Monestir de San Giorgio

El Monestir de San Giorgio era un monestir benedictí de Venècia, Itàlia, a l'illa de San Giorgio Maggiore. Està al costat de la basílica de San Giorgio Maggiore, que havia format part de la comunitat monàstica i actualment serveix com a seu de la fundació Cini.^[1]

Infotaula edifici Monestir de San Giorgio
Epònim	Sant Jordi
Dades
Tipus	Antic monestir
Arquitecte	Andrea Palladio: Basílica de San Giorgio Maggiore, Palladian cloister (en) , Refectory of the Monastery of San Giorgio Maggiore (en) Baldassare Longhèna: Longhena staircase (en) , Library of Longhena (en) Andrea Buora: Cypress Cloister (en)
Construcció	20 desembre 982
Clausura	10 agost 1806
Ús	institució cultural, compound (en) , presó i Benedictine monastery (en)
Dedicat a	Sant Jordi
Característiques
Estil arquitectònic	arquitectura del Renaixement
Localització geogràfica
Entitat territorial administrativa	Venècia (Itàlia)
Localització	San Giorgio Maggiore
45° 25′ 43″ N, 12° 20′ 35″ E
Format per	Basílica de San Giorgio Maggiore Cypress Cloister (en) Palladian cloister (en) Longhena staircase (en) Library of Longhena (en)
Patrimoni monumental d'Itàlia
Lloc component de Patrimoni de la Humanitat
Basílica de San Giorgio Maggiore
Data	1987 (11a Sessió)
Patrimoni monumental d'Itàlia
Basílica de San Giorgio Maggiore
Patrimoni monumental d'Itàlia
Longhena staircase
Patrimoni monumental d'Itàlia
Palladian cloister
Patrimoni monumental d'Itàlia
Cypress Cloister
Patrimoni monumental d'Itàlia
Library of Longhena
Activitat
Diòcesi	patriarcat de Venècia
Religió	catolicisme
Fundador	Joan Morosini
Propietat de	Orde de sant Benet (982–1797) Sacre Imperi Romanogermànic (1797–1805) Regne napoleònic d'Itàlia (1805–1815) Regne Llombardovènet (1815–1866) Regne d'Itàlia (1866–1946) Itàlia (1946–)

El refectori del convent va ser el lloc on Paolo Veronese va pintar Les noces de Canà, obra finalitzada el 1562 i ubicada a la paret del fons, sobre la taula de l’abat. El quadre fou retirat per l'exercit revolucionari francès el 1797 i enviat a París. Actualment s’exhibeix al Museu del Louvre.^[2]

Celebració del conclave de 1799–1800

El conclave de 1799–1800 que se celebrà a la mort de Pius VI, tingué lloc al monestir. Si bé els conclaves se celebraven normalment a Roma, el 1799 la ciutat eterna i mitja Itàlia estava ocupada per l'exercit revolucionari francès, la qual cosa havia produït una veritable diàspora dels cardenals que havien trobat refugi en altres parts d’Itàlia. La ciutat de Venècia estava sota el domini de l'Arxiducat d'Àustria, la qual cosa atorgava seguretat als membres del Col·legi Cardenalici assistents; el fet d’estar instal·lats en una illa els proporcionava un retir amb el nivell adient de privacitat. Els dormitoris i el refectori eren unes instal·lacions correctes per allotjar als cardenals durant les seves deliberacions.^[3]

El 14 de març de 1800 Barnaba Chiaramonti, bisbe d'Imola, fou escollit unànimement com a papa, amb el nom de Pius VII. La cort papal sol·licità a l'ajuntament de Venècia l'ús de la basílica de Sant Marc per celebrar la cerimònia de la coronació. Però com que Pius VII no havia estat en el conclave el candidat recolzat per Francesc II, emperador del Sacre Imperi Romanogermànic i senyor de Venècia, la petició fou rebutjada. El millor substitut que es trobà fou la capella del monestir on s’havia celebrat el conclave, la basílica de San Giorgio Maggiore.^[4]

Referències

1. S. Vianello (Un cura di) Le chiese di Venezia. Electa, 1993 ISBN 88-435-4048-3
2. Saltzman, 2021, p. 46.
3. Gaiani, 2021, p. 42.
4. Gaiani, 2021, p. 54.

Bibliografia

• Gaiani, Ambrogio A. To Kidnap a Pope. Napoleon and Pius VII (en anglès). New Haven: Yale University Press, 2021. ISBN 978-0-300251333.
• Saltzman, Cynthia. Plunder. Napoleon's Theft of Veronese's Feast (en anglès). Nova York: Farrat, Straus and Giroux, 2021. ISBN 978-0-374-21903-1.