La mitologia sumèria és el conjunt de relats i creences de l'antiga Sumer, a Mesopotàmia. La creació del món i de les espècies es deu, fonamentalment, a l'aigua, fet en consonància amb la importància dels rius Tigris i Eufrates. Per això a la cosmogonia tenen un paper destacat els vegetals, com a font de subsistència de la civilització. Igualment, el panteó diví s'organitza basant-se en la família humana, tret que s'heretarà en les mitologies posteriors.[1]
Posteriorment s'afegeix Enki, la divinitat de la Terra. Les relacions entre ells varien segons els mites consultats, fruit de generacions de transmissió oral.
Apareix als relats més primitius un arbre màgic, que uneix el cel amb la terra, figura que es trobarà a altres cultures (com l'arbre del paradís bíblic o als mites nòrdics) però que perd importància enfront de les aventures dels diversos déus i herois, que són els autèntics vincles entre els mons sumeris.
El Diluvi Universal té un paper important en l'ordenació d'aquesta mitologia, que passa dels temps antics amb la teogonia i l'origen d'algunes institucions socials a una etapa posterior a la gran inundació, que donarà peu als relats presents en la mitologia babilònica, com les proeses de Gilgamesh.
El rei actua com a hereu de la dinastia divina, com passarà a Egipte amb el faraó, i per tant ocupa el centre del poder polític i religiós,[2] ajudat pels sacerdots i els seus cultes a ziggurats i santuaris repartits pel territori.
Els principals déus de Mesopotàmia es van identificar amb algun dels cossos celestes. Així:
