prototip de caça nord-americà From Wikipedia, the free encyclopedia
L'YF-23 Black Widow II (o abreviat simplement YF-23) fou un prototip de caça nord-americà dissenyat i desenvolupat per les dues companyies McDonnell Douglas i Northrop Corporation. L'YF-23 fou realitzat amb l'objectiu de guanyar la competició ATF[1] sobre l'YF-22 per a assolir ésser un caça de superioritat aèria de cinquena generació de caces de reacció. Només foren construïts dos prototips de l'YF-23, amb els àlies Black Widow II (que en català vol dir: Viuda negra) i Grey Ghost (en català: Fantasma gris). Finalment, l'YF-22 de Lockheed i Boeing guanyà als YF-23, i va entrar en producció conegut com a F-22 Raptor.
 Els dos prototips d'YF 23 construïts en vol sobre el Desert de Mojave a l'any 1994. A dalt el Black Widow II, sota, el Grey Ghost. | |
| Tipus | Prototip de caça furtiu |
|---|---|
| Fabricant |  McDonnell Douglas i Northrop Corporation |
| Estat | Estats Units d'Amèrica  |
| Primer vol | 27 d'agost del 1990 |
| Abast | 4.489 km |
| En servei | 1991 – |
| Estat | Cancel·lat |
| Operador/s | |
| Construïts | 2 prototips |
El programa ATF (Advanced Tactical Fighter) fou un programa que assolia l'objectiu de provar la demostració de caces amb l'objectiu de reemplaçar l'avió F-15 Eagle. L'YF-23 fou dissenyat per a satisfer les necessitats de la USAF, en supervivència, en les velocitats de creuer supersòniques, invisibilitat al radar i el manteniment poc costós.[2] No obstant tot això, la major prioritat del disseny era la invisibilitat al radar, cosa en la qual Northrop tenia molta experiència gràcies al prototip Tacit Blue (que volà del 1982 al 1985 amb l'objectiu d'investigar i avançar les capacitats de la tecnologia furtiva) i al B-2 Spirit. L'YF-23 era un avió amb un aspecte relativament convencional; Una superfície ventral-alar considerable, cua en configuració V i ales trapezoidals. El sistema de gestió de l'avió era capaç de coordinar moviments de les superfícies de control. I per a assolir un vol estable, la cua en V proporcionava el control aerodinàmic necessari. Els flaps actuaven com a fre aerodinàmic.
El juliol de l'any 1986 la Força Aèria dels Estats Units va emetre una sol·licitud de propostes per a substituir l'F-15, i en octubre del mateix any foren seleccionats els candidats, dos equips de contractistes, el primer, format per McDonnell Douglas i per Northrop, el segon format per Lockheed, Boeing i General Dynamics. S'havia de realitzar una fase de demostració i validació durant 50 mesos, que acabaria amb la prova de vol dels dos prototips propostos, l'YF-23 del primer equip i l'YF-22 del segon, cada equip fabricà dos prototips diferents del seu avió per a incorporar dues opcions per al motor, una d'elles amb empenyiment vectorial.
El 23 d'abril de l'any 1991 la USAF anuncià com a guanyador al YF-22 de Lockheed.[3][4]
L'YF-23 posseïa un disseny avançat, amb l'objectiu de reduir els costos i el temps desenvolupament, foren usats components d l'F-15 Eagle en el prototip, inclosos la unitat de roda de nas i la cabina de davant de l'F-15E (Strike Eagle). Els dos prototips construïts, anomenats tècnicament com PAV-1 i PAV-2, el PAV-1 comptava amb dos motors Pratt & Whitney YF119, mentre que el PAV-2 muntava els motors General Electric YF120. El primer YF-23 fou presentat públicament per primera vegada el 22 de juny de l'any 1990,[5] i el seu primer vol es realitzà el 27 d'agost del 1990. El PAV-2 volà per primer cop el 26 d'octubre. El PAV-1 fou anomenat Black Widow 2 (literalment: Viuda Negra II) en honor del caça nocturn Black Widow de la Segona Guerra Mundial, i se li insertà la figura d'un rellotge de sorra al ventre de forma similar a la que portava el Black Widow original. Aquesta marca fou suprimida de l'aeronau a causa de la constant insistència dels executius de Northrop.[6][7][6][7] El segon YF-23, el PAV-2 fou anomenat Gray Ghost (en català: Fantasma Gris).
Els dos prototips de l'YF-23 foren entregats amb els requisits especificats per la USAF. La bodega d'armes de l'aeronau havia sigut configurada per al llançament de míssils, però cap d'ells fou disparat durant les poves de vol, a diferència dels YF-22 de Lockheed. L'YF-23 acumul·là 65,2 hores de vol en un total de 50 vols de prova.[8] El PAV-1 (el Black Widow II) assolí Mach 1.43 en supercreuer amb els seus motors Pratt & Whitney YF119 el 18 de setembre del 1990. Mentre que el PAV-2 arribà al Mach 1.6 al 29 de novembre del 1990 amb uns motors General Electric YF120General Electric YF120. Les proves de vol varen acabar demostrant que l'YF-23 de Northrop assolia els valors de rendiment previstos.[9]
Finalment, l'YF-22 guanyà el concurs ATF. Tot i que l'YF-23 resultava més furtiu i veloç, l'YF-22 era més àgil i, pressumtament, menys costós.[10][11] Cosa distutible en l'actualitat.
Les aeronaus varen permanéixer abandonades fins a l'any 1996, quan foren traslladats a diferents museus al voltant dels Estats Units.[12]
En els simuladors de vol existeixen una o més variants del Northrop YF-23, com el simulador de vol de codi obert FlightGear, així com en el sector comercial.[15]
Fonts de Pace,[16][16] Sweetman,[17] Winchester,[18] Aronstein,[19] National Museum of the U.S. Air Force[20]
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Every time you click a link to Wikipedia, Wiktionary or Wikiquote in your browser's search results, it will show the modern Wikiwand interface.
Wikiwand extension is a five stars, simple, with minimum permission required to keep your browsing private, safe and transparent.
