Compositor i interpret de viola francès. From Wikipedia, the free encyclopedia
Marin Marais (París, 31 de maig de 1656 - 15 d'agost de 1728) va ser un violagambista i compositor, deixeble de Jean-Baptiste Lully i de Jean de Sainte-Colombe. El 1676 va ser contractat com a músic de la cort de Lluís XIV de França. Va destacar en aquest lloc, i el 1679 va ser nomenat ordinaire de la chambre du roi pour la viole, títol que va conservar fins al 1725.
  | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 31 maig 1656 París |
| Mort | 15 agost 1728 (72 anys) París |
| Activitat | |
| Ocupació | compositor, gambista |
| Gènere | Òpera |
| Moviment | Música clàssica i música barroca |
| Professors | Jean de Sainte-Colombe i Jean-Baptiste Lully |
| Instrument | Viola d'arc |
| Família | |
| Fills | Roland Marais |
        
 | |
Va ser un destacat intèrpret de la viola de gamba i un dels compositors més notables per a l'esmentat instrument. Va escriure cinc llibres de Pièces de viole, la majoria suites amb baix continu. Aquestes peces eren bastant populars a la cort, i per elles va ser recordat per molt temps, així se'l considera "el que va fundar i va establir fermament l'imperi de la viola" (Hubert le Blanc, 1740). El seu catàleg d'obres inclou també òperes, potser la més coneguda és Alcyone (1706) per la seva escena de la tempesta. Existeix una edició integral de les peces de viola, publicada per Éditions J.M. Fuzeau.
És el personatge principal del film Tous les matins du monde (1991), que és una ficció sobre la vida de Monsieur de Sainte-Colombe i Marais. La música d'aquest últim s'utilitza en gran part en la banda sonora de la pel·lícula. La peça Sonnerie de Ste-Geneviève du Mont-de-Paris (1723) apareix en aquest film i en versió electrònica, al film Liquid Sky de Slava Tsukerman.
Marin Marais va néixer en una família modesta: els seus pares eren Vincent Marais, sabater, i Catherine Bellanger. Va ser batejat a París el 31 de maig de 1656, data possible però incerta del seu naixement (Évrard Titon du Tillet dona com a data de naixement el 31 de maig);[1] només el germà de Vincent, un sacerdot, és d'un entorn social superior.
L'any 1667, Marin Marais esdevé un nen de cor, és a dir, un nen format per cantar al cor (compost per coristes professionals) annex a l'església de Saint-Germain-l'Auxerrois. Allà va conèixer Michel Richard Delalande (també corista) i Jean-François Lalouette (vicari, doncs cantor -és a dir corista- substitut). Als 16 anys, va abandonar el cor de Saint-Germain-l'Auxerrois perquè la seva veu havia canviat. Vol tornar a la cort i vol millorar amb "Monsieur de Sainte-Colombe" el pare, a la viola baixa, un instrument que va aprendre a tocar durant la seva formació com a corista. Sainte-Colombe, potser sentint-se amenaçat pel gran talent del jove músic, li va dir al cap de sis mesos que no li podia ensenyar res més. Titon du Tillet informa que Marin Marais s'hauria amagat aleshores sota l'estudi instal·lat en una morera del jardí de Sainte-Colombe per intentar desvelar els secrets d'aquest mestre, però aquest l'hauria descobert i expulsat al cap d'un temps.
Marais es va incorporar llavors a l'orquestra de la Académie royale de musique (l'Òpera de París) dirigida per Lalouette, potser gràcies a la seva influència. El director (i creador) de la Académie royale de musique era aleshores Lully, també mestre de música del rei Lluís XIV.
El 1676, Marin Marais es va casar amb Catherine d'Amicourt amb qui aleshores va tenir (segons Titon du Tillet) dinou fills; dels quals se n'ha trobat el rastre de tretze nens; en tot cas, l'últim fou Jérôme, per a qui probablement fou escrita l'obra Le tombeau pour Marais le Cadet. Marin Marais va obtenir l'any 1679 un càrrec de "violer a la música de cambra" del rei (els músics de la cambra eren els responsables de la música profana a la cort). Després va compaginar aquesta responsabilitat amb una carrera com a músic a l'Òpera durant quaranta anys.
