió del Paixtunistan), que és on resideix la majoria de la població. Hi ha comunitats històriques i significatives de la diàspora paixtu a les províncies del Sindh i del Panjab (Pakistan) (particularment a les ciutats de Karachi i Lahore) i a la regió de Rohilkhand, a l'estat d'Uttar Pradesh, a l'Índia (així com a les ciutats principals, com ara Delhi i Bombai). S'ha format una diàspora recent als estats àrabs del golf Pèrsic (principalment als Emirats Àrabs Units) com a part de la diàspora sud-asiàtica més gran.[18]
Els paixtus són el grup ètnic més nombrós de l'Afganistan, ja que constitueixen prop del 48% de la població total del país.[19] Han estat el grup etnolingüístic dominant a l'Afganistan des de la fundació de la nació. A més, els paixtus són el segon grup ètnic més gran del Pakistan,[20] formant del 15% al 18% de la població total del país,[21] i són considerats un dels cinc grups etnolingüístics més importants de la nació.[22] Els paixtus són el 26è grup ètnic més gran del món i el grup de llinatge segmentari més gran. Es calcula que hi ha entre 350 i 400 tribus i clans paixtus.[23][24]
La majoria dels paixtus encara viuen al lloc d'origen, situat al sud del riu Amudarià, que es troba a l'Afganistan i a l'oest del riu Indus, al Pakistan.[25][26] Això inclou Khyber Pakhtunkhwa i el nord de Balutxistan.[27] Els centres metropolitans d'aquesta zona inclouen Jalalabad, Quetta, Kandahar, Mardan, Mingora i Peshawar.[28]
Els paixtus del subcontinent indi, fora del lloc d'origen, són anomenats pathans (la paraula hindustanesa per a paixtu), tant per ells com per altres grups ètnics del subcontinent.[29]
Històricament els paixtus s’han establert en diverses ciutats a l'est del riu Indus abans i durant el Raj Britànic. Aquests inclouen Karachi, Lahore, Rawalpindi, Bombai (ara anomenat Mumbai), Delhi, Calcuta, Rohilkhand, Jaipur i Bangalore. Els colons són descendents tant dels paixtus de l'actual Afganistan com del Pakistan (l'Índia britànica abans del 1947). En algunes regions de l'Índia, de vegades hom els denomina kabuliwala.[30]
A l'Índia existeixen comunitats significatives de diàspora paixtu.[31][32][33] La regió de Rohilkhand, a Uttar Pradesh, rep el nom de la comunitat Rohilla d'ascendència paixtu. També viuen als estats de Maharashtra, al centre de l'Índia i a Bengala Occidental, a l'est de l'Índia, que tenen una població de més d'un milió d'habitants amb ascendència paixtu;[34] tant Bombai com Calcuta van ser ubicacions principals de migrants paixtu procedents de l'Afganistan durant l'era colonial.[35] També hi ha poblacions de més de 100.000 habitants cadascuna a les ciutats de Jaipur, al Rajasthan i Bangalore, a Karnataka.[34] Bombai (ara anomenat Mumbai) i Calcuta tenen una població paixtu de més d'un milió, mentre que Jaipur i Bangalore tenen uns 100.000 habitants. Els paixtus de Bangalore inclouen els germans khan Feroz, Sanjay i Akbar Khan, el pare dels quals es va establir a Bangalore des de Gazni.[36]
Karachi allotja la comunitat més gran de paixtus fora de llur lloc d'origen (amb uns 7 milions).[37][38] Anatol Lieven, de la Universitat de Georgetown, a Qatar, va escriure el 2021 que, arran de l'establiment dels paixtus a la ciutat, "Karachi (i no pas Kabul, Kandahar o Peshawar) potser és la ciutat paixtu més gran del món".[39]
Fora de l'Àsia meridional i central, els paixtus també es troben en un nombre menor a la part oriental i nord de l'Iran.[40] Ja a mitjan segle xvii, els registres informen que els paixtus de Durrani vivien a la província de Khorasan de l'Iran safàvida.[41] Després del breu regnat dels paixtus ghilji a l'Iran, Nader Shah va derrotar el darrer governant independent ghilji de Kandahar, Hussain Hotak. Per tal d'assegurar el control de Durrani al sud de l'Afganistan, Nader Shah va deportar Hussain Hotak i un gran nombre de paixtus ghilji a la província de Mazandaran, al nord de l'Iran. Les restes d'aquesta comunitat exiliada considerable, tot i que assimilades, continuen reivindicant l'ascendència paixtu.[42] A l'inici del segle xviii, en el decurs de pocs anys, el nombre de paixtus durrani al Khorasan iranià va augmentar molt.[41] Més tard, la regió va passar a formar part del mateix Imperi Durrani. El segon rei durrani de l'Afganistan, Timur Shah Durrani, va néixer a Mashad.[43] Contemporani de la dominació de Durrani a l'est, Azad Khan Afgan, un paixtu ghilji ètnic que va ser el segon responsable de l'Azerbaidjan durant el govern afxàrida, va guanyar el poder a les regions occidentals de l'Iran i l'Azerbaidjan durant un període curt.[44] Segons una enquesta de mostra del 1988, el 75% de tots els refugiats afganesos a la part sud de la província iraniana de Khorasan eren paixtus durrani.[41]
Els paixtus indis i pakistanesos han utilitzat els enllaços britànics i de la Commonwealth dels seus països respectius i s’han establert comunitats modernes a partir dels anys seixanta principalment al Regne Unit, Canadà, Austràlia, però també en altres països de la Commonwealth (i els Estats Units). Alguns paixtus també s’han establert a l’Orient Mitjà, com ara la península Aràbiga. Per exemple, uns 300.000 paixtus van emigrar als països del golf Pèrsic entre el 1976 i el 1981, cosa que representa el 35% dels immigrants pakistanesos.[45]
A causa de les múltiples guerres a l'Afganistan des de la fi dels anys setanta, diverses onades de refugiats (paixtus afganesos, però també un nombre considerable de tadjiks, hazara, uzbeks, turcmans i sikhs afganesos) han abandonat el país com a sol·licitants d'asil.[46]
Hi ha 1,3 milions de refugiats afganesos al Pakistan i 1 milió a l'Iran. Altres han reclamat asil al Regne Unit, Estats Units i països de la Unió Europea a través del Pakistan.[47]
Una institució destacada del poble paixtu és el sistema complex de tribus.[48] Els paixtus encara són un poble predominantment tribal, però la tendència a la urbanització ha començat a alterar la societat paixtu, ja que ciutats com Kandahar, Peshawar, Quetta i Kàbul han crescut ràpidament a causa de l'afluència de paixtus rurals. Malgrat això, molta gent encara s’identifica amb diversos clans.
