moviment ciutadà a l'Estat espanyol From Wikipedia, the free encyclopedia
El Moviment 15-M, també anomenat moviment dels indignats, fou un moviment ciutadà format arran de la manifestació del 15 de maig de 2011, convocada per diversos col·lectius, on després que 40 persones decidissin acampar a la Puerta del Sol de Madrid es van produir una sèrie de protestes pacífiques a l'Estat espanyol amb la intenció de promoure una democràcia participativa allunyada del bipartidisme producte del règim del 78 i encarnat en el PSOE i el PP i del domini de bancs i corporacions, així com una «autèntica divisió de poders» i altres mesures amb la intenció de millorar el sistema democràtic. Aglutinà diversos col·lectius ciutadans amb diferents lemes, com el de la manifestació del 15 de maig: «No som titelles en mans de polítics i banquers»[1] o «Democràcia real ja! No som mercaderia en mans de polítics i banquers».[2]
A partir de l'ocupació pacífica de places i carrers emblemàtics de les principals ciutats de l'Estat espanyol, el 15-M va mostrar el desencís de les generacions emergents davant del context de crisi econòmica que es vivia, palesat en un atur disparat i polítiques d'austeritat i retallades en els serveis públics més bàsics. Un clam de protesta que va sacsejar el debat públic i també l'agenda política.[3]
D'ençà el 2008 es produí una crisi econòmica a Espanya, que s'acaba estenent a altres àmbits, donant lloc a una crisi política, social, institucional i territorial.
L'octubre de 2008 es va gestant una revolució ciutadana a Islàndia: es rebutja el pagament del deute extern, es comencen a exigir responsabilitats als banquers i polítics i es comença un procés constituent des de la base.
El 21 d'octubre de 2010 es publica el pamflet Indigneu-vos! de Stéphane Hessel. L'escriptor i diplomàtic francès, un dels redactors de la Declaració Universal de Drets Humans de 1948, planteja un alçament «contra la indiferència i a favor de la insurrecció pacífica».[5]
El 21 d'octubre de 2010 dos ciberactivistes espanyols creen també una pàgina a Facebook, "Jo sóc un jove espanyol que vol lluitar pel seu futur".[6] La comunitat creixent d'aquesta pàgina crea un blog el desembre de 2010 (juventudenaccion.info), a través del qual es convoquen petites accions. Es comença a contactar amb altres moviments incipients com Ponte en Pie,[7] nascut el gener de 2011 al fòrum ForoCoches.
El 4 de gener de 2011 un jove venedor ambulant tunisià de 26 anys, Mohamed Bouazizi, a causa dels seus problemes econòmics, s'immola davant d'un edifici governamental en protesta per les condicions econòmiques, la corrupció institucional i el tracte rebut per la policia,[8] desencadenant una onada de manifestacions a Sidi Bou Zid que es va estendre des de les perifèries de Tunísia fins a la capital i va acabar per enderrocar el president Zine El Abidine Ben Ali. S'inicia la Primavera àrab.[9]
El bloc Manifest Joventut publica el 9 de febrer de 2011 un esborrany de manifest anomenat «Maig del 68 a Espanya» convocant el jovent a la protesta.[10]
L'11 de febrer neix Estado del Malestar. Es creen diversos grups locals que animen la ciutadania a sortir al carrer a protestar i demanar un moviment apartidista, la fi del bipartidisme i una democràcia més participativa. S'estableixen convocatòries els divendres a les 19 hores, començant la primera protesta el 18 de febrer en un lloc emblemàtic de cada ciutat.
El 16 de març, neix Plataforma Democràcia Real Ja, s'activa un lloc web amb un manifest, propostes polítiques per a l'Estat espanyol, i es convoca una manifestació per al 15 de maig de 2011.