Va ser l'any 1685 quan Marin Marais va començar a escriure peces per a la viola; va aparèixer un primer llibre el 1686. Va ser aquest mateix any que es va comprometre a escriure lIdil dramàtic per a l'escenari, que va tenir un gran èxit però del qual només se n'ha trobat el llibret.
Després de la mort de Jean-Baptiste Lully, que va donar als compositors més llibertat per fer tocar les seves obres, Marais va escriure Alcide (libret de Jean Galbert de Campistron), en col·laboració amb Louis Lully (fill gran de Jean-Baptiste), que es va interpretar el 1693. amb gran èxit.
Paral·lelament, actua com a violista amb altres músics de la cort, amb Lluís XIV però també amb el seu seguici el (duc de Borgonya, madame de Montespan, madame de Maintenon, etc.). En una carta de 1696, és en aquests termes que l'abbé Coulanges informa a Madame de Sévigné sobre una d'aquestes sessions musicals:
| « | "Els joves, per divertir-se, ballaven les cançons, que actualment són molt utilitzades a la Cort. Tocava qui volia, i qui volia també escoltava el preciós concert de Vizé (llaütista Robert de Visée), Marais, (René) Descoteaux i Philibert (Rébillé). Després d'això, es va fer la mitjanit i es va celebrar el matrimoni a la capella de l'Hôtel de Créquy." | » |
[2] Un llibre publicat l'any 1692, Peces en trio per a flautes, violins i superiors de viola, mostra el repertori utilitzat per Marais per a aquests concerts a la cort.
L'any 1701, Marais va ser requerit per dirigir una cerimònia molt gran en pro de la curació del delfí, que aplegà dos-cents cinquanta músics i cantants, durant la qual -entre d'altres peces- es van interpretar dos dels seus motets: Domine salvum fac regem ("Déu salva el rei") i un altre del qual es desconeix el títol.
Després d'aquesta important actuació, va esdevenir director permanent de l'Òpera cap al 1704. També va escriure Alcyone, una tragèdia musical (interpretada el 1706)[3] que també va tenir un gran èxit.
Després va viure un període menys pròsper amb el fracàs de Sémélé, que va ser la seva darrera obra lírica. A més, nous i brillants violistes van arribar a desafiar la seva supremacia com a violista i compositor: Louis de Caix d'Hervelois i sobretot Antoine Forqueray.
El 1708, Marais va demanar i va obtenir que el seu fill gran, Vincent, reprengués el seu càrrec de violista del rei. No obstant això, va continuar interpretant a la cort fins a la mort de Lluís XIV, després de la qual es van limitar les seves activitats. També seguí ensenyant i practicant el seu instrument, i vivint sense problemes econòmics.
Un any després de la seva filla gran, el 4 d'agost de 1727, va morir el 15 d'agost de 1728. Va ser enterrat a l'antiga església de Saint-Hippolyte de París, destruïda el 1807.
Il écrivit près de six cents pièces pour viole, réparties en cinq livres, chacun comprenant, entre autres, une quarantaine de suites, avec parfois des pièces de caractère comme le Tombeau pour Monsieur de Sainte-Colombe, le Tombeau pour Monsieur de Lully, Le Tableau de l'Opération de la Taille, etc.
Le musicien est l'un des premiers, en France, à avoir écrit des pièces en trio :
Més de 600 peces per a viola, repartides en cinc llibres.
Les peces per a trio. És un dels primers compositors francesos que aborda el gènere:
L'asteroide del cinturó principal (12363) Marinmarais, descobert el 9 d'octubre de 1993, fou batejat en honor del compositor.[5]
El 22 d'octubre de 2006, en ocasió del primer festival Marin Marais, creat per celebrar el 350è aniversari del seu naixement, es va descobrir una placa commemorativa a l'església Saint-Médard de París, on Marin Marais fou batejat el 31 de maig de 1656, data que se suposa que és el seu dia de naixement.
El 15 d'octubre de 2011, el conservatori intercomunal de música de Les Sables-d'Olonne inaugura els seus nous locals i passa a anomenar-se conservatori de música Marin-Marais.
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Every time you click a link to Wikipedia, Wiktionary or Wikiquote in your browser's search results, it will show the modern Wikiwand interface.
Wikiwand extension is a five stars, simple, with minimum permission required to keep your browsing private, safe and transparent.