El sistema tribal té diversos nivells d'organització: la tribu en què es troba pertany a quatre grups tribals "majors" : els Sarbani, els Bettani, els Gharghashti i els Karlani, el tabar (tribu), es divideixen en grups de parentiu anomenats khels, que al seu torn es divideixen en grups més petits (pllarina o plarganey), cadascun format per diverses famílies extenses anomenades kahols.[49]
Les excavacions de jaciments prehistòrics suggereixen que els primers humans van viure a l'actual Afganistan fa almenys 50.000 anys.[50] Des del 2n mil·lenni aC, les ciutats de la regió que ara són habitades per paixtus han patit invasions i migracions, incloent-hi dels pobles indis antics, els pobles iranians antics, els medes, els perses i els macedonis antics de l'antiguitat, els kushans, els heftalites, els àrabs, els turcs i els mongols, entre d'altres. En els darrers temps, alguns pobles del món occidental també ha explorat la zona.[50][51][52]
Els primers precursors dels paixtus actuals podrien haver estat tribus iràniques antigues que es van estendre per l'Altiplà Iranià oriental.[53][54]
Gankovsky proposa l'origen eftalita dels paixtus,[55][56] però d'altres en treuen una conclusió diferent. La tribu ghilji ha estat connectada al poble khalaj.[57] Segons Georg Morgenstierne, la tribu durrani que es coneixia com els "abdali" abans de la formació de l'Imperi afganès el 1747,[58] podria estar connectada amb els heftalites;[59] Aydogdy Kurbanov recolza aquesta opinió que proposa que, després de la caiguda de la confederació heftalita, probablement l'heftalita es va assimilar a diverses poblacions locals.[60]
Els paixtus apareixen vinculats a la història de l'Afganistan, el Pakistan i nord de l'Índia actuals: després de les conquestes musulmanes dels segles VII-XI, molts guerrers paixtus van envair i conquerir bona part de les regions de nord de l'Àsia de Sud durant els períodes dels suris i els Durranis.[61]
El paixtu s'acostuma a classificar com a llengua iranica oriental.[62][63][64] Comparteix característiques amb la llengua munji, que és la llengua existent més propera a l'extint bactrià,[65] però també comparteix característiques amb el sogdià, així com el coràsmic, el shughni, el sanglechi i el khotanès Saka.[62] Hi ha qui ha suggerit que el paixtu es podria haver originat a la regió de Badakhshan i estaria connectat a una llengua saka semblant al khotanès.[62] De fet, el lingüista eminent Georg Morgenstierne ha descrit el paixtu com una varietat saka i molts altres han observat les semblances entre el paixtu i altres llengües saka, cosa que suggereix que els parlants de paixtu originaris podrien haver estat un grup saka.[66][67] A banda d'això, el paixtu i l'osseta, una altra llengua provinent de l'escita, comparteixen cognats en llurs vocabularis respectius que no es troben en altres llengües iranianes de l'Est[68] Cheung suggereix un isoglossa comú entre el paixtu i l'osseta, la qual fonamenta en una varietat Saka indocumentada que s'hauria parlat a prop del paixtu antic reconstruït, el qual es podria haver parlat aleshores al nord de l'Oxus.[69] D’altres, però, han suggerit un avantpassat iranià molt més antic, ateses les afinitats amb l'antic avèstic.[70]
Hi ha al·lusions a la tribu coneguda com a pakthās, que va ser una de les tribus que van lluitar contra els sudes al Dasarajna - la batalla dels deu reis - del Rigveda (RV 7 .18.7), datada aprox. entre el 1500 i 1200 aC.[71] S'hi esmenten els pakthās:[72]
Heinrich Zimmer els vincula a una tribu esmentada per Heròdot (pactians), i amb els paixtus de l'Afganistan i el Pakistan.[73][74]
Heròdot, el 430 aC, en parla a les Històries:[75]
Aquests pactians vivien a la frontera oriental de la satrapia aquemènida d'Aracòsia, ja en el 1r mil·lenni aC, a l'Afganistan actual.[76] Heròdot també esmenta una tribu coneguda com a aparytai (Ἀπαρύται),[77] la qual Thomas Holdich[78] ha relacionat amb la tribu paixtu afridi,[79] ja que totes aquestes tribus se situaven a la vall de l'Indus. Heròdot afirma:[80]
 |
Aquest article o secció necessita millorar una traducció deficient. |
Josef Markwart made the connection of the Pashtuns with names such as the parsiētai (παρσιῆται), parsioi (πάρσιοι) that were cited by Ptolemy 150 CE.[81] The text from Ptolemy:[82]
| « | "The northern regions of the country are inhabited by the Bolitai, the western regions by the Aristophyloi below whom live the Parsioi (Πάρσιοι). The southern regions are inhabited by the Parsiētai (Παρσιῆται), the eastern regions by the Ambautai. The towns and villages lying in the country of the Paropanisadai are these: Parsiana Zarzaua/Barzaura Artoarta Baborana Kapisa niphanda" | » |
| — Ptolemy, 150 CE | ||
El geògraf grec Estrabó a Geographica (escrita entre el 43 aC i el 23 dC) fa esment dels pasians (Πασιανοί), la qual cosa s’ha identificat amb els paixtus atès que el paixtu és una llengua oriental-iraniana[83] i els paixtons resideixen a la zona[84] que antany s'anomenava Ariana.[85][86] Estrabó afirma:[87]
Es considera una interpretació diferent de parsis de Ptolemeu (Πάρσιοι).[86] Johnny Cheung[Enllaç no actiu],[88] tot reflexionant sobre els parsioi (Πάρσιοι) de Ptolemeu i els pasiani (Πασιανοί) d'Estrabó afirma el següent: "Ambdues formes mostren lleugeres substitucions fonètiques, és a dir, de υ per ι, i la pèrdua de r a Pasianoi es deu a la perseveració de la precedent Asianoi. Per tant, són els candidats més probables com a avantpassats (lingüístics) dels paixtus moderns."[89]
D'ençà de l'edat mitjana, i fins a l'aparició de l'Afganistan modern al segle xviii i la divisió del territori paixtu per la línia Durand del 1893, els paixtus eren sovint anomenats “afganesos” ètnics.[91]
El primer esment del mot afganès (Abgân - αβγανο)[1] correspon a Shapur I de l'Imperi Sassànida durant el segle iii.[3][92][93][94] Al segle IV, la paraula "afganesos" (αβγανανο) com a referència al poble paixtu s'esmenta en els documents bactrians. Esmenten un cap afganès anomenat Bredag Watanan en relació amb els heftalites i en el context d'alguns cavalls robats. Curiosament, els documents situen els afganesos del nord d'Afganistan al voltant dels moderns Kunduz, Baghlan i Samangan, a la històrica Bàctria[95][96]
Una altra referència extreta dels mateixos documents :
El nom afganès es va registrar més tard al segle VI dC amb la forma "Avagāṇa" [अवगाण][97] per l'astrònom indi Varāha Mihira en el seu Brihat-samhita.[98][99]
Xuanzang, un pelegrí budista xinès, que visita la regió de l'Afganistan diverses vegades entre el 630 i el 644 dC, també en parla.[100] A Shahnameh 1-110 i 1-116, hi apareix escrit com a Awgaan. Segons diversos estudiosos com ara V. Minorsky, el mot "afganès" es documenta diverses vegades el 982 dC al Hudud-al-Alam.[93]
Hudud ul-'alam també parla d'un rei a Ninhar (Nangarhar), que tenia dones musulmanes, afganeses i hindús.[101] Escrit al segle XI dC, Al-Biruni, al seu Tarikh al Hind, assenyala que a les muntanyes frontereres occidentals de l'Índia hi viuen diverses tribus dels afganesos, i s'estenen fins al barri de la vall del Sindh,.[102][103] Informar que entre el 1039 i el 1040 dC Mas'ud I de l'Imperi gaznèvida va enviar el seu fill a sotmetre un grup d'afganesos rebels a prop de Gazni. Arslan Shah Ghaznavid va aplegar un exèrcit d'àrabs, afganesos, khiljis i altres el 1119 dC. Un altre exèrcit d’afganesos i khilji va ser reunit per Bahram Shah Ghaznavid el 1153 dC. Mahoma de Ghor, governant dels ghorides, també disposava d'afganesos en el seu exèrcit juntament amb d'altres.[104] Un viatger marroquí famós, l'erudit Ibn Battuta, el qual visita l'Afganistan després de l'era de la dinastia khalji a l'inici del segle xiii, aporta una descripció dels afganesos.
|
|
Aquest article o secció necessita millorar una traducció deficient. |
Muhammad Qasim Hindu Shah (Ferishta), writes about Afghans and their country called Afghanistan in the 16th century.
