membre de la tripulació d'un vaixell From Wikipedia, the free encyclopedia
Un mariner és una persona que es dedica a una professió relativa al mar a bord d'un vaixell i que desenvolupa les tasques necessàries per al bon estat de navegació. Professió relacionada amb la pesca i el transport marítim.
![Thumb](#/media/Fitxer:Bundesarchiv_B_145_Bild-F048234-0015,_Kiel,_Segelschiff_"Gorch_Fock",_Matrosen.jpg) | |
Tipus d'ocupació | tripulació  |
|---|---|
Camp de treball | nàutica i navegació a vela |
La comunitat marinera té creences pròpies, festes en honor de sants i patrons i un lèxic específic. Durant segles, les poblacions marineres van ser nuclis petits, adaptats a una geografia retallada, sotmesos al flagell de pirates i corsaris. La platja ha estat l'escenari d'una activitat frenètica, s'havien d'adobar xarxes, construir embarcacions, salar el peix o vendre'l a peu de barca. Al llarg del litoral, fins al segle xx, hi havia petites drassanes on treballaven els mestres d'aixa.[1]
Sorgeixen quan els pobles comencen a utilitzar la mar com a mitjà de transport. Sempre tindran origen en les poblacions més civilitzades i que poden mantenir coneixements de construcció de barques i vaixells, coneixements tècnics i mètodes d'orientació.
Des d'antic, els homes i les dones de la riba mediterrània van saber explotar el mar, especialment per a la pesca i la navegació. Del mar se'n podia extreure els fruits que garantien la subsistència i l'intercanvi. Del mar venien els beneficis del comerç, les noves idees i la gent, però també els perills i els atacs.[1]
La pesca, el transport marítim de cabotatge, la pirateria, el comerç amb Amèrica, la construcció naval, el turisme, són elements que han dibuixat el paisatge humà de la costa catalana i algunes d'aquestes activitats són ben vives a les comunitats litorals.[1]
La pesca practicada a la costa catalana ha estat i és una pesca de dia, de litoral. Excepte els grans tonyinaires i alguns palangrers, les barques pescadores tornen a port cada dia. Encara que s'han comptabilitzat més de cent instruments de pesca diferents, avui dia, bàsicament, es practiquen sis sistemes: l'arrossegament, l'encerclament, la pesca al palangre, de superfície o de fons, la pesca amb xarxes, soltes i tresmalls, la pesca de la tonyina amb encerclament i el marisqueig.
Tradicionalment, però, els ritmes de treball i les condicions de vida imposades pel medi marítim junt amb l'aïllament físic en platges i cales, reforçaven la unitat d'un col·lectiu que es guanyava el pa al mar i que es diferenciava de les poblacions de terra endins. Els pescadors tenien i tenen devocions i creences pròpies i festes en honor de sants i patrons. Les jornades depenen de les temporades i les captures de la pesca. A més, el medi marítim té un lèxic específic, i la comunitat que viu de la pesca comparteix perills d'accidents i naufragis, precarietats com la manca de peix, o uns ingressos escassos, subjectes a un sistema de retribució ‘a la part', que han generat un fort sentiment d'identitat col·lectiva i han fonamentat l'ajuda mútua. La gent del món mariner té una sensibilitat peculiar: són arrauxats i generosos alhora.[1]
Al mar, s'hi anava amb tripulacions de cinc, set o nou homes, en llaguts oberts o cobertats, de menys de deu metres d'eslora, que aparellaven la vela llatina, per aprofitar el vent i la força dels rems per anar a calador o fugir de la maltempsada.[1]
La història dels mariners és molt llarga i difícil de resumir. Però hi ha alguns temes específics que es poden exposar de forma simplificada i concreta.
En els primers vaixells de rems els remers eren ciutadans lliures i voluntaris. En molts casos es tractava de persones escollides que consideraven un honor formar part de determinades tripulacions. Hi ha l'exemple de la mítica nau Argo o els històrics de les naus Pàralos i Salamínia.