El 30 de març va tenir lloc una vaga general estudiantil, amb assistència de milers de joves a tot el país, contra l'atur i la precarietat laboral, les retallades pressupostàries en l'educació, el pla Bolonya i l'augment de les taxes universitàries.[11]
El 7 abril la plataforma Juventud Sin Futuro, nascuda en l'entorn universitari, va organitzar a Madrid una marxa contra la crisi econòmica, criticant la «partitocràcia encapçalada per les inamovibles sigles del PPSOE».[12]
El moviment internauta No Les Votes, nascut en resposta a la Llei Sinde contra la lliure distribució d'obres, va instar a no votar els partits que la van recolzar: PSOE, PP i CiU.[13]
Amb posterioritat, membres d'aquestes assemblees han acabat creant plataformes, associacions, cooperatives, i projectes polítics entre altres col·lectius nascuts arran de la manifestació, en què participen en l'actualitat.[14]
Plànol de la Plaça de Catalunya durant l'acampada de 2011
2011
15 de juny: Bloqueig del Parlament de Catalunya.[15]
19 de juny: Manifestació contra el pacte de l'euro.
15 d'octubre: United for # globalchange.
2012
12M15M: Primer aniversari del 15M.
13 de desembre: La nostra educació no pagarà el vostre deute.
2013
16 de febrer: Manifestació pel dret a l'habitatge.
23 de febrer: Marea ciutadana contra el cop dels mercats.
1 de juny: Pobles units contra la Troica (Peoples United against Troica).
Partits polítics
La primera manifestació va provocar reaccions en els partits polítics, que van debatre i s'hi van pronunciar des del dia 16, tot i que el 15 de maig (dia de la primera convocatòria) gairebé cap partit polític va voler parlar sobre la situació.[17]
El 17 de maig el lloc web de Democràcia Real Ja! comptava amb el suport de 500 associacions diverses, però seguia rebutjant la col·laboració de partits polítics i sindicats, defensant la independència de les protestes respecte de qualsevol ideologia política institucionalitzada.[18]
Intel·lectuals
Ignacio Ramonet va comentar en una conferència a la Universitat de Heidelberg, basant-se en les frases que estaven escrites en les acampades (a la Porta del Sol el 4-5 de juny, i a València el 21-22 de maig), que semblava que faltava, en el Moviment 15M, la consciència de la responsabilitat fonamental dels mitjans de comunicació en el sistema, que segons Ramonet són a través dels quals la globalització financera expressa la seva ideologia:[19]
«
No es pot combatre el sistema sense combatre els mitjans. No es pot creure, com en certa manera, en el Moviment 15M, fa l'efecte que creuen, que hi ha bons mitjans i mitjans dolents. No té sentit moral ni de rectitud, cal fer una anàlisi estructural del funcionament dels mitjans en el marc de la globalització.
Leonardo Boff escrigué, en relació amb una taula d'indignats al Fòrum Social Mundial Temàtic de Porto Alegre 2012, que les reivindicacions del moviment mundial d'indignats sota el lema «democràcia ja» segueix essent l'avantguarda alternativa a la situació política i econòmica evidenciada per la crisi financera global del 2007-2012. Per a Boff, una de les poques respostes alternatives ha estat la solució donada pels seus ciutadans a la crisi financera a Islàndia de 2008-2011, parafrasejant Paul Krugman:
«
... van deixar fer fallida als bancs, van posar a la presó als banquers i especuladors que van practicar desfalcs, reescriure la constitució, van garantir la seguretat social per evitar el col·lapse generalitzat i van aconseguir crear ocupació. Conseqüència: el país va sortir del mal pas i és un dels països nòrdics que més creix. El camí islandès ha estat silenciat pels mitjans de comunicació de masses mundials per por que serveixi d'exemple als altres països.[24]
»
Enciclopèdia del 15M
El 6 de juny de 2012 es va presentar la 15Mpedia, una enciclopèdia lliure sobre el 15M, on les seves normes i pilars són similars als de Viquipèdia: la llicència dels textos de 15Mpedia és Creative Commons-Reconeixement-Compartir Igual; conté informació sobre col·lectius relacionats amb el 15M (assemblees, acampades, plataformes, etc.), a més d'altres temes relacionats amb el 15M, com desnonaments, dació en pagament, corrupció política, propostes del 15M, retallades socials i manifestacions anteriors i futures.[25][26]
Com concloure aquesta crida a la indignació? Dient encara el que, en ocasió del seixantè aniversari del programa del Consell Nacional de la Resistència vam dir el 8 març del 2004 - som veterans dels moviments de resistència i forces de combat de la França Lliure (1940-1945) - que certament " El nazisme va ser derrotat, gràcies al sacrifici dels nostres germans i germanes de la Resistència ia les Nacions Unides contra la barbàrie feixista. Però aquesta amenaça no ha desaparegut i la nostra ira contra la injustícia segueix intacta". No, aquesta amenaça no ha desaparegut per complet. Convoquem una veritable insurrecció pacífica contra els mitjans de comunicació de masses que no proposen com a horitzó per a la nostra joventut altres coses que no siguin el consum en massa, el menyspreu cap als més febles i cap a la cultura, l'amnèsia generalitzada i la competició excessiva de tots contra tots.