| « | "The men of Kábul and Khilj also went home; and whenever they were questioned about the Musulmáns of the Kohistán (the mountains), and how matters stood there, they said, "Don't call it Kohistán, but Afghánistán; for there is nothing there but Afgháns and disturbances." Thus it is clear that for this reason the people of the country call their home in their own language Afghánistán, and themselves Afgháns. The people of India call them Patán; but the reason for this is not known. But it occurs to me, that when, under the rule of Muhammadan sovereigns, Musulmáns first came to the city of Patná, and dwelt there, the people of India (for that reason) called them Patáns—but God knows!"[105] | » |
| — Ferishta, 1560–1620 | ||
El paixtu es classifica dins la subbranca iraniana oriental de la branca iraniana de la família de llengües indoeuropees. Els qui parlen un dialecte del paixtu del sud es refereixen a ells mateixos com a paixtus, mentre que els que parlen el dialecte del nord s'autoanomenen punxtus. Aquestes persones autòctones componen el nucli dels paixtus ètnics que es troben al sud-est de l'Afganistan i l'oest del Pakistan. Els paixtus tenen relats orals i escrits del seu arbre genealògic. El llinatge es considera molt important.
Alguns antropòlegs donen credibilitat a les tradicions orals de les pròpies tribus paixtu. Per exemple, segons l'Enciclopèdia de l'Islam, la teoria de la descendència paixtu dels israelites es remunta a Nimat Allah al-Harawi, el qual va recollir una història per a Khan-e-Jehan Lodhi sota el regnat de l'emperador mogol Jahangir al segle xvii.[106] Al segle xiii, Tabaqat-i Nasiri parla de l'assentament d'immigrants Bani Israel a la fi del segle VIII dC a la regió de Ghor, a l'Afganistan, del qual donen fe les inscripcions jueves que s'han trobat a Ghor. L'historiador André Wink suggereix que la història "pot aportar alguna pista sobre la notable teoria de l'origen jueu d'algunes de les tribus afganeses, el qual es defensa constantment a les cròniques persa-afganeses".[107] Aquestes referències a Bani Israel concorden amb la visió generalitzada pels paixtus, segons la qual, quan les dotze tribus d'Israel es van dispersar, la tribu de Josep, entre d'altres tribus hebrees, es va establir a la regió de l'Afganistan.[108] Aquesta tradició oral ha estat difosa àmpliament entre les tribus paixtu. Hi ha hagut moltes llegendes al llarg dels segles sobre la descendència de les Deu tribus perdudes a partir de grups convertits al cristianisme i a l'islam. És per això que el nom tribal Yusufzai en paixtu es tradueix com a “fill de Josep”. Hi ha molts historiadors que expliquen una història semblant, incloent-hi Ibn Battuta, al segle XIV, i Ferishta, al segle XVI. Tot i això, la semblança dels noms també es pot cercar en la presència de l'àrab a través de l'islam.[109]
Una qüestió contradictòria que es troba en la creença que els paixtus descendeixen dels israelites és que les deu tribus perdudes foren exiliades pel governant d'Assíria, mentre que Maghzan-e-Afghani diu que el governant els va permetre anar cap a l'est fins a l'Afganistan. Aquesta incoherència s’explica pel fet que Pèrsia va adquirir les terres de l'Imperi assiri antic quan va conquerir l'Imperi dels medes i la Babilònia caldea, la qual havia conquerit Assíria algunes dècades abans. Però no hi ha cap autor antic que esmenti aquest trasllat d'israelites més cap a l'est, ni cap text extrabíblic antic que faci referència a les Deu tribus perdudes.[110]
Alguns historiadors afganesos han afirmat que els paixtus estan relacionats amb els israelites antics. Mohan Lal cita Mountstuart Elphinstone, el qual va escriure:
Aquesta teoria ha estat criticada per no estar justificada per proves històriques.[109] El doctor Zaman Stanizai critica aquesta teoria:[109]
Segons alguns estudis genètics, els paixtus tenen un halogrup modal R1a1a * -M198 més gran que no els jueus:[111]
Algunes tribus paixtus afirmen que són descendents dels àrabs, incloent-n'hi algunes que diuen ser sàyides (descendents de Mahoma).[112] Alguns grups de Peshawar i Kandahar creuen que són descendents de grecs que van arribar amb Alexandre el Gran.[113] Segons Firasat i col·legues, el 2007 només una petita proporció de paixtus podria descendir de grecs, però també suggereixen que l'ascendència grega també podria provenir d'esclaus grecs portats per Xerxes I.[114] Alguns com ara els ghilji [115] també afirmen que l'ascendència turca s'havia establert a la zona de l'Hindu Kush i va començar a assimilar gran part de la cultura i la llengua de les tribus paixtu que ja hi eren presents.[116] One historical account connects the Pashtuns to a possible Ancient Egyptian past but this lacks supporting evidence.[117]
| « | "I have read in the Mutla-ul-Anwar, a work written by a respectable author, and which I procured at Burhanpur, a town of Khandesh in the Deccan, that the Afghans are Copts of the race of the Pharaohs; and that when the prophet Moses got the better of that infidel who was overwhelmed in the Red Sea, many of the Copts became converts to the Jewish faith; but others, stubborn and self-willed, refusing to embrace the true faith, leaving their country, came to India, and eventually settled in the Sulimany mountains, where they bore the name of Afghans." | » |
Henry Walter Bellew (1864) va opinar que els paixtus probablement tenen arrels mixtes gregues i rajput.[118][119][120] Després de l'ocupació breu d'Alexandre, l'estat successor de l'Imperi selèucida va ampliar la influència sobre els paixtus fins al 305 aC, moment en què van renunciar al poder dominant de l'Imperi Màuria de l'Índia com a part d'un tractat d'aliança.[121] Vogelsang (2002) suggereix que un origen únic dels paixtus és poc probable, ja que constituirien una mena de confederació tribal.[102]
El seu passat modern es remunta al sultanat de Delhi, particularment a la dinastia Hotak i l'Imperi Durrani. Els hotacs eren individus de la tribu ghilji que es van rebel·lar contra els safàvides i van prendre el control sobre bona part de Pèrsia del 1722 al 1729.[122] Després, van seguir les conquestes d'Ahmad Shah Durrani, que va ser un alt comandant militar d'alt rang sota Nader Shah. Va crear l'últim imperi afganès, el qual cobria la major part d'allò que avui dia és l'Afganistan, el Pakistan, el Caixmir, el Panjab indi, així com les províncies de Kuhistan i Khorasan de l'Iran.[123] Després de la decadència de la dinastia Durrani, a la primera meitat del segle xix sota Shuja Shah Durrani, la dinastia Barakzai va prendre el control de l'imperi. Concretament, el subclan Mohamedzai va mantenir la monarquia de l'Afganistan des de l'any 1826 fins al final del regnat de Zahir Shah, el 1973. L'expresident Hamid Karzai és descendent de la tribu Popalzai de Kandahar.[124]
