From Wikipedia, the free encyclopedia
Els etruscs eren gent molt aferrada a la seva religió. La religió dels etruscs va estendre alguns dels seus costums i ritus a Roma. Les influències externes no es coneixen prou bé, però semblen més orientals que gregues. La religió dels llatins i sabins tenia molts elements etruscs o a l'inrevés. Els déus eren els aesars (que s'ha volgut veure com la paraula escandinava asar, amb el mateix significat, vegeu aesir), i els déus infernals presenten alguna similitud amb els escandinaus.
Els etruscs tenien creences animistes, politeistes i profètiques. Tot i que alguns déus venerats pels etruscs eren o coincidien amb déus de la mitologia grega, l'estructura base de la religió etrusca té més semblances amb la dels celtes,[1] la dels eslaus[2] i en certa manera amb la dels caldeus.[3]
Pensaven que tot el que existeix, tant la matèria viva (animals, plantes, persones) com la matèria inerta (pedres, rius, objectes fets pels humans) tenia un ésser espiritual que els impulsava.[4] Segons Massimo Pallotino, la figura romana dels genius era d'origen etrusc, el concepte va passar a Roma fins i tot abans que els romans conquerissin el territori etrusc.[5] No es coneix el nom donat pels etruscs als genis, però cada persona en tenia un de tutelar; cada casa tenia un geni tutelar (equivalent als Lares: la paraula lar és etrusca, i Lara o Lasa era una mena d'ajudant dels genis, representat per una figura femenina).[6]
El seu politeisme organitzava els déus en grups segons importància:
Aquest tres déus eren els principals i a aquests es dedicaven la majoria dels temples. A banda, hi havia 12 divinitats més de les quals se'n desconeix el nom, sis de caràcter femení i sis de caràcter masculí, que en conjunt foren anomenats Dii Consentes, Cupra i Menrva són considerats part d'aquest Consentes. La teoria de l'existència entre els etruscs d'un grup principal de 12 déus procedeix d'autors llatins de finals de l'imperi romà, quan parlaven dels orígens grecs de la cultura etrusca, però els historiadors actuals agafen aquesta teoria amb escepticisme. Segons la descripció, eren consellers del déu etrusc Tínia, eren de nom anònim i tenien caràcter de despietats. Arnobi el vell deia que els etruscs tenien sis déus i sis deesses als qui anomenaven consentes i complices perquè havien sorgit i s'havien establert al cel junts i que aquests dotze actuaven com a consellers de Júpiter; aquesta era una explicació que implicava una vessant astronòmica de les divinitats.[8] El concepte de Dii Consentes no posa en dubte que la religió etrusca fos politeista sinó la quantitat de déus que tenien.
Superiors a Tínia i als Dii Consentes, hi havia els Dii Involuti, que exercien tot el poder diví, però dels quals tampoc no es coneixen ni els noms ni els atributs.
Un conjunt de nou déus anomenats Dii Novensiles tenien el poder de llançar els llamps; sembla que alguns dels Novensiles també eren dins els Consentes.
Els déus inferiors formaven el grup dels Dii Manes (els bons déus) i aquests estaven sota el domini de Mantus (Plutó) i la seva parella femenina Mània. A les decoracions de les tombes etrusques a partir del segle v aC es veuen imatges que representen el viatge del difunt cap a l'inframon.[9] Una deïtat que sembla representar la mort portava el nom grec de Karon.
Les deesses de la sort o del destí portaven els noms de Leinth, Mean, Snenath, Nathum i Munthuch.
Sembla que alguns dels déus eren pròpiament etruscs, mentre que altres els van adoptar durant el període d'influència grega (750/700-600 aC), per exemple: Aritimi (Artemis), Menrva (Atena).[10]
En ordre alfabètic els déus esmentats als escrits etruscs són:
Els especialistes han observat quatre tipus de déus: els de procedència d'Anatòlia[11] (teoria que ha pres força a partir dels estudis genètics fets a la Toscana per Alberto Piazza[12]), els indígenes o pròpiament etruscs (de caràcter naturalista: Cavtha, Usil, Tivr, Selvans, Turan, Laran, Leinth, Maris, Thalna /Thanr, Fufluns), els d'herència indoeuropea (Tínia, Uni,Voltumna[13]) i els de procedència grega (déus humanitzats).
La religió es caracteritzava pel nombre i duració del ritual, especialment els ritus que feien referència a l'endevinació. Els etruscs eren molt supersticiosos i intentaven endevinar l'avenir en les seves cerimònies. Creien que res no passava per casualitat sinó per voluntat dels déus, tot seguia un ordre establert pels déus i, per tant, el futur era predictible. Els romans deien al seu sistema d'endevinació "la disciplina etrusca"[14]). El sistema havia estat revelat pels déus als humans a través d'uns vidents o profetes,[15] el de més renom era un jove que es deia Tages, procedent de Tarquinii,[16] i els seus ensenyaments es van estendre, conservats per tradició oral dins les famílies dels Lucumons o caps dels nobles, per totes les ciutats. Aquests sabers van ser transcrits més tard pels romans.
