Manu Chao

José Manuel Chao Ortega (París, 21 de juny de 1961), conegut amb el nom artístic de Manu Chao, és un músic que resideix a Barcelona i canta en francès, castellà, gallec, àrab, anglès i wòlof.^[1]

Manu Chao

Biografia
Naixement	21 juny 1961 (63 anys) París
Residència	Barcelona
Activitat
Ocupació	músic, guitarrista, compositor, cantant, artista de carrer
Activitat	1980 -
Gènere	Punk (als inicis) Reggae Rumba Fusió
Influències	Chuck Berry, Camarón de la Isla, Bob Marley i Georges Brassens
Instrument	Guitarra i veu
Segell discogràfic	Virgin Records
Company professional	Mano Negra, Radio Bemba Sound System, Fermin Muguruza i Joan Garriga i Martínez
Família
Germans	Antoine Chao
Premis
(2007)  Grammy Llatí a la millor cançó alternativa (2002)  Victory of the album of traditional musics or musics of the world (en) , per l'obra Próxima Estación: Esperanza (1999)  Victory of the album of traditional musics or musics of the world (en) , per l'obra Clandestino
Lloc web	manuchao.net

Trajectòria

És fill de mare basca, Felisa, i de pare gallec, Ramón Chao, un periodista que durant la dictadura de Franco es va veure obligat a exiliar-se amb la seva família a causa de la seva ideologia d'esquerres.^[2]

Als inicis de la seva carrera, a París, va ser membre dels grups Hot Pants i Los Carayos, però també va participar en grups com Joint de culasse, Casse-pieds i Kingsnakes, abans d'esdevenir el cantant del grup Mano Negra de 1987 a 1994, fundat juntament amb el seu germà Antoine Chao i el seu cosí Santiago Casariego. Després de la separació del grup el 1994, Manu Chao va emprendre una carrera en solitari.

Després de convertir-se en un dels músics més venedors a nivell mundial del tombant de segle xx, Manu Chao va donar l'esquena a la indústria musical i decidí dona un gir de 180 graus a la seva carrera començant a penjar les cançons noves a la seva pàgina web i a actuar en sales petites i bars de barri en format acústic, sense avisar o camuflat amb un altre nom, a la vegada que segueix donant suport a lluites socials de base.^[3]

«	Mi libertad, mi compañera, mi libertad, mi soledad.	»
— Manu Chao, «Mi libertad»

Discografia

Vegeu també: Hot Pants i Mano Negra

• Clandestino (Virgin - 1998)
• Próxima estación: esperanza (Virgin - 2001)
• Radio Bemba Sound System (Virgin - 2002)
• Sibérie m'était contéee (2004): publicat en un disc-llibre en francès amb il·lustracions del dibuixant polonès Wozniak.
• La Radiolina (Because Music - 2007)
• Baionarena (2009)

Col·laboracions

• Negu Gorriak - Gora Herria (1992, Esan Ozenki)
• Negu Gorriak - Hipokrisiari Stop! Bilbo 93-X-30 (1994, Esan Ozenki)
• Skank - O Samba Poconé (1996, Sony)
• Joaquín Sabina - Yo, Mi, Me, Contigo (1996, Bmg/Ariola)
• Amparanoia - El Poder De Machin (1997, Edel)
• Anouk - Automatik Kalamity (1997, Virgin)
• Fermin Muguruza - Brigadistak Sound System (1998, Esan Ozenki)
• Idir - Identités (1999, Sony)
• Tonino Carotone - Mondo Difficile (1999, Sony)
• Amparanoia - Fiesta Furiosa (1999, Edel)
• Emmaüs Mouvement, (Compilació, 2000)
• Wagner Pa - Brazuca Matraca (2001)
• Noir Désir - Des visages des figures (2001) (guitarra al tema «Le vent nous portera»)
• Zona Bastarda (2002, Organic Records)
• Les Oreilles Loin du Front (Compilació Ras l'front) - Dans Mon Jardin (2004)
• Amadou & Mariam - Un dimanche à Bamako (2004, productor)
• Roy Paci & Aretuska - Toda joia (2006, cors)
• La Pegatina - Al Carrer! (2007, (guitarra al tema Camareiro)
• Dubioza Kolektiv - Happy Machine (Red Carpet)

Referències

1. Cervantes, Xavier. «Manu Chao: “El sistema sembla fort però és fràgil”». Ara, 14-10-2015. [Consulta: 8 agost 2021].
2. «Manu Chao y Lluis Llach. La esperanza de la utopía». Elkarri. Arxivat de l'original el 2021-08-08. [Consulta: 8 agost 2021].
3. Marcos, Carlos. «Manu Chao: crónica de la estrella que dio el gran portazo al sistema» (en castellà), 02-04-2020. [Consulta: 8 agost 2021].

Bibliografia

• Turrón, Kike; Babas, Kike. Manu Chao: ilegal. Persiguiendo al clandestino. 2019. ISBN 978-84-09-13349-9.