Els paixtus a l'Afganistan van resistir els designis britànics al seu territori i van mantenir a ratlla els russos durant l'anomenat Gran Joc. En enfrontar totes dues superpotències l'una contra l'altra, l'Afganistan va continuar sent un estat sobirà independent i va mantenir una certa autonomia (vegeu el Setge de Malakand). Durant el regnat d'Abdur Rahman Khan (1880-1901), però, les regions paixtus van restar dividides políticament per la línia Durand, i allò que avui dia correspon al Pakistan occidental va ser reclamat pels britànics el 1893. Al segle xx, molts líders paixtus políticament actius que vivien sota el domini britànic d'una Índia no dividida van donar suport a la independència de l'Índia, incloent-hi Ashfaqulla Khan,[125][126] Abdul Samad Khan Achakzai, Ajmal Khattak, Bacha Khan i el seu fill Wali Khan (tots dos membres de Khudai Khidmatgar), i es van inspirar en el mètode de resistència no-violent de Mohandas Gandhi. [127][128] Alguns paixtus també van treballar a la Lliga Musulmana per lluitar per un Pakistan independent, incloent-hi Yusuf Khattak i Abdur Rab Nishtar, el qual era un soci proper de Muhammad Ali Jinnah.[129]
Els paixtus de l'Afganistan van assolir la independència total de la intervenció política britànica durant el regnat d'Amanullah Khan, després de la Tercera guerra angloafganesa. Pels volts de la dècada de 1950, es va començar a fer sentir a Afganistan i al nou estat del Pakistan una crida popular a Paixtunistan. Això va provocar males relacions entre les dues nacions. La monarquia afganesa va acabar quan el president Daoud Khan va arrabassar el control de l'Afganistan al seu cosí Zahir Shah el 1973, la qual cosa va obrir la porta a una guerra de representants pels veïns i la pujada del marxisme. L'abril del 1978, Daoud Khan va ser assassinat juntament amb la seva família. Els comandants mujahidins van començar a ser reclutats al Pakistan per a una guerra de guerrilles contra la República Democràtica de l'Afganistan; el govern marxista també era dominat per khalqistes paixtu. El 1979, la Unió Soviètica va envair el seu veí del sud, l'Afganistan, per derrotar una insurgència creixent. Els mujahideen van ser finançats pels Estats Units, l'Aràbia Saudita, la Xina i d'altres, i incloïen alguns comandants paixtu com ara Gulbuddin Hekmatyar i Jalaluddin Haqqani. Mentrestant, milions de paixtus van fugir de la seva terra natal per viure entre altres diàspores afganeses al Pakistan i l'Iran i, des d'allà, desenes de milers van fer camí cap a l'Amèrica del Nord, la Unió Europea, l'Orient Mitjà, Austràlia i d'altres racons del món.[47]
Les guerres a l'Afganistan van alterar l'equilibri de poder al país: els paixtus eren dominants històricament al país, però l'aparició de grups armats ben organitzats que consistien en tadjiks, uzbeks i hazaras, combinats amb paixtus fragmentats políticament, van reduir la seva influència sobre l'estat. El 1992, després de la victòria dels mujahidins, Burhanuddin Rabbani es va convertir en el primer president no paixtu de l'Afganistan.[130]
A la darreria dels anys noranta, els paixtus eren el grup ètnic principal de l'emirat islàmic d'Afganistan (règim talibà).[131] L' Aliança del Nord que lluitava contra els talibans també incloïa diversos paixtus. Entre ells hi havia Abdullah Abdullah, Abdul Qadir i el seu germà Abdul Haq, Abdul Rasul Sayyaf, Asadullah Khalid, Hamid Karzai i Gul Agha Sherzai. El règim talibà va ser destituït a la fi del 2001 durant la guerra dirigida pels Estats Units a l'Afganistan i substituït per l'administració de Karzai.[132] Després va seguir l'administració Ghani.[133]
Molts alts càrrecs governamentals a l'Afganistan són paixtus, incloent-hi: Zalmay Rasoul, Abdul Rahim Wardak, Omar Zakhilwal, Ghulam Farooq Wardak, Anwar ul-Haq Ahady, Yousef Pashtun i Amirzai Sangin. La llista dels governadors actuals de l'Afganistan, així com els parlamentaris de la Casa del Poble i la Casa dels Ancians, inclouen un percentatge alt de paixtus. El cap de gabinet de l'exèrcit nacional afganès, Sher Mohammad Karimi, i el comandant de la força aèria afganesa, Mohammad Dawran, així com el jutge en cap d'Afganistan Abdul Salam Azimi i el fiscal general Mohammad Ishaq Aloko, també pertanyen a l'ètnia paixtu.
Els paixtus no només van exercir un paper important a l'Àsia meridional, sinó també a l'Àsia central i l'Orient Mitjà. Molts dels grups no paixtus a l'Afganistan han adoptat la cultura paixtu i utilitzen el paixtu com a segona llengua. Per exemple, molts líders de grups ètnics no paixtu a l'Afganistan acostumen a practicar el pashtunwali i dominen la llengua paixtu. Aquests inclouen Ahmad Shah Massoud, Ismail Khan, Mohammed Fahim, Bismillah Khan Mohammadi i molts altres. La família reial afganesa, la qual era representada pel rei Zahir Shah, pertany a la tribu Mohammadzai dels paixtus. Altres paixtus destacats inclouen els poetes Khushal Khan Khattak i Rahman Baba, del segle xvii, i, en l'època contemporània, l'astronauta afganès Abdul Ahad Mohmand, antic ambaixador dels Estats Units a les Nacions Unides Zalmay Khalilzad, i Ashraf Ghani Ahmadzai, entre molts altres.
Molts paixtus del Pakistan i de l'Índia han adoptat cultures que no són paixtu i han après d'altres llengües com ara l'urdú, el panjabi i l'hindko. Aquests inclouen Ghulam Mohammad (primer ministre de Finances, del 1947 al 1951, i tercer governador general del Pakistan, del 1951 al 1955),[134][135][136][137][138] Ayub Khan, el qual va ser el segon president del Pakistan, i Zakir Husain, el qual va ser el tercer president de l'Índia. Molts més van ocupar alts càrrecs governamentals, com ara Fazal-ur-Rehman, Asfandyar Wali Khan, Mahmood Khan Achakzai, Sirajul Haq i Aftab Ahmad Sherpao, que són presidents dels seus partits polítics respectius al Pakistan. Altres van esdevenir esportistes famosos (per exemple, Imran Khan, Mansoor Ali Khan Pataudi, Younis Khan, Shahid Afridi, Irfan Pathan, Jahangir Khan, Jansher Khan, Rashid Khan i Mujeeb Ur Rahman) i la literatura (per exemple, Ghani Khan, Hamza Shinwari, i Kabir Stori). Malala Yousafzai, la qual va esdevenir la guanyadora del premi Nobel de la Pau més jove el 2014, és una paixtu pakistanesa.
