utensili d'un sol ús per encendre foc From Wikipedia, the free encyclopedia
Un misto,[1] llumí[2] o cerilla[3] i més rarament lluquet o palleta/pallola és un bastonet curt de fusta o cartó encerat amb un cap de productes químics inflamables que serveix per a produir foc en circumstàncies controlades. Principalment hi ha dues menes de mistos: integral i de seguretat. Un misto integral és aquell que s'encén per fricció en qualsevol lloc, i un misto de seguretat és aquell que només encén al seu propi rascador; també es poden classificar pel tipus de material del plançó (fusta, paper o paper amb cera).[4]
 |
Aquest article tracta sobre l'objecte per encendre foc. Si cerqueu el bolet, vegeu «camagroc». |
Un predecessor del misto, el lluquet o palleta/pallola, consistia en bastonets petits de pineda o de canya de bambú impregnats amb sofre. Va ser desenvolupat a la Xina el 577.[5]
El primer misto modern l'inventà el 1805 K. Chancel, ajudant el Professor Louis Jacques Thénard de París. El cap del misto era fet d'una mescla de clorat de potassi, sofre, sucre, i goma. S'encenien submergint la punta del misto en una ampolla d'amiant petita plena d'àcid sulfúric. Aquesta classe de misto era prou car i el seu ús era perillós, així els mistos de Chancel mai no varen ser gaire populars.
El primer misto de fricció el va inventar l'anglès John Walker el 1827. El primer treball havia estat fet per Robert Boyle durant els anys 1680 amb fòsfor i sofre, però els seus esforços no havien produït resultats útils. Walker descobria una mescla d'antimoni (III) sulfur, clorat de potassi, goma i midó es podrien encendre fregant-la contra qualsevol superfície rugosa. Walker en va dir congreves de mistos, però el procés era patentat per Samuel Jones i els mistos es venien a dojo. Els primers mistos tenien un cert nombre de problemes: la flama era inestable i la reacció inicial era desconcertantment violenta; a més l'olor produïda pel misto que cremava era desagradable. Malgrat aquests problemes, els mistos nous eren responsables d'un augment en el mercat del nombre de fumadors.
El 1831, Frenchman Charles Sauria afegia fòsfor blanc per a treure'n l'olor. Aquests mistos nous s'havien de guardar en una capsa hermètica però eren populars. Malauradament, els treballadors implicats en la fabricació dels mistos nous patieen la "mandíbula de phossy" i altres trastorns d'ossos, hi havia prou fòsfor blanc en un paquet per a matar una persona. Hi hagué una campanya vociferant de prohibir aquests mistos una vegada que els perills es conegueren.
El misto de seguretat el va inventar el 1844 el suec Gustaf Erik Pasch i el millorà Johan Edvard Lundström una dècada més tard. La seguretat és fruit de la separació dels ingredients de combustible entre el cap del misto i una superfície especial. La superfície especial és de vidre polvoritzat i fòsfor vermell, i el cap del misto és d'antimoni (III) clorat de sulfur i potassi. L'acte d'encendre converteix el fòsfor vermell en blanc per la calor de la fricció; el fòsfor blanc s'encén i la ignició comença la combustió del cap del misto. La seguretat addicional era la substitució de fòsfor blanc amb fòsfor vermell. Una empresa americana desenvolupà un misto similar que feia servir sesquisulfur de fòsfor i el patentà el 1910.
El desenvolupament d'una capsa de mistos especialitzat amb els dos llumins i una superfície especial no arribà fins al 1890 amb l'americà Joshua Pusey.
El principi d'encesa consisteix a afegir-hi energia, mitjançant fregament, per a produir una reacció controlada d'oxidació-reducció i encendre un combustible.
Probablement, el mot misto prové de l'adjectiu "mixto", mixt, per tal de designar els llumins de seguretat, que posseïen el cap dividit en dues parts: el cap, que funcionava com a ignitor, i que produïa l'espurna, i la base, que feia la flama inicial. Aparagueren als Països Catalans a començament del segle xx. La forma llumí ve de l'alguerès, que va catalanitzar el mot sard luminò. Pompeu Fabra la va fer entrar al Diccionari General de la Llengua Catalana com l'única aportació algueresa aleshores.
El principi oxidant i el reductor es troben junts. Com a oxidant principal es fa servir clorat de potassi i com a reductor sesquisufur de fòsfor. Com a rascador es fa servir paper de polir (paper kraft amb molts vidres i amb cantell viu). Per a evitar que la mescla no sigui explosiva s'afegeix a la fórmula gelatina com a aglutinant, i escaiola, diòxid de titani i òxid de zinc com a massa de farciment.
El cap del llumí només té l'element oxidant. L'element reductor, que en aquest cas és fòsfor vermell (al principi es va utilitzar fòsfor blanc, però és molt verinós), es troba en forma de pintura en el rascador.
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Every time you click a link to Wikipedia, Wiktionary or Wikiquote in your browser's search results, it will show the modern Wikiwand interface.
Wikiwand extension is a five stars, simple, with minimum permission required to keep your browsing private, safe and transparent.