També en naus de guerra cartagineses i romanes els remers foren lliures en una primera època. Un exemple més proper fou els dels vikings. En l'edat mitjana ja hi ha molts exemples de remers forçats, sovint capturats a l'enemic i engrillonats al banc de la galera.
La pena de galeres fou posterior.
Des del punt de vista dels mariners, les tripulacions dedicades a la pirateria presenten aspectes similars als de les tripulacions normals.
En èpoques antigues, la pirateria era una activitat normal, gairebé honorable. Si més no, considerada inevitable. Molts mariners “normals” practicaven ocasionalment la pirateria.
Hi ha molts documents que recorden la intensa activitat dels antics pirates catalans a les costes de Grècia, Turquia, l'est del Mediterrani i, fins i tot, a la Mar Negra.[3][4][5][6][7][8]
També, dissortadament, el darrer pirata “oficial” de l'època clàssica (encara hi ha pirates al Carib actualment)[9] que va actuar a l'Oceà Atlàntic fou un català: Pere Gibert .
El comerç i la navegació són tan inseparables en la mar com les rutes comercials i les caravanes en el comerç terrestre. Els pobles antics (fenicis, minoics i altres) tingueren mariners i mercaders o, potser de forma més precisa, mariners-mercaders.
Una tradició cristiana molt antiga, semblant a algunes tradicions d'altres religions, és el pelegrinatge a Roma o a Terra Santa. Moltes vegades els pelegrins estaven obligats a viatjar per mar. L'interès històric d'aquelles singladures se centra en les cròniques escrites d'alguns d'aquells viatges.
Algunes de les cròniques esmentades són les següents:
Els viatges d'exploració per mar, especialment els que assoliren un cert èxit (tornant els vaixells i la tripulació al port de sortida), són prou coneguts i no es poden resumir. Molts exploradors deixaren escrits relats dels seus viatges.
Pel que fa als navegants en general i mariners en particular, les cròniques esmentades recullen les penalitats que hagueren de patir: manca d'aigua potable, manca de menjar, tempestes, esculls, bucs dels vaixells menjats per la broma…[18]
Els pescadors són, bàsicament, mariners que es dediquen a la pesca. Poden ser pescadors costaners, que surten a pescar enfora (a dins de la mar, en parla terrestre) i cada dia i tornen al seu lloc de residència, a vendre el que han pescat. Hi ha una altra varietat de pescadors costaners que emigren temporalment a pescar en aigües forasteres. Molts pescadors catalans, valencians i balears s'hagueren de guanyar la vida pescant en costes llunyanes en les seves típiques barques de vela llatina.
La pesca d'altura suposa unes condicions de vida extremades als mariners. Hi ha molts exemples possibles arreu del món i en diverses èpoques. Dos casos notables:
| « | ... E si per ventura serà en terra de enemichs aquells qui la guayta s'adormiran, si és mariner de proa deu perdre lo vi e lo companatge de tot aquell jorn e encara deu esser assotat nu per tota la nau, e deu esser surt en mar tres vegades ab la veta del morgonal, e açò sia en coneguda del senyor de la nau e del notxer de dar-li qualsevolrà d'aquelles dues penes que de sus són dites; e si és (mariner) de popa deu perdre lo vi e tot lo companatge de tot aquell jorn, e deu-li esser gitat un cau d'aigua per lo cap en avall .... | » |
| — Llibre del Consolat de Mar. Capítol 251: De guaytes de nau. | ||
Progressivament, els càstigs físics tradicionals anaren caient en desús. I s'alçaren veus demanant la seva supressió.[25]
Per a castigar incompliments greus de les lleis del vaixell, un mariner podia ser castigat amb la pena de vida (condemna a mort), segons diversos mètodes.
Des del punt de vista de la supervivència els mariners han hagut de cuinar a bord. Sovint en condicions molt precàries i amb escassetat de queviures i materials de cuinar. Els plats tradicionals no eren cap requisit gastronòmic.[27]
En èpoques més recents, els pescadors costaners foren els creadors d'uns plats i una manera de cuinar, senzilla i saborosa, que ha passat als millors restaurants.