Moltes de les estrelles del cinema de Bollywood a l'Índia tenen ascendència paixtu; algunes de les més destacades són Aamir Khan, Shahrukh Khan, Salman Khan, Feroz Khan, Madhubala, Kader Khan, Saif Ali Khan, Soha Ali Khan, Sara Ali Khan i Zarine Khan. A més, un dels expresidents de l'Índia, Zakir Hussain, pertanyia a la tribu afridi.[139][140][141] Mohammad Yunus, exambaixador de l'Índia a Algèria i assessor d'Indira Gandhi, és d'origen paixtu i està emparentat amb el llegendari Bacha Khan.[142][143][144][145]
Segons un estudi del 2012 anomenat "Afganistan des de la perspectiva del cromosoma Y", l'estudi d'una mostra de 190 va mostrar que R1a1a-M198 era l'haplogrup més dominant dels paixtus, amb un 67,4%. Al nord arriba al 50%, mentre que al sud, al 65,8%.[146] R1a-Z2125 es produeix a una freqüència del 40% en els paixtus del nord de l'Afganistan.[147] Aquest subclade també és present, de manera predominant, entre els grups ètnics tadjik, turcman, uzbek i baskir,[148] així com en algunes poblacions del Caucas i l'Iran.[149]
L'haplogrup G-M201 arriba al 14,7% als paixtus afganesos i és el segon haplogrup més freqüent als paixtus del sud de l'Afganistan. És pràcticament absent de totes les altres poblacions afganeses. Aquest haplogrup es presenta a freqüències altes al Caucas i hom creu que s'associa a l'expansió neolítica arreu de la regió.[146][150]
L'haplogroup L-M20 presenta una disparitat substancial en la seva distribució a banda i banda de la serralada de l'Hindu Kush, amb el 25% dels paixtus del nord de l'Afganistan pertanyents a aquest llinatge, en comparació de només el 4,8% dels homes del sud. El paragrup L3 * -M357 representa la majoria dels cromosomes L-M20 entre els paixtus afganesos tant al nord com al sud.[146]
Segons una anàlisi d'ADN mitocondrial de quatre grups ètnics de l'Afganistan, la majoria de l'ADNmt entre els paixtus afganesos pertany als llinatges eurasiàtics occidentals i comparteixen una major afinitat amb les poblacions eurasiàtiques occidentals i asiàtiques centrals en comptes de les poblacions del sud d'Àsia o Àsia oriental. L'anàlisi de l'haplogrup assenyala que els paixtus i els tadjiks comparteixen certa herència ancestral. L'estudi també indica que, entre els grups ètnics estudiats, els paixtus tenen la major diversitat de seqüències HVS-I.[151]
Un estudi del 2019 sobre perfils STR autosòmics de les poblacions del sud i del nord de l'Afganistan afirma:[152]
Entre els historiadors, els antropòlegs i els paixtus mateixos, hi ha cert debat sobre qui pot ser considerat exactament com a paixtu. Els punts de vista més destacats són:
Aquestes tres definicions es poden descriure com la definició etnolingüística, la definició religiosocultural i la definició patrilineal, respectivament.
La definició etnolingüística és la visió més destacada i acceptada de qui és i no és paixtu.[154] En general, aquesta visió més comuna sosté que els paixtus es defineixen per disposar (principalment) d'orígens ètnics iranians orientals; compartir una llengua, una cultura i una història; viure en una proximitat geogràfica relativa; i reconèixer-se mútuament. El paixtu és un dels "marcadors principals de la identitat ètnica" entre els paixtus.[155] Les tribus que parlen varietats diferents del paixtu però que s’entenen entre elles es reconeixen mútuament com a paixtus ètnics, com en el cas del puxtu parlat pels yusufzais, la tribu gigyani, ghilji i d'altres tribus de l'Afganistan oriental; i el paixtu parlat pels kakar, wazir, khilji i durranis al sud de l'Afganistan. Aquests criteris acostumen a ser emprats per la majoria dels paixtus a l'Afganistan i el Pakistan.
La definició cultural requereix que els paixtus s'adhereixin als codis paixtunwali.[156] Les tribus ortodoxes poden negar-se a reconèixer qualsevol no musulmà com a paixtu. Tanmateix, d'altres tendeixen a ser més flexibles i, de vegades, defineixen qui és paixtu tot basant-se en criteris culturals i no pas religiosos: la societat paixtu no és homogènia en termes de religió. La gran majoria dels paixtus són sunnites, amb una petita comunitat xiïta (els Turi i parcialment la tribu Bangash) a les agències Kurram i Orakzai de FATA, al Pakistan. També hi ha paixtus hindús, de vegades coneguts com a Sheen Khalai, que s’han traslladat principalment a l'Índia.[157][158]
La definició patrilineal es basa en una llei ortodoxa important del paixtunwali que requereix principalment que només els qui tenen un pare paixtu puguin ser considerats com a tals. Aquesta llei ha mantingut la tradició del llinatge tribal exclusivament patriarcal. Aquesta definició posa menys èmfasi en la llengua que hom parla, com ara el paixtu, el dari, l'indi, l'urdú, l'hindi o l'anglès.[159] Hi ha diverses comunitats que reivindiquen llur origen paixtu, però es troben en gran manera entre d'altres grups ètnics de la regió que generalment no parlen la llengua paixtu. Aquestes comunitats tot sovint es consideren grups superposats, o simplement s’assignen al grup etnolingüístic que correspon a la seva ubicació geogràfica i llengua materna. El niazi és un d'aquests grups.
Els reclamants del patrimoni paixtu al sud de l'Àsia s’han barrejat amb les poblacions musulmanes locals i es coneixen com a patan, la forma hindustana de paixtu.[160][161] Aquestes comunitats acostumen a ser parcialment paixtu, en diversos graus, i sovint ressegueixen llur ascendència paixtu a través d'un llinatge patern. Els patans de l'Índia han perdut tant la llengua com probablement moltes de les maneres dels seus avantpassats, però fan remuntar l'herència ètnica dels seus pares a les tribus paixtus. Un nombre menor de paixtus que viuen al Pakistan també dominen l'hindko, el seraiki i el balutxi. Aquestes llengües es troben sovint en zones com ara Abbottabad, Mansehra, Haripur, Attock, Khanewal, Multan, Dera Ismail Khan i el Balutxistan. Alguns indis reclamen descendència de soldats paixtus que es van establir a l'Índia per casar-s'hi amb dones locals durant la conquesta musulmana del subcontinent indi.[32] No hi ha xifres específiques pel que fa a la població, ja que aquells qui reclamen ascendència paixtu s’escampen arreu del país. Cal destacar que els rohilles, després de la derrota a mans dels britànics, es van establir en parts del nord de l'Índia i es van casar amb grups ètnics locals. Es creu que van ser bilingües en paixtu i urdú fins a mitjan segle xix. Alguns muhajirs de l'Índia de parla urdú que afirmaven de tenir ascendència paixtu van començar a traslladar-se al Pakistan el 1947. Molts patans van optar per viure a la República de l'Índia després de la partició de l'Índia, i Khan Mohammad Atif, professor de la Universitat de Lucknow, estima que "la població de patans a l'Índia és el doble de la seva població a l'Afganistan".[162]
Durant el segle xix, quan els britànics acceptaven camperols de l'Índia britànica com a servents contractats per treballar al Carib, Sud-àfrica i d'altres llocs llunyans, els rohilles que havien perdut el seu imperi eren a l'atur i els més inquiets eren enviats a llocs com ara Trinitat, Surinam, Guyana i Fiji, per treballar amb altres indis en els camps de canya de sucre i encarregar-se de feines manuals.[163] Molts d'aquests immigrants es van establir a les seves destinacions i hi van formar comunitats úniques. Alguns es van assimilar amb les altres nacionalitats musulmanes del sud de l'Àsia per formar una comunitat musulmana índia comuna juntament amb la comunitat índia més gran, i van perdre així el seu patrimoni distintiu. Els seus descendents parlen majoritàriament anglès i d'altres llengües locals. Alguns paixtus van viatjar fins a Austràlia durant la mateixa època.[164]
El paixtu és la llengua materna dels paixtus.[165][166][167] És una de les dues llengües nacionals de l'Afganistan.[168][169] Al Pakistan, tot i ser la segona llengua més parlada,[170] sovint es descuida oficialment en el sistema educatiu.[171][172][173][174][175] S’ha criticat que això afecta negativament l'avenç econòmic dels paixtu,[176][177] ja que els estudiants no tenen la capacitat de comprendre totalment allò que s’està ensenyant en d'altres llengües.[178] Robert Nichols observa el següent:[179]
El paixtu es classifica com una llengua iraniana oriental [180] però un nombre notablement gran de paraules són exclusives del paixtu.[181][182] La morfologia del paixtu en relació amb els verbs és complexa en comparació de la d'altres llengües iranianes.[183] En aquest sentit, MacKenzie afirma:[184]
El paixtu té un gran nombre de dialectes: generalment dividits en grups del nord, del sud i del centre;[185] i també Tarino o Waṇetsi com a grup diferenciat.[186][187] Tal com assenyala Elfenbein: "Les diferències dialectals es troben principalment en la fonologia i el lèxic: la morfologia i la sintaxi són, novament amb l'excepció de Wanetsi, força notables".[188]
El primer alfabet paixtu va ser desenvolupat per Pir Roshan al segle XVI.[189] El 1958, una reunió d'escriptors i escriptors paixtu tant de l'Afganistan com del Pakistan, celebrada a Kàbul, va estandarditzar l'alfabet paixtu actual.[190][191]
La cultura paixtu es basa principalment en el paixtunwali i l'ús de la llengua paixtu. Les tradicions preislàmiques, que es remunten a la derrota per Alexandre de l'Imperi persa el 330 AC, possiblement van sobreviure en forma de danses tradicionals, mentre que els estils literaris i la música reflecteixen la influència de la tradició persa i els instruments musicals regionals fusionats amb variants i interpretació localitzades. La poesia és una part important de la cultura paixtu i ho ha estat durant molts segles.[192]
La cultura paixtu és una barreja única de costums nadius i depèn de la regió amb algunes influències de l'Àsia occidental o meridional. Com d'altres musulmans, els paixtus celebren el Ramadà i l'Eid al-Fitr. Alguns també celebren Nouruz, l'any nou persa, el qual data del període preislàmic.[193]
Kàbul va estandarditzar l'alfabet paixto actual.[190][194]
El paixtuwali es refereix a un antic sistema tribal autogovernat que regula gairebé tots els aspectes de la vida paixtu, des de la comunitat fins a l'esfera purament personal. Un dels principis més coneguts és Melmastyā, l'hospitalitat i l'asil a tots els hostes que cerquen ajut. Crides a la injustícia percebuda per a Badal, venjança ràpida. Molts aspectes promouen la coexistència pacífica, com ara Nənawāte, el reconeixement humil de culpabilitat per un error comès, el qual hauria de comportar el perdó automàtic de la part ofesa. Aquests i altres preceptes bàsics del paixtunwali encara són seguits per molts paixtus, especialment a les zones rurals.