El moviment #NoLesVotes busca el seu lloc de cara al 22-M. Encara que va néixer com una forma de protesta a internet contra la 'Llei Sinde', el fenomen #nolesvotes no para de moure fora i dins de la Xarxa de cara a les eleccions municipals i autonòmiques. I els experts creuen que cal no perdre de vista.
Paraules d'"indignats" a Le Monde diplomatique, edició en castellà, N °: 189 - Juliol Ignacio Ramonet i l'explosió del periodisme a Carn crua, Radio 3, 22/07/11
Aquest tipus de reflexió, es pot importar a Europa, o es pot treure de el moviment que està passant alguna lliçó. Jo els explicava, als meus companys, que he estat el cap de setmana passat [juny 03-05], aquest passejant-me per l'acampada del Sol, i essencialment recollint una llista de les frases que estan escrites una mica a tot arreu. Quines són les paraules, del Moviment del 15 de juny, el 15 de maig, perdó, i he fet el mateix a València. He estat fa 3 setmanes. I la meva conclusió és la següent: no hi ha, en el Moviment del 15 de maig, en la mesura que els murs expressen el qual pensen els indignats, no hi ha una consciència de la responsabilitat dels mitjans.
Tinc, a la butxaca, unes 300 frases tretes dels murs: una sola parla dels mitjans, un. És a dir, quan, vostès han seguit el que he dit abans [sobre el poder i la funció dels mitjans], al meu entendre és una dimensió fonamental de la ideologia del sistema [de la globalització financera]. El sistema no s'expressa d'una altra manera, o per un altre canal, que el dels mitjans. No es pot combatre el sistema sense combatre els mitjans. No es pot creure, com en certa manera, en el Moviment 15 de maig, fa l'efecte que creuen, que hi ha bons mitjans i dolents mitjans. No és sentit ni de morals, ni de rectitud, cal fer una anàlisi estructural del funcionament dels mitjans en el marc de la globalització.
Per això em sembla més complicat que aquest moviment, en tot cas, assumeixi en aquest respecte, de moment, (potser pot avenir més tard, potser hagi estat objecte de debat en les assemblees, jo estic parlant del que reflecteixen els murs de la plaça), però diguem que quan ho comparo amb el Fòrum Social Mundial, que nosaltres creem, i on aquesta qüestió va ser des del principi central, al Fòrum Social Mundial, i es va traslladar al combat als països llatinoamericans [en les lleis per als mitjans públics a l'Argentina, Veneçuela, ...], no ha estat en aquest cas, repeteixo amb els límits que estic fixant, és a dir en la mesura que els murs reflecteixen el que s'ha pensat a Madrid i a València, potser ha estat el cas a Barcelona i una altra part, no reflecteixen una preocupació que hauria de ser important, o almenys dominant, pel Moviment del 15 de maig.
GUILLEM MARTÍNEZ La cultura de la transició (CT) es mor? A El País, Carrillo veu al 15-M com "l'inici d'una segona transició" a Espanya a Publico.es, 08/07/2011
.JPG?lang=ca)