A l'edat mitjana, els mariners de les principals poblacions costaneres s'agrupaven en confraries o col·legis, a vegades anomenades de barquers. Incloïen professionals del tràfic portuari, de la pesca i de la navegació, i es coneixen col·legis professionals a indrets com Cotlliure (1388), Tarragona i Alacant.[28]
A Mallorca, el col·legi professional dels mariners agrupava pilots i patrons d'embarcacions de tràfic, contramestres i altres matriculats dedicats a la navegació, però no els pescadors i els mercaders, que tenien col·legis específics. El col·legi dels mariners data, es diu, del 1310, però les primeres ordinacions que es conserven són de 1702 perquè, a mitjan segle xvii, es varen cremar les anteriors. El seu patró era sant Elm, que veneraven a l'esglesieta de Sant Elm (avui situada al Moll Vell, davant la desembocadura de la Riera, però antigament era al carrer de la Mar), d'on prové la imatge del sant que avui es troba a la parròquia de Gènova (Palma); les reunions del col·legi les celebraven a la mateixa església de Sant Elm. A Alcúdia també consta l'existència d'un col·legi de mariners al segle xviii.[29]
La marineria actualment es considera una professió que no és rendible per als països desenvolupats i que està perdent la seua tradició. D'altra banda cal tenir en compte la sobreexplotació que s'ha fet en els últims temps dels recursos marítims i la seua condició de risc natural i baixa productivitat en les zones tradicionalment riques.
.jpg)
La vida dels mariners i d'altres professionals de la mar no s'acostuma a explicar de forma detallada. Però hi ha estudis especialitzats que permeten aproximar-se a la vida diària d'aquelles persones: lloc de procedència, família, deutes, testaments, contractes, alimentació, vestimenta,... Alguns dels estudis esmentats són els següents:
El tema de la roba i el calçat dels mariners no ha estat tractat de forma genèrica al llarg de totes les èpoques de navegació. És evident que la forma de vestir dels antics navegants minoics o fenicis era molt diferent que la de les tripulacions dels submarins nuclears actuals. O de la que habitualment usen els pescadors de les mars d'Alaska o dels vaixells portacontenidors dels nostres temps. Cada època presentava, o presenta, una problemàtica diferent.
Una gran divisió de la roba necessària està determinada per la temperatura. Un altre aspecte a considerar és el problema que suposa haver de suportar l'aigua de pluges torrencials o dels cops de mar.
Alguns documents relacionats amb el tema es resumeixen en apartats següents.
La Stolonomie és un tractat en francès, manuscrit, sobre la construcció de galeres i el manteniment d'un estol de guerra. (A més d'una edició moderna, el manuscrit pot consultar-se i descarregar-se a Gallica . La lletra és fàcil de llegir).
Jules Verne en la seva obra Mathias Sandorf donà una descripció de l'uniforme dels mariners d'un iot (una goleta), abillats com els mariners de Malta[32]
| « | Les hommes, au nombre d'une vingtaine, portaient l'élégant costume des marins maltais, culotte courte, bottes de mer, chemise rayée, leur ceinture brune, bonnet rouge, vareuse, sur laquelle s'écartelaient en blanc les initiales du nom de la goélette et de son propriétaire. | » |
| — Mathias Sandorf. Jules Verne. 1885. 2a part. III. LE DOCTEUR ANTÉKIRTT. | ||
Hi ha una munió de diaris i relats d'expedicions marítimes. Una lectura atenta pot proporcionar aspectes de la vida dels mariners que, normalment, són considerats secundaris. Alguns document són els següents:
La vida dels mariners ha estat recollida en moltes obres literàries. Unes quantes són les següents:
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Every time you click a link to Wikipedia, Wiktionary or Wikiquote in your browser's search results, it will show the modern Wikiwand interface.
Wikiwand extension is a five stars, simple, with minimum permission required to keep your browsing private, safe and transparent.