Una altra institució paixtu destacada és la <i id="mwBTo">Loya Jirga</i> o "gran consell" d'ancians elegits.[195] La majoria de les decisions de la vida tribal són preses pels membres de la Jirga, la qual ha estat la principal institució d'autoritat que els paixtus, en gran manera igualitaris, reconeixen de bon grat com un òrgan de govern viable.[196]
La majoria dels paixtus utilitzen el paixtu com a llengua materna. Es creu que pertany a la família de llengües indo-iranianes,[198] i és parlat per fins a 60 milions de persones.[199][200] S'escriu amb l'escriptura paixtoàrab i es divideix en dos dialectes principals, el “paixtu” meridional i el “puxtu” del nord. La llengua té orígens antics i presenta semblances amb llengües extingides com ara l'avestà i el bactrià.[201] Els seus parents moderns més propers poden incloure llengües pamir, com ara el shughni i el wakhi, i l'osseta.[202] És possible que el paixtu tingui un llegat antic de manlleus lèxics de llengües veïnes, com ara el persa i el sànscrit vèdic. Els manlleus moderns provenen principalment de la llengua anglesa.[203]
La fluïdesa en paixtu és sovint el determinant principal de l'acceptació de grup quant a qui és considerat paixtu. El nacionalisme paixtu va sorgir arran de la puixança de la poesia paixtu, la qual vinculava la llengua amb la identitat ètnica. El paixtu disposa d'estatus nacional a l'Afganistan i estatus regional al Pakistan. A banda de llur llengua materna, molts paixtus dominen l'urdú, el dari i l'anglès. Al llarg de la seva història, els poetes, els profetes, els reis i els guerrers han estat alguns dels membres més venerats de la societat paixtu. Els primers registres escrits en paixtu van aparèixer pels volts del segle XVI.
El primer descriu la conquesta de Swat del xeic Mali.[204] Es creu que Pir Roshan va escriure diversos llibres en paixtu mentre lluitava amb els mogols. Alguns estudiosos paixtus, com ara Abdul Hai Habibi, creuen que la primera obra paixtu es remunta a Amir Kror Suri, i hi addueixen els escrits trobats a Pata Khazana a tall de prova. Amir Kror Suri, fill d'Amir Polad Suri, va ser un heroi popular del segle VIII i rei de la regió de Ghor a l'Afganistan.[205][206] No obstant això, diversos experts europeus ho posen en dubte a causa de la manca de proves sòlides.
L'aparició de la poesia va ajudar la transició del paixtu a l'època moderna. La literatura paixtu va guanyar un gran protagonisme al segle xx, amb la poesia d'Ameer Hamza Shinwari, que va desenvolupar Pashto Ghazals.[207] El 1919, durant l'expansió dels mitjans de comunicació de masses, Mahmud Tarzi va publicar Seraj-al-Akhbar, que es va convertir en el primer diari paixtu de l'Afganistan. El 1977, Khan Roshan Khan va escriure Tawarikh-e-Hafiz Rehmatkhani, que conté els arbres genealògics i noms de les tribus paixtus. Alguns poetes destacats són Khushal Khan Khattak, Afzal Khan Khattak, Ajmal Khattak, Pareshan Khattak, Rahman Baba, Nazo Anaa, Hamza Shinwari, Ahmad Shah Durrani, Timur Shah Durrani, Shuja Shah Durrani, Ghulam Muhammad Tarzi i Ghani Khan .[208][209]
Recentment, la literatura paixtu ha vist augmentat el seu patrocini, si bé molts paixtus continuen confiant en la tradició oral a causa d'unes taxes d'alfabetització i educació relativament baixes. La societat paixtu també apareix marcada per certes tendències matriarcals. [210] Les rondalles populars que impliquen reverència per a les mares i les matriarques paixtus són habituals i es transmeten de pares a fills, tal com passa amb la majoria del patrimoni paixtu, mitjançant una tradició oral ben rica que ha sobreviscut al pas del temps.
Els mitjans de comunicació paixtus s’han expandit en la darrera dècada, amb diversos canals de televisió paixtu disponibles. Dos dels canals més populars són AVT Khyber, amb seu al Pakistan, i Pashto One. Els paixtus d'arreu del món, especialment els dels països àrabs, els miren per motius d'entreteniment i per rebre les darreres notícies sobre les seves zones nadiues.[211] Altres són Shamshad TV, amb seu a l'Afganistan, Radio Television Afghanistan i Lemar TV, que té un programa especial per a la canalla anomenat Baghch-e-Simsim. Entre les fonts de notícies internacionals que ofereixen programes de paixtu hi ha BBC Pashto i Voice of America.