Els rituals eren tan importants que no es podia fer cap transacció o resoldre cap afer públic sense practicar-ne un.[17] Dominar els sabers relacionats amb els rituals donava molt de poder a l'aristocràcia sacerdotal, que era de la mateixa classe que l'aristocràcia política. Els joves nobles que s'iniciaven en l'aprenentatge d'aquesta disciplina havien de dedicar-li molt de temps d'estudi i transmetien el seu coneixement per herència.
El sistema d'endevinació era de tres classes principals:
Segons Massimo Pallotino els coneixements religiosos etruscs es podrien agrupar en cinc llibres sagrats:
Els coneixements transmesos pel profeta Tages es van concretar en un llibre anomenat Libri Tagetici, que constava de dues parts: els Libri Haruspicini i els Acherontici. Els coneixements de la profetessa Vegoia en els Libri Vegoici, que constava de dues parts: els Libri Fulgurales i els Libri Rituales.[19][20]
L'endevinació etrusca va caure en descrèdit al segle i i, encara que l'emperador Claudi va intentar restaurar-ne la pràctica massiva, va desaparèixer progressivament després del seu regnat, tot i que encara s'esmenta com a cosa aïllada el 408.
L'espai on residia un déu es deia fanu o luth, també era considerat un espai sagrat una tomba i un temple. En aquest llocs es feien ofrenes, en etrusc fler (plural flerchva). El principal santuari era el Fanum Voltumnae.[21] En les seves cerimònies feien servir màscares rituals i processons.[22]El temple etrusc era un espai delimitat on només podia accedir els àugurs o els sacerdots per a fer els rituals.[23] Una part del culte incloïa expressar agraïment als déus pels favors concedits. Al centre de la península Itàlica hi havia un llac, actualment sec, anomenat Falterona, a 1.400m d'altitud, on s'han trobat uns 2000 estatuetes votives (flerchva) portades pels fidels etruscs, de les quals unes 500 són de bronze. La resta estan fetes d'argila, sovint representen parts del cos, fenomen que es troba en altres cultures relacionat amb rituals de guariment. Les aigües sulfuroses o termals (d'origen volcànic en el cas d'Itàlia) es fan servir també en altres llocs del pel seu poder de guariment, cosa que els etruscs atribuïen als déus.[24]
Les consultes als déus eren rituals que havien d'anar guiats per sacerdots. A Tarquínia hi havia una societat sacerdotal de 60 membres.[19] Els etruscs feien servir, com s'ha vist a les seves inscripcions, diferents noms per als sacerdots, probablement en relació a l'especialització de la feina de cadascun: els capen (cupencus a Sabínia), els maru (maron- a Úmbria), els eisnevi la hatrencu (sacerdotessa). A l'art de fer prediccions li deien zich nethsrac. Hi havia un ministre especial encarregat de les coses sagrades (cecha o rath). A més, cada ciutadà tenia les seves responsabilitats religioses, per referir-se a això feien servir les paraules alumnathe o slecaches. No hi havia esdeveniment social que es realitzés sense un netsvis, un harúspex, o el seu equivalent femení, la nethsra, els quals interpretaven l'aspecte del fetge d'un anyell sacrificat de forma correcta. S'ha conservat un model de fetge en bronze (l'harúspex de Piacenza), amb uns símbols inscrits la interpretació dels quals són encara objecte de debat. Aquest tipus de consulta divina es troba també en les civilitzacions de la zona del Creixent Fèrtil.[25]
El culte als déus implicava honrar els morts, ja que aquests estaven en contacte més proper a ells i tenien un estatus o consideració superior al dels vius. Per això els construïen sepulcres que eren gairebé temples, amb diferents sales i sostre a imitació de cases.
La major part del que se sap sobre mitologia etrusca procedeix del recull, encara sense acabar de publicar, de textos trobats en llengua etrusca, el Corpus Speculorum Etruscorum i el Corpus Inscriptionum Etruscarum; que els estudiosos complementen amb els escrits que van deixar els romans sobre aquest tema.
la religiositat etrusca va passar als romans, segons diu la tradició a través del rei romà Tarquini Prisc, que era de procedència etrusca i va institucionalitzar els rituals del culte. Alguns símbols emprats en els rituals polítics romans sembla que procedien també dels mites de la religió etrusca, com les fascies.[26][27]
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Every time you click a link to Wikipedia, Wiktionary or Wikiquote in your browser's search results, it will show the modern Wikiwand interface.
Wikiwand extension is a five stars, simple, with minimum permission required to keep your browsing private, safe and transparent.