Els intèrprets de paixtu continuen sent participants àvids en diverses formes d'expressió física, incloent-hi danses, lluites d'espases i d'altres gestes físiques. Potser la forma d'expressió artística més comuna es pot veure en les diverses formes de danses paixtu. Un dels balls més destacats és l'<i>attan</i>, que té arrels antigues. En un exercici rigorós, l'attan es fa mentre els músics toquen diversos instruments nadius, incloent-hi el dhol (bateria), els tabals (percussió), el rubab (un instrument de corda inclinada) i la toola (flauta de fusta). Amb un moviment circular ràpid, els ballarins actuen fins que ningú no deixa de ballar, semblant als derviscos giratoris sufis. Moltes altres danses estan afiliades a diverses tribus del Pakistan, incloent-hi els Khattak Wal Atanrh (homònim de la tribu Khattak), Mahsood Wal Atanrh (que, en l'època moderna, implica jocs malabars amb rifles carregats) i Waziro Atanrh, entre d'altres. Un subtipus del Khattak Wal Atanrh conegut com el Braghoni implica l'ús de fins a tres espases i requereix una gran habilitat. Les dones i les noies joves solen entretenir-se en casaments amb el Tumbal (Dayereh).[212]
L'equip nacional de criquet de l'Afganistan, el qual disposa de molts jugadors paixtu, es va formar a la primeria dels anys 2000.[213]
.jpg)
Un dels esports més populars entre els paixtus és el criquet, que es va introduir al sud de l'Àsia a l'inici del segle xviii amb l'arribada dels britànics. Molts paixtus han esdevingut jugadors de criquet destacats internacionalment en l'equip nacional de criquet del Pakistan, incloent-hi Imran Khan, Shahid Afridi, Majid Khan, Misbah-ul-Haq, Younis Khan,[214] Umar Gul,[215] Junaid Khan,[216] Fakhar Zaman,[217] Mohammad Rizwan,[218] Usman Shinwari i Yasir Shah.[219] El jugador de criquet australià Fawad Ahmed és d'origen paixtu pakistanès i ha jugat a la selecció nacional australiana.[220]
El futbol també és un dels esports més populars entre els paixtus. L'excapità i ara segon entrenador de l'equip nacional de futbol del Pakistan, Muhammad Essa, és paixtu. Altres esports populars entre els paixtus són el polo, hoquei herba, voleibol, handbol, bàsquet, golf, atletisme, culturisme, aixecament de pesos, lluita lliure (pehlwani), caiac, curses de cavalls, arts marcials, boxa, monopatí, bitlles i escacs.
A l'Afganistan, els paixtus encara practiquen l'esport de Buzkashi. Els jugadors muntats a cavall intenten col·locar una carcassa de cabra o vedella en un cercle que fa de porteria.[221][222][223]
Jahangir Khan i Jansher Khan es van convertir en jugadors professionals d'esquaix. Tot i que ara estan retirats, es dediquen a promocionar l'esport a través de la Pakistan Squash Federation. Maria Toorpakai Wazir és la primera jugadora femenina d'esquaix paixtu. El Pakistan també ha donat altres campions del món d'origen paixtu: Hashim Khan, Roshan Khan, Azam Khan, Mo Khan i Qamar Zaman. En les darreres dècades, Hayatullah Khan Durrani, llegendari caverner de Pride of Performance de Quetta, ha promogut l'alpinisme, l'escalada i l'espeleologia al Balutxistan, al Pakistan. Mohammad Abubakar Durrani és una estrella internacional del piragüisme al Pakistan.
El billar anglès i el billar són jugats per homes joves paixtu, principalment a les zones urbanes, en les quals acostuma a haver-hi clubs de billar. Diversos jugadors de billar reconeguts internacionalment són de la zona de Pashtun, incloent-hi Saleh Mohammed. Tot i que tradicionalment es dediquen molt menys als esports que els nois, les noies paixtus de vegades juguen a voleibol, bàsquet, futbol i criquet, especialment a les zones urbanes.
El makha és un esport tradicional de tir amb arc a Khyber Pakhtunkhwa. S'hi juga amb una fletxa llarga (gheshai), que disposa d'una placa metàl·lica en forma de plat en el seu extrem distal, i un arc llarg.[224]
Abans de la islamització del territori, la regió solia ser la llar de diverses creences i cultes, la qual cosa sovint tenia com a conseqüència el sincretisme amb les religions dominants[225][226] com el zoroastrisme, el budisme o el grecobudisme, les religions iranianes antigues, l'hinduisme i el zunisme.[227][228][229][230] La regió d'Aracòsia, al voltant de Kandahar, al sud de l'Afganistan actual, era principalment zoroastriana i va tenir un paper clau en el trasllat de l'Avesta a Pèrsia i, per tant, és considerada per alguns com la "segona pàtria del zoroastrisme".[231][232][233] Els Khalaj de Kàbul, presumptes avantpassats dels paixtuns ghilji[234][235] veneraven diversos déus iranians antics locals com el déu del foc Atar.[236][237] La regió històrica de Gandhara era predominantment hindú i budista.[238] El budisme, en la seva forma sincrètica única, també era comú a tota la regió de l'Afganistan contemporani, les persones eren patrons del budisme, però encara veneraven déus iranians locals com Ahura Mazda, Lady Nana, Anahita o Mihr (Mithra).[239][240][240]
En el folkore, es creu que la majoria dels paixtus són descendents de Qais Abdur Rashid, que es creu que va ser el primer convertit a l'islam i, per tant, va llegar la fe a la primera població paixtu.[241] La llegenda diu que, després que Qais hagués sentit a parlar de la nova religió de l'islam, va viatjar per conèixer Mahoma a Medina i va tornar a l'Afganistan com a musulmà. Presumptament, va tenir quatre fills: Sarban, Batan, Ghourghusht i Karlan. Aquesta teoria ha estat criticada per no estar confirmada per proves històriques i estar basada en la influència postàrab.[109]
La conquesta musulmana de l'Afganistan no es va completar fins al segle X sota el govern de la dinastia ghaznavid i ghurid, que va patrocinar les institucions religioses musulmanes.[242] El califa Al-Ma'mun (r. 813-833 dC) va dur a terme incursions contra governants no musulmans de Kabul i Zabul.[243] Al-Utbi a Tarikh Yamini afirma que els afganesos i khaljis, que vivien entre Laghman i Peshawar, van prestar jurament de fidelitat a Sabuktigin i van ser reclutats per al seu exèrcit.[244]
La immensa majoria dels paixtus segueixen l'islam sunnita, pertanyent a l'escola de pensament hanafista. Hi ha algunes comunitats paixtus xiïtes a les àrees tribals administrades federalment (FATA) del Pakistan i a la secció nord-est de la província de Paktia, a l'Afganistan. Els xiïtes pertanyen a la tribu Turi, mentre que la tribu Bangash és aproximadament del 50% de xiïtes i la resta sunnites, que es troben principalment a les zones de Parachinar, Kurram, Hangu, Kohat i Orakzai al Pakistan.[246]
Un llegat de l'activitat sufí es pot trobar en algunes regions paixtus, especialment a la zona de Khyber Pakhtunkhwa, com és evident en cançons i danses. Molts paixtus són prominents Ulema, erudits islàmics, com ara Maulana Aazam un autor de més de cinc-cents llibres, entre ells Tafasee de l'Alcorà com Naqeeb Ut Tafaseer, Tafsir Ul Aazamain, Tafsir i Naqeebi i Noor Ut Tafaseer etc., així com Muhammad Muhsin Khan que ha ajudat a traduir el noble Alcorà, Sahih Al-Bukhari i molts altres llibres a la llengua anglesa.[247] Jamal-al-Din al-Afghani va ser un ideòleg islàmic del segle xix i un dels fundadors del modernisme islàmic. Tot i que alguns en posen en dubte l'ètnia, és àmpliament acceptat a la regió entre l'Afganistan i el Pakistan, així com al món àrab, com a paixtu de la província de Kunar, a l' Afganistan. Com altres musulmans que no parlen àrab, molts paixtus són capaços de llegir l'Alcorà, però no entenen l'àrab implícit en el text sagrat. Les traduccions, especialment en anglès, amb prou feines s’entenen o es distribueixen. Aquesta paradoxa ha contribuït a la difusió de diferents versions de les pràctiques religioses i el wahabisme, així com l'islamisme polític (inclosos moviments com els talibans) que té una presència clau a la societat paixtu. Per contrarestar la radicalització i el fonamentalisme, els Estats Units van començar a estendre la seva influència a les zones paixtu.[248][verificació fallida][249][verificació fallida] Molts paixtus volen recuperar la seva identitat per no quedar amagats amb els talibans i el terrorisme internacional, la qual cosa no està directament relacionada amb la cultura i la història dels paixtus.[250]
Per acabar, hi ha poca informació disponible sobre persones no musulmanes, ja que hi ha dades limitades sobre grups i minories irreligioses, sobretot perquè molts dels paixtus hindús i sikhs van emigrar de Khyber Pakhtunkhwa després de la partició de l'Índia i, més tard, després de l'ascens dels talibans .[251][252]
Una petita comunitat hindú paixtu, coneguda com el Sheen Khalai que significa "pell blava" (en referència al color dels tatuatges facials de les dones paixtus), va migrar a Unniara, Rajasthan, a l'Índia, després de la partició.[253] Abans del 1947, la comunitat residia a les regions de Quetta, Loralai i Maikhter de la província britànica índia del Balutxistan.[253][254][255] Són principalment membres de la tribu Pashtun Kakar. Avui continuen parlant paixtu i celebrant la cultura paixtu mitjançant el ball Attan.[253][254]
També hi ha una minoria de sikhs paixtus en algunes zones tribals de Khyber Pakhtunkhwa, incloent-hi Tirah, Orakzai, Kurram, Malakand i Swat. A causa de la insurrecció en curs de Khyber Pakhtunkhwa, com molts altres paixtus tribals, alguns sikhs paixtus van ser desplaçats internament dels seus pobles ancestrals per establir-se en ciutats com Peshawar i Nankana Sahib.[256][257]
_–_kobiety_„kuczi”_-_między_Heratem_a_Giriszk_nad_rzeką_Galamieh_-_001076n.jpg)
A la societat paixtu hi ha tres nivells de lideratge i autoritat legislativa de les dones: el nivell nacional, el nivell del poble i el nivell familiar. El nivell nacional inclou dones com Nazo Tokhi (Nazo Anaa), Zarghona Anaa i Malalai de Maiwand. Nazo Anaa va ser una poetessa paixtu destacada del segle XVII i una dona paixtu amb formació acadèmica que acabaria per esdevenir la "mare del nacionalisme afganès" després d'obtenir autoritat a través de la seva poesia i la defensa del codi paixtunwali. Va utilitzar la llei pashtunwali per unir les tribus paixtus en contra dels seus enemics perses. La seva causa va ser recollida a principis del segle xviii per Zarghona Anaa, la mare d'Ahmad Shah Durrani.[258]
La vida de les dones paixtus varia entre aquelles qui resideixen en zones rurals conservadores, com ara el cinturó tribal, fins a aquelles qui es troben en centres urbans, relativament més lliures.[259] A escala local, de la dona líder de la localitat poble se'n diu "qaryadar". Les seves funcions poden incloure presenciar cerimònies femenines, mobilitzar dones per practicar festes religioses, preparar les dones mortes per ser enterrades i encarregar-se dels serveis religiosos de dones mortes. També organitza matrimonis per a la seva pròpia família i arbitra conflictes entre homes i dones.[258] Tot i que moltes dones paixtus encara són tribals i analfabetes, d'altres s’han educat i exerceixen diverses professions.[259]
A l'Afganistan, les dècades de guerra i l'ascens dels talibans van provocar dificultats considerables entre les dones paixtus, ja que molts dels seus drets es van veure reduïts per una interpretació rígida de la llei islàmica. La vida difícil de les dones refugiades afganeses va guanyar una notorietat considerable amb la imatge icònica de l'Afghan Girl (Sharbat Gula), representada a la portada de juny del 1985 de la revista National Geographic.[260]
La reforma social moderna per a les dones paixtus va començar a principis del segle xx, quan la reina Soraya Tarzi d'Afganistan va fer reformes ràpides per millorar la vida de les dones i la seva posició en la família. Va ser l'única dona que va aparèixer en la llista de governants a l'Afganistan. Es creu que ha estat una de les primeres activistes afganeses i musulmanes, així com una de les més poderoses. La seva defensa de les reformes socials per a les dones va provocar una protesta i va contribuir a la desaparició definitiva del regnat del rei Amanullah el 1929.[261] El 1942, Madhubala (Mumtaz Jehan), la Marilyn Monroe de l'Índia, va entrar en la indústria del cinema de Bollywood. Les superproduccions de Bollywood dels anys setanta i vuitanta van ser protagonitzades per Parveen Babi, que provenia del llinatge de la comunitat històrica Pathan de Gujarat: la dinastia real Babi. Altres actrius i models índies, com Zarine Khan, continuen treballant en la indústria.[15] Els drets civils van continuar sent un tema important durant la dècada del 1970, ja que la líder feminista Meena Keshwar Kamal va fer campanya pels drets de les dones i va fundar l'Associació Revolucionària de les Dones de l'Afganistan (RAWA) el 1977.[262]
Actualment, les dones paixtus inclouen des de mestresses de casa tradicionals que viuen aïllades fins a treballadores urbanes, algunes de les quals cerquen o han assolit certa igualtat amb els homes.[259] Però, a causa de nombrosos obstacles socials, la taxa d'alfabetització continua sent considerablement inferior per a les dones paixtus que no per als homes.[264] L'abús contra les dones és present arreu i, com més va més, és desafiat per les organitzacions de defensa de les dones que es troben lluitant amb grups religiosos conservadors, així com amb funcionaris governamentals tant al Pakistan com a l'Afganistan. Segons un llibre del 1992, "una ètica poderosa de tolerància limita severament la capacitat de les dones paixtus tradicionals de mitigar el patiment que reconeixen a la seva vida".[265]
Malgrat els obstacles, moltes dones paixtus han començat un procés lent de canvi. Una tradició oral rica i el ressorgiment de la poesia han inspirat moltes dones paixtus que volen aprendre a llegir i escriure.[210] Desafiant encara més l'statu quo, Vida Samadzai va ser seleccionada com a Miss Afganistan el 2003, una gesta que es va rebre amb una barreja de suport de les persones que donen suport als drets individuals de les dones i de les que consideren que les manifestacions són antitradiistes i no islàmiques. Algunes dones paixtus han arribat a exercir càrrecs polítics al Pakistan. A l'Afganistan, després de les eleccions recents, la proporció de representants polítiques dones és de les més altes del món.[266] Hi ha diverses dones paixtus que exerceixen de presentadores de televisió, periodistes i actrius.[211] Khatol Mohammadzai exerceix de general de brigada a l'exèrcit de l'Afganistan, una altra dona paixtu es va fer pilot de caça de les Forces Aèries del Pakistan.[267] Altres dones paixtus destacades són Suhaila Seddiqi, Zeenat Karzai, Shukria Barakzai, Fauzia Gailani, Naghma, Najiba Faiz, Tabassum Adnan, Sana Safi, Malalai Kakar, Malala Yousafzai i la malaguanyada Ghazala Javed .
Les dones paixtus acostumen a veure reduïts els seus drets legals en favor dels seus marits o parents homes. Per exemple, tot i que es permet oficialment a les dones votar a l'Afganistan i al Pakistan, algunes han estat allunyades de les urnes pels homes.[268] Una altra tradició que persisteix és la swara (una forma de matrimoni infantil), la qual es va declarar il·legal a Pakistan el 2000, però que continua en algunes zones.[269] Falta per fer una feina substancial perquè les dones paixtus guanyin la igualtat de drets amb els homes, que segueixen sent desproporcionadament dominants en la majoria d'aspectes de la societat paixtu. Les organitzacions de drets humans continuen lluitant per obtenir més drets per a les dones, com ara la Xarxa de Dones Afganeses i la Fundació Aurat, al Pakistan, que té com a objectiu protegir les dones de la violència domèstica.
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Every time you click a link to Wikipedia, Wiktionary or Wikiquote in your browser's search results, it will show the modern Wikiwand interface.
Wikiwand extension is a five stars, simple, with minimum permission required to keep your browsing private, safe and transparent.
